“Gràcies, Eusebi, per ajudar-nos a recuperar la Vilafranca escapçada, la Vilafranca republicana”
11/05/2005
Un monument al Parc de la Pau honora el record dels altpenedesencs que van morir al camp de Mauthausen.
“L’oblit i la por ens fa ignorants i esclaus, la memòria i la història ens fa savis i lliures”. Així va cloure l’historiador Ramon Arnabat la seva intervenció en l’homenatge que Vilafranca va retre a Eusebi Pérez, supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen. Arnabat va fer extensiu l’homenatge a tots els vilafranquins que en la seva lluita per les llibertats i la democràcia hi van trobar la mort, van patir la presó o van haver-se d’exiliar. A la cloenda, l’alcalde Marcel Esteve va remarcar que “Vilafranca es fa seu” el testimoni i l’exemple de Pérez. Al seu torn, el coordinador del govern, Ramon Xena, va assenyalar que l’Ajuntament “té l’obligació moral d’explicar la història silenciada de Vilafranca.”
Pel to que imprimia l’historiador Ramon Arnabat a les paraules pronunciades dissabte de la setmana passada, al saló de plens de l’Ajuntament, els assistents van poder copsar de seguida que eren lluny d’assistir a un acte acadèmic i, molt menys, protocol•lari. No. Arnabat va convertir la glossa a la trajectòria i personalitat del deportat i exiliat vilafranquí Eusebi Pérez, supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen, en un al•legat ètic i cívic per reclamar la restitució a la memòria històrica col•lectiva el relat i l’experiència de totes aquelles persones a les quals, a més de morir, ser empresonats o haver hagut de prendre l’amarg camí de l’exili, van ser també víctimes de l’oblit, un oblit que ha durat massa temps i que tot just ha començat a trencar-se d’uns anys ençà. Per a Arnabat, la recuperació de la memòria històrica és un acte de justícia i, a la vegada, una necessitat de tots els vilafranquins d’accedir al passat com a un exercici de ciutadania democràtica: “Cal que dignifiquem i restituïm la seva memòria. Cal que ho fem, i ja fem tard en molts casos, perquè el seu record ens fa una mica més lliures a tots plegats.” Si enguany es compleix el 60è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazi al final de la II Guerra Mundial, l’historiador penedesenc va recordar que aquest 2005 farà 30 anys de la mort del dictador, el general Franco.
En el seu discurs, Arnabat va vincular dos règims -el nacionalsocialista i el franquista- per la seva acció contra els republicans espanyols exiliats a França després de la Guerra Civil, tota vegada que els nazis els van deportar als camps d’extermini i les autoritats franquistes se’n van rentar les mans i els van abandonar a la seva sort. Pitjor encara, va apuntar Arnabat, el franquisme va imposar un rentat de cervell col•lectiu per legitimar-se: “El règim franquista, a més de la brutal repressió, endegà una brutal política de la memòria consistent en eliminar la memòria democràtica o bé en desvirtuar-la i deformar-la, i en construir una memòria pròpia, de legitimació del règim.” Nazis i franquistes, a més, instants abans de la desaparició dels seus règims, es van afanyar a destruir documents per “intentar esborrar el seu esgarrifós llegat”, va fer notar l’historiador. En tots dos casos, l’interès dels historiadors o d’entitats com Amical Mauthausen, Dones del 36, Associació d’expresos polítics o l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya havien frustrat els intents memoricides de nazis i franquistes. Amb tot, Arnabat va remarcar la necessitat d’investigar, divulgar i reflexionar sobre el passat. L’historiador va reclamar “un ambiciós programa de recerca històrica que ens permeti de recuperar, amb tots els ets i uts, la història de Vilafranca i de la seva gent, des de la II República fins a la democràcia”, a la vegada que cal divulgar, donar a conèixer i, a la vegada, fer “una reflexió crítica i constructiva que ens ajudi a avançar cap a una societat on hi hagi la major igualtat possible dins la major llibertat possible.” Dins d’aquesta reflexió crítica, Ramon Arnabat es va preguntar “per què els demòcrates hem renunciat tant de temps a conèixer el passat? Per què hem trigat tant de temps a exigir justícia? per què hem estat tants anys ignorant el dany inflingit a les víctimes i a la seva dignitat?”. Per a l’historiador, ni la por -“la por és la gran enemiga de la veritat”- ni una idea de pau i convivència un cop superat el règim franquista podien justificar aquest oblit: “Ni la pau ni la convivència poden aixecar-se sobre l’oblit o el silenci forçat per l’opressió d’uns sobre els altres” i va citar les paraules del poeta Màrius Torres: “Jo vull la pau, però no l’oblit”. Amb tot, Arnabat va assenyalar com, mica en mica i sense afany de revenja sinó de justícia, sorgien per evitar consolidar “una visió esbiaixada de la nostra història més immediata, de la república, de la Guerra Civil, de la lluita antifranquista. No podem parlar dels camps d’extermini nazis i oblidar que el règim franquista va tenir fins a 104 camps de concentració, com el de San Marcos, a Lleó, per on van passar tants penedesencs.”
En la segona part de la seva intervenció, Arnabat va anar desgranant la biografia d’Eusebi Pérez -des del seu pas pel front d’Aragó, a la seva incorporació com a mecànic a l’aviació republicana, l’internament en un camp de refugiats a França amb milers d’exiliats catalans, la detenció pels alemanys i la seva deportació a Mauthausen on va passar 57 mesos sotmès a tota mena de brutalitats, el seu casament a París amb una altra exiliada vilafranquina, Aurora Just, i el posterior exili a Caracas- per aportar dades sobre les pèrdues humanes de la Guerra Civil al Penedès-Garraf -1.500 morts (al front, pels bombardeigs franquistes i a mans dels incontrolats a la reraguarda republicana-, l’exili -que només a Vilafranca va afectar 150 persones- o la repressió directa a què van ser sotmesos 200 vilafranquins. D’aquests, un centenar van ser condemnats a penes de presó, multes o confiscacions i 18 van ser afusellats -com Jesús, germà d’Eusebi Pérez- al Camp de la Bóta, a Barcelona. L’historiador calcula que “la repressió i l’exili van afectar directament una de cada cinc famílies de Vilafranca.” Ramon Arnabat va finalitzar la seva intervenció amb un agraïment a Eusebi Pérez: “Gràcies Eusebi per la teva lluita, per la teva dignitat, pel teu compromís, per compartir amb nosaltres la teva experiència i la teva memòria. Gràcies, Eusebi per ajudar-nos a recuperar la Vilafranca escapçada, la Vilafranca republicana.” Eusebi Pérez, que estava acompanyat del seu fill Oscar, nascut a París el 1946, es va fondre en una abraçada amb Ramon Arnabat.
L’alcalde Marcel Esteve va subratllar que l’homenatge a Eusebi Pérez constituïa un acte de justícia recordar aquelles persones “que van donar el millor de la seva vida per lluitar per la democràcia”. Per a Esteve, la presència del deportat vilafranquí “ens ha permès recuperar un passat que ens ha de servir als vilafranquins per reflexionar sobre el present i el futur”. En aquest sentit, Pérez s’havia convertit en un exemple “per a les generacions que han viscut sempre en democràcia” que calia transmetre a les generacions futures. Així, Esteve va assegurar que “l’exemple d’Eusebi Pérez i el seu testimoni no quedarà en l’oblit perquè Vilafranca se’l fa seu, li ret homenatge i el fa extensible a totes les persones que van patir i van morir defensant la democràcia.” En la presentació de l’homenatge, el coordinador del govern, Ramon Xena, va expressar que l’Ajuntament “té l’obligació moral d’explicar la història silenciada de la ciutat”, de recuperar la memòria històrica com a una manera de recuperar la dignitat de totes aquelles persones que van lluitar per les llibertats. En aquesta línia de compromís, Xena va citar l’homenatge als soldats republicans enterrats a la fossa comuna del cementiri de Vilafranca. Amb tot, el coordinador del govern va advertir que quedava molta feina a fer: “Estem pendents encara de les revisions dels consells de guerra, començant pel president Companys i amb ell molts altres”. Per a Xena, Pérez exemplifica la trajectòria de molts altres catalans i va remarcar que la recuperació de la memòria es anar “a favor dels drets humans i contra la xenofòbia, el racisme i el feixisme.” Un xic aclaparat -la veu va estar a punt de fallar-li quan va agafar el micròfon-, Eusebi Pérez va tenir unes paraules d’agraïment per a tothom i va recodar com l’any passat havia vist com la Universitat de Barcelona li donava dues satisfaccions. Una va ser el guardó rebut i la segona “va ser veure que es despertava el record pels companys que havien caigut defensant les llibertats”. Per a Eusebi Pérez, l’homenatge rebut a Vilafranca suposava una mena de culminació d’aquest recordatori d’aquells “penedesencs que van ser vilment assassinats per una política criminal i per una joventut fanàtica”. “Mai més”.
L’Alt Penedès va homenatjar els deportats de la comarca que coincideix amb els 60 anys de l’alliberament del camp.
Un monument erigit al Parc de la Pau, al barri de la Girada, es va convertir diumenge en el testimoni del retrobament de la comarca amb un passat massa temps oblidat: el dels 28 altpenedesencs morts al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Com va dir als reunits el president d’Amical Mauthausen, Enric Marco, després de descobrir-lo, als penedesencs els toca mantenir viu aquest esperit: “Vosaltres sou els dipositaris d’aquest monument i de mantenir-lo amb els honors que es mereix.”
Una planxa de ferro rovellat coronada per un símil de filferrada electrificada i una placa frontal amb el nom dels 28 altpenedesencs que van trobar la mort al camp d’Extermini nazi de Mauthausen simbolitza l’homenatge de l’Alt Penedès als seus deportats. Diumenge passat, al migdia, un cop finalitzada l’assemblea que l’Amical Mauthausen va celebrar a la capital de l’Alt Penedès, va tenir lloc la descoberta d’aquest monument obra de Josep Tarrès que ve a significar la recuperació d’un passat col•lectiu i, a la vegada, un motiu que convida també a la reflexió de cara al futur. Al costat del monument, es va plantar una alzina com a penyora de voluntat que aquest record arreli a la societat actual. A banda de la seixantena de participants a l’assemblea d’Amical Mauthausen, a l’homenatge de diumenge van participar alcaldes dels municipis de la comarca d’on procedien els deportats, familiars, amics i ciutadans que es van sumar a aquest acte d’autèntica justícia històrica. Així ho va manifestar el president accidental del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Ramon Xena, quan instants previs a la descoberta del monument va expressar que ja era hora que es posés fi al silenci. Al seu costat, Enric Marco va expressar que els nazis -i el règim franquista-, a més de “matar-nos i anul•lar-nos, han volgut fer-nos emmudir, però no ho han aconseguit.”
Que la memòria perduri
Per la seva banda, l’alcalde Marcel Esteve va assenyalar que l’homenatge als deportats constituïa aportar “granet de sorra de solidaritat, de dignitat, de tendresa i d’humanisme” a aquestes persones i va demanar que la memòria perdurés per sempre ben viva. Va ser aleshores, un cop finalitzats els breus parlaments que van precedir la descoberta del monument, que el president d’Amical Mauthausen va assenyalar els altpenedesencs com a dipositaris del monument i encarregats “de mantenir-lo amb els honors que es mereix”. Per cert, que caldrà afegir un nom a la llista, el del sadurninenc Manuel Bonet i Bonet que, pel fet de néixer a la població valenciana d’Hortells, no constava entre els deportats de l’Alt Penedès al llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis que continua sent la base de dades més completa de la deportació republicana. I és que, 60 anys després, queda encara molt per saber. No en va, arran de l’anunci de la celebració de l’homenatge, una família de Santa Margarida i els Monjos va poder saber que un familiar directe havia mort a Mauthausen. D’aquí ve que un dels grans objectius de l’Amical, ha explicat la historiadora Rosa Torán, és fer una llista completa de les persones deportades -vives i mortes- i resseguir la seva trajectòria vital. Així mateix, l’entitat continua negociant amb la Generalitat la publicació dels testimonis de la deportació, és a dir, dels manuscrits en què alguns supervivents narren les seves experiències als camps. Igualment, l’Amical treballa per a la creació d’un gran centre especialitzat en filmografia de la deportació.
www.el3devuit.com
“L’oblit i la por ens fa ignorants i esclaus, la memòria i la història ens fa savis i lliures”. Així va cloure l’historiador Ramon Arnabat la seva intervenció en l’homenatge que Vilafranca va retre a Eusebi Pérez, supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen. Arnabat va fer extensiu l’homenatge a tots els vilafranquins que en la seva lluita per les llibertats i la democràcia hi van trobar la mort, van patir la presó o van haver-se d’exiliar. A la cloenda, l’alcalde Marcel Esteve va remarcar que “Vilafranca es fa seu” el testimoni i l’exemple de Pérez. Al seu torn, el coordinador del govern, Ramon Xena, va assenyalar que l’Ajuntament “té l’obligació moral d’explicar la història silenciada de Vilafranca.”
Pel to que imprimia l’historiador Ramon Arnabat a les paraules pronunciades dissabte de la setmana passada, al saló de plens de l’Ajuntament, els assistents van poder copsar de seguida que eren lluny d’assistir a un acte acadèmic i, molt menys, protocol•lari. No. Arnabat va convertir la glossa a la trajectòria i personalitat del deportat i exiliat vilafranquí Eusebi Pérez, supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen, en un al•legat ètic i cívic per reclamar la restitució a la memòria històrica col•lectiva el relat i l’experiència de totes aquelles persones a les quals, a més de morir, ser empresonats o haver hagut de prendre l’amarg camí de l’exili, van ser també víctimes de l’oblit, un oblit que ha durat massa temps i que tot just ha començat a trencar-se d’uns anys ençà. Per a Arnabat, la recuperació de la memòria històrica és un acte de justícia i, a la vegada, una necessitat de tots els vilafranquins d’accedir al passat com a un exercici de ciutadania democràtica: “Cal que dignifiquem i restituïm la seva memòria. Cal que ho fem, i ja fem tard en molts casos, perquè el seu record ens fa una mica més lliures a tots plegats.” Si enguany es compleix el 60è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazi al final de la II Guerra Mundial, l’historiador penedesenc va recordar que aquest 2005 farà 30 anys de la mort del dictador, el general Franco.
En el seu discurs, Arnabat va vincular dos règims -el nacionalsocialista i el franquista- per la seva acció contra els republicans espanyols exiliats a França després de la Guerra Civil, tota vegada que els nazis els van deportar als camps d’extermini i les autoritats franquistes se’n van rentar les mans i els van abandonar a la seva sort. Pitjor encara, va apuntar Arnabat, el franquisme va imposar un rentat de cervell col•lectiu per legitimar-se: “El règim franquista, a més de la brutal repressió, endegà una brutal política de la memòria consistent en eliminar la memòria democràtica o bé en desvirtuar-la i deformar-la, i en construir una memòria pròpia, de legitimació del règim.” Nazis i franquistes, a més, instants abans de la desaparició dels seus règims, es van afanyar a destruir documents per “intentar esborrar el seu esgarrifós llegat”, va fer notar l’historiador. En tots dos casos, l’interès dels historiadors o d’entitats com Amical Mauthausen, Dones del 36, Associació d’expresos polítics o l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya havien frustrat els intents memoricides de nazis i franquistes. Amb tot, Arnabat va remarcar la necessitat d’investigar, divulgar i reflexionar sobre el passat. L’historiador va reclamar “un ambiciós programa de recerca històrica que ens permeti de recuperar, amb tots els ets i uts, la història de Vilafranca i de la seva gent, des de la II República fins a la democràcia”, a la vegada que cal divulgar, donar a conèixer i, a la vegada, fer “una reflexió crítica i constructiva que ens ajudi a avançar cap a una societat on hi hagi la major igualtat possible dins la major llibertat possible.” Dins d’aquesta reflexió crítica, Ramon Arnabat es va preguntar “per què els demòcrates hem renunciat tant de temps a conèixer el passat? Per què hem trigat tant de temps a exigir justícia? per què hem estat tants anys ignorant el dany inflingit a les víctimes i a la seva dignitat?”. Per a l’historiador, ni la por -“la por és la gran enemiga de la veritat”- ni una idea de pau i convivència un cop superat el règim franquista podien justificar aquest oblit: “Ni la pau ni la convivència poden aixecar-se sobre l’oblit o el silenci forçat per l’opressió d’uns sobre els altres” i va citar les paraules del poeta Màrius Torres: “Jo vull la pau, però no l’oblit”. Amb tot, Arnabat va assenyalar com, mica en mica i sense afany de revenja sinó de justícia, sorgien per evitar consolidar “una visió esbiaixada de la nostra història més immediata, de la república, de la Guerra Civil, de la lluita antifranquista. No podem parlar dels camps d’extermini nazis i oblidar que el règim franquista va tenir fins a 104 camps de concentració, com el de San Marcos, a Lleó, per on van passar tants penedesencs.”
En la segona part de la seva intervenció, Arnabat va anar desgranant la biografia d’Eusebi Pérez -des del seu pas pel front d’Aragó, a la seva incorporació com a mecànic a l’aviació republicana, l’internament en un camp de refugiats a França amb milers d’exiliats catalans, la detenció pels alemanys i la seva deportació a Mauthausen on va passar 57 mesos sotmès a tota mena de brutalitats, el seu casament a París amb una altra exiliada vilafranquina, Aurora Just, i el posterior exili a Caracas- per aportar dades sobre les pèrdues humanes de la Guerra Civil al Penedès-Garraf -1.500 morts (al front, pels bombardeigs franquistes i a mans dels incontrolats a la reraguarda republicana-, l’exili -que només a Vilafranca va afectar 150 persones- o la repressió directa a què van ser sotmesos 200 vilafranquins. D’aquests, un centenar van ser condemnats a penes de presó, multes o confiscacions i 18 van ser afusellats -com Jesús, germà d’Eusebi Pérez- al Camp de la Bóta, a Barcelona. L’historiador calcula que “la repressió i l’exili van afectar directament una de cada cinc famílies de Vilafranca.” Ramon Arnabat va finalitzar la seva intervenció amb un agraïment a Eusebi Pérez: “Gràcies Eusebi per la teva lluita, per la teva dignitat, pel teu compromís, per compartir amb nosaltres la teva experiència i la teva memòria. Gràcies, Eusebi per ajudar-nos a recuperar la Vilafranca escapçada, la Vilafranca republicana.” Eusebi Pérez, que estava acompanyat del seu fill Oscar, nascut a París el 1946, es va fondre en una abraçada amb Ramon Arnabat.
L’alcalde Marcel Esteve va subratllar que l’homenatge a Eusebi Pérez constituïa un acte de justícia recordar aquelles persones “que van donar el millor de la seva vida per lluitar per la democràcia”. Per a Esteve, la presència del deportat vilafranquí “ens ha permès recuperar un passat que ens ha de servir als vilafranquins per reflexionar sobre el present i el futur”. En aquest sentit, Pérez s’havia convertit en un exemple “per a les generacions que han viscut sempre en democràcia” que calia transmetre a les generacions futures. Així, Esteve va assegurar que “l’exemple d’Eusebi Pérez i el seu testimoni no quedarà en l’oblit perquè Vilafranca se’l fa seu, li ret homenatge i el fa extensible a totes les persones que van patir i van morir defensant la democràcia.” En la presentació de l’homenatge, el coordinador del govern, Ramon Xena, va expressar que l’Ajuntament “té l’obligació moral d’explicar la història silenciada de la ciutat”, de recuperar la memòria històrica com a una manera de recuperar la dignitat de totes aquelles persones que van lluitar per les llibertats. En aquesta línia de compromís, Xena va citar l’homenatge als soldats republicans enterrats a la fossa comuna del cementiri de Vilafranca. Amb tot, el coordinador del govern va advertir que quedava molta feina a fer: “Estem pendents encara de les revisions dels consells de guerra, començant pel president Companys i amb ell molts altres”. Per a Xena, Pérez exemplifica la trajectòria de molts altres catalans i va remarcar que la recuperació de la memòria es anar “a favor dels drets humans i contra la xenofòbia, el racisme i el feixisme.” Un xic aclaparat -la veu va estar a punt de fallar-li quan va agafar el micròfon-, Eusebi Pérez va tenir unes paraules d’agraïment per a tothom i va recodar com l’any passat havia vist com la Universitat de Barcelona li donava dues satisfaccions. Una va ser el guardó rebut i la segona “va ser veure que es despertava el record pels companys que havien caigut defensant les llibertats”. Per a Eusebi Pérez, l’homenatge rebut a Vilafranca suposava una mena de culminació d’aquest recordatori d’aquells “penedesencs que van ser vilment assassinats per una política criminal i per una joventut fanàtica”. “Mai més”.
L’Alt Penedès va homenatjar els deportats de la comarca que coincideix amb els 60 anys de l’alliberament del camp.
Un monument erigit al Parc de la Pau, al barri de la Girada, es va convertir diumenge en el testimoni del retrobament de la comarca amb un passat massa temps oblidat: el dels 28 altpenedesencs morts al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Com va dir als reunits el president d’Amical Mauthausen, Enric Marco, després de descobrir-lo, als penedesencs els toca mantenir viu aquest esperit: “Vosaltres sou els dipositaris d’aquest monument i de mantenir-lo amb els honors que es mereix.”
Una planxa de ferro rovellat coronada per un símil de filferrada electrificada i una placa frontal amb el nom dels 28 altpenedesencs que van trobar la mort al camp d’Extermini nazi de Mauthausen simbolitza l’homenatge de l’Alt Penedès als seus deportats. Diumenge passat, al migdia, un cop finalitzada l’assemblea que l’Amical Mauthausen va celebrar a la capital de l’Alt Penedès, va tenir lloc la descoberta d’aquest monument obra de Josep Tarrès que ve a significar la recuperació d’un passat col•lectiu i, a la vegada, un motiu que convida també a la reflexió de cara al futur. Al costat del monument, es va plantar una alzina com a penyora de voluntat que aquest record arreli a la societat actual. A banda de la seixantena de participants a l’assemblea d’Amical Mauthausen, a l’homenatge de diumenge van participar alcaldes dels municipis de la comarca d’on procedien els deportats, familiars, amics i ciutadans que es van sumar a aquest acte d’autèntica justícia històrica. Així ho va manifestar el president accidental del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Ramon Xena, quan instants previs a la descoberta del monument va expressar que ja era hora que es posés fi al silenci. Al seu costat, Enric Marco va expressar que els nazis -i el règim franquista-, a més de “matar-nos i anul•lar-nos, han volgut fer-nos emmudir, però no ho han aconseguit.”
Que la memòria perduri
Per la seva banda, l’alcalde Marcel Esteve va assenyalar que l’homenatge als deportats constituïa aportar “granet de sorra de solidaritat, de dignitat, de tendresa i d’humanisme” a aquestes persones i va demanar que la memòria perdurés per sempre ben viva. Va ser aleshores, un cop finalitzats els breus parlaments que van precedir la descoberta del monument, que el president d’Amical Mauthausen va assenyalar els altpenedesencs com a dipositaris del monument i encarregats “de mantenir-lo amb els honors que es mereix”. Per cert, que caldrà afegir un nom a la llista, el del sadurninenc Manuel Bonet i Bonet que, pel fet de néixer a la població valenciana d’Hortells, no constava entre els deportats de l’Alt Penedès al llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis que continua sent la base de dades més completa de la deportació republicana. I és que, 60 anys després, queda encara molt per saber. No en va, arran de l’anunci de la celebració de l’homenatge, una família de Santa Margarida i els Monjos va poder saber que un familiar directe havia mort a Mauthausen. D’aquí ve que un dels grans objectius de l’Amical, ha explicat la historiadora Rosa Torán, és fer una llista completa de les persones deportades -vives i mortes- i resseguir la seva trajectòria vital. Així mateix, l’entitat continua negociant amb la Generalitat la publicació dels testimonis de la deportació, és a dir, dels manuscrits en què alguns supervivents narren les seves experiències als camps. Igualment, l’Amical treballa per a la creació d’un gran centre especialitzat en filmografia de la deportació.
www.el3devuit.com