El 6 d’octubre de 1934, estat català i revolta pagesa
05/10/2004
Dossier editat pel setmanari comarcal 'La Fura'.
Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta, sent nomenat com a nou cap del govern Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, mitjançant un acord amb la Confederación Espanyola de Derechas Autónomas (CEDA), presidida per Gil Robles i que s’havia mostrat identificada amb el projecte feixista de Mussolini. Mentre, el Parlament i el Govern de la Generalitat i la majoria dels ajuntaments catalans estaven a mans de l’ERC i de les forces esquerranes. El nou govern central va iniciar la marxa enrere en les reformes socials, polítiques i econòmiques que havia endegat l’anterior govern d’esquerres i, a més, era clarament centralista i autoritari. Les dretes, que havien vist com fracassava l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo a Andalusia l’agost de 1932, ara aconseguien els seus objectius mitjançant el govern. Però la CEDA va exigir ben aviat la seva entrada en el govern, a la qual accedí Lerroux el 4 d’octubre de 1934, i aquesta fou la guspira que encengué la metxa que va fer esclatar les revoltes del 6 d’octubre.
Aquestes revoltes contra el nou govern autoritari filofeixista tingueren un triple caire: polític (contra la reacció), social (contra la retallada dels drets socials) i nacional (contra el centralisme). Tot i que les revoltes s’estengueren arreu de l’Estat, tan sols triomfaren a Astúries i Catalunya. A Astúries els sindicats UGT i CNT s’uniren en l’Aliança Obrera (Unión de Hermanos Proletarios) i arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit expedicionari marroquí dirigit pel general Francisco Franco acabà amb la revolta a sang i foc, desplegant una cruel repressió, que li serví de model per al cop d’estat del juliol de 1936.
A Catalunya, el dia 5 d’octubre l’Aliança Obrera declarà la vaga general i la ciutat de Barcelona es paralitzà, alhora que Josep Dencàs, conseller de la Governació, ordenava la detenció de dirigents anarquistes, ja que temia que desbordessin la protesta. El dia 6 d’octubre els sindicats i partits que donaven suport a la revolta es concentraren a les seves seus i començaren a recollir armes. La revolta s’estengué al Penedès, a les terres de l’Ebre, al Camp de Tarragona, al Bages, al Vallès, al Segrià i a l’Empordà.
A 1/4 de 9 del vespre Lluís Companys llegia, des del balcó del Palau de la Generalitat, un manifest proclamant l’Estat Català i convidant les forces republicanes d’esquerres que instauressin a Catalunya un govern provisional de la República (el text està resumit en el paràgraf introductori): “Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots”. A continuació Companys demanà al general Batet, cap de l’exèrcit a Catalunya, que es posés a les seves ordres, però aquest refusà de fer-ho i proclamà l’estat de guerra. Batet ordenà a les tropes que assetgessin el Palau de la Generalitat i els locals dels partits i sindicats que donaven suport a la revolta, alhora que aquests construïen barricades pels carrers de Barcelona. Els trets i els enfrontaments es succeïren pel centre de Barcelona durant la nit del 6 al 7 d’octubre. A un quart de set del matí les tropes de l’exèrcit ocuparen el Palau de la Generalitat i Companys restà detingut, juntament amb altres diputats i consellers. A continuació es desplegà una dura repressió, no tan sols contra els que havien participat en la revolta, sinó contra totes les forces catalanistes i d’esquerres: diaris clausurats, 3.400 detinguts i sotmesos a consells de guerra, destitució dels alcaldes i regidors d’esquerres, 1.400 desnonaments de pagesos de les terres que treballaven.
El problema pagès.
A l’Alt Penedès i a la majoria de comarques vitivinícoles catalanes, el conflicte polític entre el govern esquerrà i nacionalista de la Generalitat i el dretà i centralista de l’Estat confluí amb el conflicte pagès. És a dir, el que expressava les tensions socials al camp entre rabassers i parcers, per una banda, i propietaris, per l’altra, i que es venia produint des de la segona dècada del segle XX, aguditzant-se durant la tramitació de la Llei de Contractes de Conreu i els seus antecedents (1931-1934). Propietaris i pagesos penedesencs disposaven, a més, de potents organitzacions per defensar els seus interessos: l’Associació de Propietaris de Vilafranca del Penedès filiada a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), per una banda, i les 31 seccions locals de la Unió de Rabassaires (UR). De manera que el Penedès fou el centre d’aquest conflicte amb més de 10.000 demandes de revisió dels contractes de conreu. Tal i com resumia Pere Mas i Perera, els propietaris: “veient-se amb el ministre a la butxaca i la guàrdia civil a la seva banda, no volen transigir, no volen cap pacte per arranjar-ho i han dificultat tota solució”, i els pagesos “no estaven disposats a pagar, amb la República, les rendes abusives de la Monarquia” (Abril, núm. 50, de 6 d’agost de 1932).
El boicot de la Lliga i l’IACSI a la llei de Contractes de Conreu aprovada per la majoria del Parlament català, acudint al Tribunal de Garanties Constitucionals perquè l’anul•lés, significava qüestionar les competències del Parlament. Tot plegat provocà un enduriment del conflicte polític i social, i la resposta del Parlament català fou aprovar el 14 de juny de 1934 la mateixa llei que havia estat invalidada a Madrid uns mesos abans. Amb tot plegat, l’enfrontament político-electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos i entre amos i treballadors, i l’enfrontament polític entre monàrquics i republicans i clericals i anticlericals. La divisió dreta i esquerra s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca: “la de dalt i la de baix”.
El 6 d’octubre a Vilafranca i a l’Alt Penedès.
A l’Alt Penedès la vaga fou convocada el 5 d’octubre per l’Aliança Obrera integrada pel Bloc Obrer i Camperol (BOC), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Catalana del PSOE (FC-PSOE) i el Partit Comunista Català (PCC), amb un programa força clar: 1) proclamació de la República Catalana, 2) la terra per als pagesos, 3) empresonament de tots els isidristes que van anar a Madrid i reaccionaris més destacats, 4) crear un lligam entre l’Aliança Obrera i els ajuntaments d’esquerres, 5) el Comitè de l’Aliança Obrera s’havia d’instal•lar a l’Ajuntament, i 6) fer grans manifestacions entorn de la bandera i consignes de l’Aliança i armament general del poble. Aquestes consignes generals adquiriren ben aviat un fort contingut agrari, de manera que es convertí en una revolta dels pagesos contra “l’usurer, el cacic i el capellà”, tal com encertadament la definí Nònit Puig, que hi participà. Una revolta que es desenvolupà en un ambient en el qual, com assenyala Sebastià Campos, “la gent estava [...] propícia a fer allò que no es féu el 14 d’abril”. Això ho podem comprovar a diversos pobles de la comarca, especialment a Vilafranca, Sant Sadurní d’Anoia, Gelida, Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, les Cabanyes i Santa Margarida i els Monjos.
El divendres dia 5 a la tarda la vaga era força generalitzada a Vilafranca i es formaren les primeres patrulles i sometents armats que escorcollaren algunes cases per fer-se amb més armes. El dissabte dia 6 s’hi afegiren els partits republicans, sobretot l’ERC, i el sindicat de la Unió de Rabassaires. La vaga s’havia estès a tota la comarca de l’Alt Penedès i els vaguistes foren convocats a Vilafranca per consolidar la revolta. A Vilafranca es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament incautà la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó, al mateix temps que molts propietaris tocaven el dos de la vila per evitar ésser empresonats. El comitè de vaga estava format a Vilafranca pels rabassaires, pels comunistes del BOC, pels republicans catalanistes, pels anarquistes i per alguns sindicats de la UGT i de la CNT. Un aiguabarreig de senyeres roig i verdes, roges, roig i negres i estelades es podien veure al balcó de l’Ajuntament i a la seu del comitè revolucionari instal•lat al Centre Agrícola que havia estat confiscat. Eren els antecedents del Front d’Esquerres que triomfaria a les eleccions de febrer de 1936.
A mitja tarda començaren a arribar a Vilafranca camions amb gent de la comarca. A un quart de nou, la ràdio retransmetia el missatge del president Lluís Companys proclamant l’Estat Català, i moments després es proclamava des del balcó de la casa de la vila, davant d’una plaça plena de gom a gom. A les 9 del vespre, una nombrosa manifestació apedregava i destrossava els locals del Partit Republicà Radical (al carrer de Sant Joan), de la Lliga Catalana (al carrer de la Palma), i de l’Acció Catòlica (al carrer dels Ferrers). Al mateix temps sortien de Vilafranca, Sant Sadurní, Gelida, els Monjos i altres pobles de la comarca alguns camions i autocars en direcció a Barcelona per tal de donar suport al Govern de la Generalitat, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a Ordal.
Cap a les 10 de la nit, tot i els intents de l’alcalde Fèlix Balaguer i del diputat Salvador Armendares, s’inicià l’orgia de foc amb la crema de la capella de Sant Magí, l’església de l’escola de Sant Elies, el convent del Carme, la capella del Remei i part del claustre de la Trinitat, les capelles dels Dolors i de Sant Pelegrí i la basílica de Santa Maria, considerada pels assaltats el màxim exponent del reaccionarisme clerical. Només se salvà el col•legi religiós de Sant Ramon perquè els revoltats volien convertir-lo en unes escoles populars, i el convent de Sant Francesc perquè els militants de l’ERC que hi tenien la seu al davant ho evitaren.
A la matinada del dia 7 d’octubre, després de conèixer la capitulació de la Generalitat, uns trenta carrabiners i guàrdies civils de les casernes de Vilafranca, Sant Sadurní i Torrelles entraren a la vila per l’avinguda de Barcelona per tal de desarmar els revoltats. Alguns d’aquests els esperaven al començament de la rambla Nostra Senyora i es produí un tiroteig que provocà diversos ferits en els dos bàndols, així com la mort accidental de l’electricista Josep Marimon Esteve, de 35 anys, que estava tancant una porta de casa seva. Després del tiroteig els revoltats es van dispersar pels carrers de la vila i amagaren les seves armes, mentre que els carrabiners i la Guàrdia Civil assaltaren el Centre Agrícola i ocuparen l’Ajuntament. Els revoltats de la comarca tornaren als seus pobles a corre cuita, uns amb els autobusos i uns altres a la carrera a través de camps i vinyes, davant la Guàrdia Civil que els perseguia a trets.
Tot i que hi hagué altres llocs on s’atacà l’església, com ara Sant Vicenç de Castellet, Navàs, Sant Jaume dels Domenys, els Monjos, el Morell, Sabadell i Vilanova i la Geltrú, tan sols a Vilafranca es realitzà d’una forma sistemàtica. És més, a altres llocs on la revolta també fou important i hi hagué enfrontaments amb les forces d’ordre públic, com ara Badalona, Lleida, Granollers, Girona o Palafrugell, no s’atacà l’església. Per què aquesta virulència anticlerical a Vilafranca quan durant la Setmana Tràgica de 1909 no es produí cap moviment en aquest sentit? Possiblement cal cercar les explicacions en la dinàmica d’enfrontament social al camp penedesenc i la crispació de l’enfrontament entre clericals i anticlericals dels anys precedents a Vilafranca. Així el setmanari republicà Fructidor (núm.1.485, de 21 de març de 1936) deia que “A l’església era a on s’organitzava la dreta per la lluita ciutadana i electoral, i [aquesta] començà a fer sentir la seva pressió sobre el govern estatal i local. El poble els començà a veure com els seus principals enemics”. Caldria afegir-hi que aquesta línia era la que seguia la parròquia de Santa Maria dirigida pel rector Lluís Urpí, i que l’havia portat fins i tot a trencar amb la parròquia de la Trinitat (la gent d’Acció Catòlica) i a promocionar la publicació d’un nou setmanari, Ressorgiment (enfront d’Acció).
La repressió.
La revolta política i social del 6 d’octubre acabà fracassant, tot i que havia estat seguida amb entusiasme a diverses comarques catalanes, i que en algunes ciutats i viles com Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Sant Sadurní encara es mantingué un parell de dies més. Els cacics dels pobles s’apressaren a facilitar a la Guàrdia Civil la llista dels que havien de ser detinguts per qüestions polítiques o socials. S’iniciava la revenja. A Santa Margarida i els Monjos foren empresonades tretze persones, a Sant Sadurní unes trenta, a Gelida vint, la majoria regidors de l’ERC, dirigents sindicals de la CNT i la UGT i de la Unió de Rabassaires. A Vilafranca van ser detinguts l’alcalde Fèlix Balaguer i nou regidors d’esquerres, a més d’altres vilafranquins, com el diputat Salvador Armendares o l’escriptor Rodolf Llorens, i els setmanaris Fructidor i Abril foren clausurats. Els ajuntaments d’esquerres de la comarca foren destituïts i rellevats per homes de la Lliga i de la CEDA, i la majoria de locals polítics, sindicals i recreatius d’esquerres també foren tancats.
Els propietaris aprofitaren l’ocasió per revenjar-se dels pagesos que havien reclamat millores, i això creà un ressentiment d’odi per part de la pagesia que veia com durant l’anterior període republicà (teòricament favorable als seus interessos) les seves reivindicacions s’havien embarrancat als jutjats o havien estat sistemàticament negades, i ara els propietaris anaven a l’ample. Els nous desnonaments, realitzats ara per via judicial o per la força de les armes de la Guàrdia Civil, van fer que 68 pagesos de la comarca fossin expulsats de les seves terres. Però, tal i com advertia el dirigent rabassaire de Sant Pau d’Ordal Pau Baqués: “els nostres plors seran els d’ells. Els pagesos no podran oblidar les injustícies de què han estat víctimes i això els servirà d’esperó.” (La Terra, núm. 517, de 31 de desembre de 1935).
Els fets d’octubre del 1934 i la conseqüent repressió són elements imprescindibles per comprendre la dinàmica social i política que portà a la darrera guerra civil. Aquest lligam era clar pels redactors del periòdic vilafranquí Avant!: “Els qui érem junts el 6 d’octubre, primera fita de la lluita antifeixista, som ara junts [juliol del 36]” (núm. 1, de 10 de desembre de 1936). I també va ser clar pels franquistes que, en la repressió posterior a la guerra civil, entre les acusacions que feren als empresonats i jutjats en consells de guerra hi figuraven les d’haver participat a la revolta del 6 d’octubre del 1934.
Ramon Arnabat Mata
Paraules de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, a 1/4 de 9 del vespre del dia 6 d’octubre de 1934.
“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. [...]. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. [...]. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”
http://www.lafura.org
Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta, sent nomenat com a nou cap del govern Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, mitjançant un acord amb la Confederación Espanyola de Derechas Autónomas (CEDA), presidida per Gil Robles i que s’havia mostrat identificada amb el projecte feixista de Mussolini. Mentre, el Parlament i el Govern de la Generalitat i la majoria dels ajuntaments catalans estaven a mans de l’ERC i de les forces esquerranes. El nou govern central va iniciar la marxa enrere en les reformes socials, polítiques i econòmiques que havia endegat l’anterior govern d’esquerres i, a més, era clarament centralista i autoritari. Les dretes, que havien vist com fracassava l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo a Andalusia l’agost de 1932, ara aconseguien els seus objectius mitjançant el govern. Però la CEDA va exigir ben aviat la seva entrada en el govern, a la qual accedí Lerroux el 4 d’octubre de 1934, i aquesta fou la guspira que encengué la metxa que va fer esclatar les revoltes del 6 d’octubre.
Aquestes revoltes contra el nou govern autoritari filofeixista tingueren un triple caire: polític (contra la reacció), social (contra la retallada dels drets socials) i nacional (contra el centralisme). Tot i que les revoltes s’estengueren arreu de l’Estat, tan sols triomfaren a Astúries i Catalunya. A Astúries els sindicats UGT i CNT s’uniren en l’Aliança Obrera (Unión de Hermanos Proletarios) i arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit expedicionari marroquí dirigit pel general Francisco Franco acabà amb la revolta a sang i foc, desplegant una cruel repressió, que li serví de model per al cop d’estat del juliol de 1936.
A Catalunya, el dia 5 d’octubre l’Aliança Obrera declarà la vaga general i la ciutat de Barcelona es paralitzà, alhora que Josep Dencàs, conseller de la Governació, ordenava la detenció de dirigents anarquistes, ja que temia que desbordessin la protesta. El dia 6 d’octubre els sindicats i partits que donaven suport a la revolta es concentraren a les seves seus i començaren a recollir armes. La revolta s’estengué al Penedès, a les terres de l’Ebre, al Camp de Tarragona, al Bages, al Vallès, al Segrià i a l’Empordà.
A 1/4 de 9 del vespre Lluís Companys llegia, des del balcó del Palau de la Generalitat, un manifest proclamant l’Estat Català i convidant les forces republicanes d’esquerres que instauressin a Catalunya un govern provisional de la República (el text està resumit en el paràgraf introductori): “Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots”. A continuació Companys demanà al general Batet, cap de l’exèrcit a Catalunya, que es posés a les seves ordres, però aquest refusà de fer-ho i proclamà l’estat de guerra. Batet ordenà a les tropes que assetgessin el Palau de la Generalitat i els locals dels partits i sindicats que donaven suport a la revolta, alhora que aquests construïen barricades pels carrers de Barcelona. Els trets i els enfrontaments es succeïren pel centre de Barcelona durant la nit del 6 al 7 d’octubre. A un quart de set del matí les tropes de l’exèrcit ocuparen el Palau de la Generalitat i Companys restà detingut, juntament amb altres diputats i consellers. A continuació es desplegà una dura repressió, no tan sols contra els que havien participat en la revolta, sinó contra totes les forces catalanistes i d’esquerres: diaris clausurats, 3.400 detinguts i sotmesos a consells de guerra, destitució dels alcaldes i regidors d’esquerres, 1.400 desnonaments de pagesos de les terres que treballaven.
El problema pagès.
A l’Alt Penedès i a la majoria de comarques vitivinícoles catalanes, el conflicte polític entre el govern esquerrà i nacionalista de la Generalitat i el dretà i centralista de l’Estat confluí amb el conflicte pagès. És a dir, el que expressava les tensions socials al camp entre rabassers i parcers, per una banda, i propietaris, per l’altra, i que es venia produint des de la segona dècada del segle XX, aguditzant-se durant la tramitació de la Llei de Contractes de Conreu i els seus antecedents (1931-1934). Propietaris i pagesos penedesencs disposaven, a més, de potents organitzacions per defensar els seus interessos: l’Associació de Propietaris de Vilafranca del Penedès filiada a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), per una banda, i les 31 seccions locals de la Unió de Rabassaires (UR). De manera que el Penedès fou el centre d’aquest conflicte amb més de 10.000 demandes de revisió dels contractes de conreu. Tal i com resumia Pere Mas i Perera, els propietaris: “veient-se amb el ministre a la butxaca i la guàrdia civil a la seva banda, no volen transigir, no volen cap pacte per arranjar-ho i han dificultat tota solució”, i els pagesos “no estaven disposats a pagar, amb la República, les rendes abusives de la Monarquia” (Abril, núm. 50, de 6 d’agost de 1932).
El boicot de la Lliga i l’IACSI a la llei de Contractes de Conreu aprovada per la majoria del Parlament català, acudint al Tribunal de Garanties Constitucionals perquè l’anul•lés, significava qüestionar les competències del Parlament. Tot plegat provocà un enduriment del conflicte polític i social, i la resposta del Parlament català fou aprovar el 14 de juny de 1934 la mateixa llei que havia estat invalidada a Madrid uns mesos abans. Amb tot plegat, l’enfrontament político-electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos i entre amos i treballadors, i l’enfrontament polític entre monàrquics i republicans i clericals i anticlericals. La divisió dreta i esquerra s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca: “la de dalt i la de baix”.
El 6 d’octubre a Vilafranca i a l’Alt Penedès.
A l’Alt Penedès la vaga fou convocada el 5 d’octubre per l’Aliança Obrera integrada pel Bloc Obrer i Camperol (BOC), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Catalana del PSOE (FC-PSOE) i el Partit Comunista Català (PCC), amb un programa força clar: 1) proclamació de la República Catalana, 2) la terra per als pagesos, 3) empresonament de tots els isidristes que van anar a Madrid i reaccionaris més destacats, 4) crear un lligam entre l’Aliança Obrera i els ajuntaments d’esquerres, 5) el Comitè de l’Aliança Obrera s’havia d’instal•lar a l’Ajuntament, i 6) fer grans manifestacions entorn de la bandera i consignes de l’Aliança i armament general del poble. Aquestes consignes generals adquiriren ben aviat un fort contingut agrari, de manera que es convertí en una revolta dels pagesos contra “l’usurer, el cacic i el capellà”, tal com encertadament la definí Nònit Puig, que hi participà. Una revolta que es desenvolupà en un ambient en el qual, com assenyala Sebastià Campos, “la gent estava [...] propícia a fer allò que no es féu el 14 d’abril”. Això ho podem comprovar a diversos pobles de la comarca, especialment a Vilafranca, Sant Sadurní d’Anoia, Gelida, Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, les Cabanyes i Santa Margarida i els Monjos.
El divendres dia 5 a la tarda la vaga era força generalitzada a Vilafranca i es formaren les primeres patrulles i sometents armats que escorcollaren algunes cases per fer-se amb més armes. El dissabte dia 6 s’hi afegiren els partits republicans, sobretot l’ERC, i el sindicat de la Unió de Rabassaires. La vaga s’havia estès a tota la comarca de l’Alt Penedès i els vaguistes foren convocats a Vilafranca per consolidar la revolta. A Vilafranca es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament incautà la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó, al mateix temps que molts propietaris tocaven el dos de la vila per evitar ésser empresonats. El comitè de vaga estava format a Vilafranca pels rabassaires, pels comunistes del BOC, pels republicans catalanistes, pels anarquistes i per alguns sindicats de la UGT i de la CNT. Un aiguabarreig de senyeres roig i verdes, roges, roig i negres i estelades es podien veure al balcó de l’Ajuntament i a la seu del comitè revolucionari instal•lat al Centre Agrícola que havia estat confiscat. Eren els antecedents del Front d’Esquerres que triomfaria a les eleccions de febrer de 1936.
A mitja tarda començaren a arribar a Vilafranca camions amb gent de la comarca. A un quart de nou, la ràdio retransmetia el missatge del president Lluís Companys proclamant l’Estat Català, i moments després es proclamava des del balcó de la casa de la vila, davant d’una plaça plena de gom a gom. A les 9 del vespre, una nombrosa manifestació apedregava i destrossava els locals del Partit Republicà Radical (al carrer de Sant Joan), de la Lliga Catalana (al carrer de la Palma), i de l’Acció Catòlica (al carrer dels Ferrers). Al mateix temps sortien de Vilafranca, Sant Sadurní, Gelida, els Monjos i altres pobles de la comarca alguns camions i autocars en direcció a Barcelona per tal de donar suport al Govern de la Generalitat, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a Ordal.
Cap a les 10 de la nit, tot i els intents de l’alcalde Fèlix Balaguer i del diputat Salvador Armendares, s’inicià l’orgia de foc amb la crema de la capella de Sant Magí, l’església de l’escola de Sant Elies, el convent del Carme, la capella del Remei i part del claustre de la Trinitat, les capelles dels Dolors i de Sant Pelegrí i la basílica de Santa Maria, considerada pels assaltats el màxim exponent del reaccionarisme clerical. Només se salvà el col•legi religiós de Sant Ramon perquè els revoltats volien convertir-lo en unes escoles populars, i el convent de Sant Francesc perquè els militants de l’ERC que hi tenien la seu al davant ho evitaren.
A la matinada del dia 7 d’octubre, després de conèixer la capitulació de la Generalitat, uns trenta carrabiners i guàrdies civils de les casernes de Vilafranca, Sant Sadurní i Torrelles entraren a la vila per l’avinguda de Barcelona per tal de desarmar els revoltats. Alguns d’aquests els esperaven al començament de la rambla Nostra Senyora i es produí un tiroteig que provocà diversos ferits en els dos bàndols, així com la mort accidental de l’electricista Josep Marimon Esteve, de 35 anys, que estava tancant una porta de casa seva. Després del tiroteig els revoltats es van dispersar pels carrers de la vila i amagaren les seves armes, mentre que els carrabiners i la Guàrdia Civil assaltaren el Centre Agrícola i ocuparen l’Ajuntament. Els revoltats de la comarca tornaren als seus pobles a corre cuita, uns amb els autobusos i uns altres a la carrera a través de camps i vinyes, davant la Guàrdia Civil que els perseguia a trets.
Tot i que hi hagué altres llocs on s’atacà l’església, com ara Sant Vicenç de Castellet, Navàs, Sant Jaume dels Domenys, els Monjos, el Morell, Sabadell i Vilanova i la Geltrú, tan sols a Vilafranca es realitzà d’una forma sistemàtica. És més, a altres llocs on la revolta també fou important i hi hagué enfrontaments amb les forces d’ordre públic, com ara Badalona, Lleida, Granollers, Girona o Palafrugell, no s’atacà l’església. Per què aquesta virulència anticlerical a Vilafranca quan durant la Setmana Tràgica de 1909 no es produí cap moviment en aquest sentit? Possiblement cal cercar les explicacions en la dinàmica d’enfrontament social al camp penedesenc i la crispació de l’enfrontament entre clericals i anticlericals dels anys precedents a Vilafranca. Així el setmanari republicà Fructidor (núm.1.485, de 21 de març de 1936) deia que “A l’església era a on s’organitzava la dreta per la lluita ciutadana i electoral, i [aquesta] començà a fer sentir la seva pressió sobre el govern estatal i local. El poble els començà a veure com els seus principals enemics”. Caldria afegir-hi que aquesta línia era la que seguia la parròquia de Santa Maria dirigida pel rector Lluís Urpí, i que l’havia portat fins i tot a trencar amb la parròquia de la Trinitat (la gent d’Acció Catòlica) i a promocionar la publicació d’un nou setmanari, Ressorgiment (enfront d’Acció).
La repressió.
La revolta política i social del 6 d’octubre acabà fracassant, tot i que havia estat seguida amb entusiasme a diverses comarques catalanes, i que en algunes ciutats i viles com Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Sant Sadurní encara es mantingué un parell de dies més. Els cacics dels pobles s’apressaren a facilitar a la Guàrdia Civil la llista dels que havien de ser detinguts per qüestions polítiques o socials. S’iniciava la revenja. A Santa Margarida i els Monjos foren empresonades tretze persones, a Sant Sadurní unes trenta, a Gelida vint, la majoria regidors de l’ERC, dirigents sindicals de la CNT i la UGT i de la Unió de Rabassaires. A Vilafranca van ser detinguts l’alcalde Fèlix Balaguer i nou regidors d’esquerres, a més d’altres vilafranquins, com el diputat Salvador Armendares o l’escriptor Rodolf Llorens, i els setmanaris Fructidor i Abril foren clausurats. Els ajuntaments d’esquerres de la comarca foren destituïts i rellevats per homes de la Lliga i de la CEDA, i la majoria de locals polítics, sindicals i recreatius d’esquerres també foren tancats.
Els propietaris aprofitaren l’ocasió per revenjar-se dels pagesos que havien reclamat millores, i això creà un ressentiment d’odi per part de la pagesia que veia com durant l’anterior període republicà (teòricament favorable als seus interessos) les seves reivindicacions s’havien embarrancat als jutjats o havien estat sistemàticament negades, i ara els propietaris anaven a l’ample. Els nous desnonaments, realitzats ara per via judicial o per la força de les armes de la Guàrdia Civil, van fer que 68 pagesos de la comarca fossin expulsats de les seves terres. Però, tal i com advertia el dirigent rabassaire de Sant Pau d’Ordal Pau Baqués: “els nostres plors seran els d’ells. Els pagesos no podran oblidar les injustícies de què han estat víctimes i això els servirà d’esperó.” (La Terra, núm. 517, de 31 de desembre de 1935).
Els fets d’octubre del 1934 i la conseqüent repressió són elements imprescindibles per comprendre la dinàmica social i política que portà a la darrera guerra civil. Aquest lligam era clar pels redactors del periòdic vilafranquí Avant!: “Els qui érem junts el 6 d’octubre, primera fita de la lluita antifeixista, som ara junts [juliol del 36]” (núm. 1, de 10 de desembre de 1936). I també va ser clar pels franquistes que, en la repressió posterior a la guerra civil, entre les acusacions que feren als empresonats i jutjats en consells de guerra hi figuraven les d’haver participat a la revolta del 6 d’octubre del 1934.
Ramon Arnabat Mata
Paraules de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, a 1/4 de 9 del vespre del dia 6 d’octubre de 1934.
“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. [...]. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. [...]. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”
http://www.lafura.org