Intervensió al Ple municipal de Vilafranca del Penedès de Jaume Claramunt, portaveu de la CAL a l'Al
17/03/2005
'Veiem amb preocupació la implantació d’un nou estil de fer política que s 'ha estès darrerament al nostre consistori. És allò de la 'política d'aparador'.
Avui, ja gairebé ningú no gosa negar l'evidència d’allò que tantes vegades des de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua hem alertat: que la llengua catalana presenta clars símptomes de retrocés, que no s'aconsegueix augmentar-ne l'ús i que el procés de substitució és cada dia més ràpid. En definitiva, que es troba en un greu perill de desaparèixer en les immediates generacions.
Una llengua no és una entitat amb vida pròpia. La llengua viu en cada un dels seus parlants i per això li cal ser necessària en el seu territori,perquè l ’ús social en sigui la norma i se n ’estenguin els àmbits d'ús. Però això no es fa sol. Cal l'empenta de l'administració, l'exemple subtil de qui construeix la convivència. Al nostre país hem viscut massa anys una altra versió de l'oasi català, aquest en l'àmbit lingüístic. Un oasi paralitzador propiciat pel bilingüisme dels uns, amb forma de multiculturalitat però amb fons espanyolitzador, i pel cofoisme suïcida dels altres que no han volgut veure el pedregar que tenim al davant. Així hem anat passant els anys,en una calma anestèsica que ha anat debilitant el tremp d'un poble que s ’havia deixat el coratge a la transició.
Però ja s'han acabat el temps de bonança. Ara cal passar a l'acció de forma urgent. Cal un compromís clar i inequívoc en la defensa de la nostra identitat lingüística, cultural i nacional. I això potser no casa amb aquesta macrovilafranca que ens esteu construint. Dèia l'Espriu “en la sequedat arrela el pi ”. Poc es podia imaginar que sobre l'erm hi posaríem ciment. Perquè, com en d'altres ciutats dormitori que ens han precedit, es fa difícil d'arrelar sobre el ciment.
Des de la CAL, veiem amb preocupació la implantació d’un nou estil de fer política que s 'ha estès darrerament al nostre consistori. És allò de la “política d'aparador ”. Ja no cal la vergonya que va viure aquesta casa, no fa massa anys, quan l'equip de govern votava en contra del dret d'autodeterminació del poble català. Ara es tracta de dir que sí a tot: manifestos, mocions, declaracions, pactes de govern...Tot s'aprova sense manies en un devessall conciliador, però l'endemà res no canvia. Heu après que els ciutadans som mesells i que amb el titular als diaris ja en tenim prou. I qui dia passa, legislatura empeny.
Ara farà dos anys,això sí en plena campanya electoral, tots els partits (òbviament excepte el PP) assumien el document “Per un augment de l'ús social de la llengua catalana als municipis ”. El document, presentat per la CAL, instava les corporacions municipals no sols a complir la llei de Política Lingüística d'una manera inequívoca, sinó a fer-ne una interpretació àmplia i a estendre la sensibilitat en totes les seves actuacions cap a polítiques de normalització i ús preferent de la nostra llengua. Poc després presentàvem el primer informe sobre la presència del català a les Fires de Maig, on es palesava que el compliment de la Llei de Política Lingüística ben just hi depassava el 50%. El document fins i tot rebria el suport d'aquest ple mesos després i, encara, a instàncies de la CUP, s'aprovaria una moció en què la corporació es comprometia a vetllar per la presència de la nostra llengua al comerç vilafranquí. Unes noves Fires de Maig, un any després, i un segon informe, demostraven com res no havia canviat malgrat els múltiples compromisos presos públicament.
Jaume Claramunt
CAL-Alt Penedès
[email protected]
Avui, ja gairebé ningú no gosa negar l'evidència d’allò que tantes vegades des de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua hem alertat: que la llengua catalana presenta clars símptomes de retrocés, que no s'aconsegueix augmentar-ne l'ús i que el procés de substitució és cada dia més ràpid. En definitiva, que es troba en un greu perill de desaparèixer en les immediates generacions.
Una llengua no és una entitat amb vida pròpia. La llengua viu en cada un dels seus parlants i per això li cal ser necessària en el seu territori,perquè l ’ús social en sigui la norma i se n ’estenguin els àmbits d'ús. Però això no es fa sol. Cal l'empenta de l'administració, l'exemple subtil de qui construeix la convivència. Al nostre país hem viscut massa anys una altra versió de l'oasi català, aquest en l'àmbit lingüístic. Un oasi paralitzador propiciat pel bilingüisme dels uns, amb forma de multiculturalitat però amb fons espanyolitzador, i pel cofoisme suïcida dels altres que no han volgut veure el pedregar que tenim al davant. Així hem anat passant els anys,en una calma anestèsica que ha anat debilitant el tremp d'un poble que s ’havia deixat el coratge a la transició.
Però ja s'han acabat el temps de bonança. Ara cal passar a l'acció de forma urgent. Cal un compromís clar i inequívoc en la defensa de la nostra identitat lingüística, cultural i nacional. I això potser no casa amb aquesta macrovilafranca que ens esteu construint. Dèia l'Espriu “en la sequedat arrela el pi ”. Poc es podia imaginar que sobre l'erm hi posaríem ciment. Perquè, com en d'altres ciutats dormitori que ens han precedit, es fa difícil d'arrelar sobre el ciment.
Des de la CAL, veiem amb preocupació la implantació d’un nou estil de fer política que s 'ha estès darrerament al nostre consistori. És allò de la “política d'aparador ”. Ja no cal la vergonya que va viure aquesta casa, no fa massa anys, quan l'equip de govern votava en contra del dret d'autodeterminació del poble català. Ara es tracta de dir que sí a tot: manifestos, mocions, declaracions, pactes de govern...Tot s'aprova sense manies en un devessall conciliador, però l'endemà res no canvia. Heu après que els ciutadans som mesells i que amb el titular als diaris ja en tenim prou. I qui dia passa, legislatura empeny.
Ara farà dos anys,això sí en plena campanya electoral, tots els partits (òbviament excepte el PP) assumien el document “Per un augment de l'ús social de la llengua catalana als municipis ”. El document, presentat per la CAL, instava les corporacions municipals no sols a complir la llei de Política Lingüística d'una manera inequívoca, sinó a fer-ne una interpretació àmplia i a estendre la sensibilitat en totes les seves actuacions cap a polítiques de normalització i ús preferent de la nostra llengua. Poc després presentàvem el primer informe sobre la presència del català a les Fires de Maig, on es palesava que el compliment de la Llei de Política Lingüística ben just hi depassava el 50%. El document fins i tot rebria el suport d'aquest ple mesos després i, encara, a instàncies de la CUP, s'aprovaria una moció en què la corporació es comprometia a vetllar per la presència de la nostra llengua al comerç vilafranquí. Unes noves Fires de Maig, un any després, i un segon informe, demostraven com res no havia canviat malgrat els múltiples compromisos presos públicament.
Jaume Claramunt
CAL-Alt Penedès
[email protected]