Procés de pau o procediment de pacificació
24/05/2005
Gabriel Ezkurdia, analista internacional i politòleg.
Les experiències internacionals de l'última dècada demostren que gran part dels «processos de pau» acaben sent mers procediments de pacificació, en els que tot el procés de pau es converteix en un instrument tàctic més d'una de les parts, per derrotar l'altra. És a dir, molts «processos de pau» acaben sent meres «tècniques tàctiques de guerra» per debilitar o acabar per imposar estatus quo precisos a un dels contendents. No hi ha més que analitzar l'evolució dels acords d'Oslo I i II israelo-palestins; els de Jasaviurt rus-txetxens o a termini més llarg el balanç de processos a Sàhara, El Salvador o Guatemala, per posar exemples propers i coneguts. En tots ells, la cessació d'hostilitats era un final en si mateix, i aquesta variació estratègica condicionava clarament que es garantís l'aplicació de mesures que responguessin a corregir les verdaderes variables generadores de conflicte.
Així, després de períodes de pacificació, que no de pau, Israel va vulnerar sempre tots els acords, però se'n va beneficiar clarament, Txetxènia va tornar a ser envaïda, el Sàhara mai no es va autodeterminar en els teòrics terminis prescrits, i el Salvador o Guatemala viuen avui una situació social pitjor a què va generar les guerres que les van assolar.
Procés de pau viable
Perquè un procés de pau sigui viable, perquè realment un procés negociador no es converteixi en un mer procediment de pacificació conjuntural és imprescindible que es donin diverses premisses tècniques: El reconeixement de les parts; el consens d'un diagnòstic que tingui en compte, a més de l'origen del conflicte, les variables transformadores que la vigència d'aquest i els efectes del temps han generat; un Full de Ruta operatiu i viable; una convenció d'acords derivats de les negociacions que tinguin garanties de compliment per les parts; un protocol de mesures que garanteixi el compliment dels acords i el blindi de possibles involucions; l'aplicació a tall de resolució del conflicte dels Acords de Pau que es derivin de l'esmentat procés.
Des de fa setmanes sembla que estem en els prolegòmens de «alguna cosa». La voràgine de declaracions, rèpliques, valoracions, comentaris sobre el «procés de pau» són el bosc que impedeix mirar a l'horitzó sense certa desconfiança. També són part del joc dialèctic, són la política amb minúscules, la “politiquilla”, que des de fa anys, dècades, moltes vegades ha hipotecat tota via de resolució a aquest conflicte centenari. Però al marge del politiquejo (alguns bastant tenen amb presidir la taula d'un legislatiu constitucional), si realment les condicions són òptimes, és important reivindicar la idea d'un Procés de Pau, i exigir que aquest sigui de tal serietat, que situï els agents polítics i socials a superar la mediocritat ens tenen a què acostumats.
És fonamental que les parts es legitimin partint del mutu reconeixement. Al marge que al Full de Ruta es tipifiquin els procediments tècnics de negociació (taula tècnica, taula de continguts), el pas fonamental perquè el procés de pau comenci, és que el Regne d'Espanya reconegui Euskal Herria com nació. A tall d'exemple, és conegut en aquest sentit el paradigma de la Declaració de Downing Street.
Diagnòstic
La casuística demostra que la construcció d'un «procés de pau» que tingui com a gènesi estratègica la variable de la «cessació d'hostilitats», és sinònima de fracàs, ja que si bé «pacifica» per un temps, no inverteix les variables generadores de conflicte, per la qual cosa el «procés de pau» es converteix en procediment tàctic de pacificació.
És és per això que que el caràcter determinant del diagnòstic fa que aquest sigui el pas més difícil de consensuar. L'Estat espanyol hauria de reconèixer l'existència d'Euskal Herria com a nació, i la vigència d'un conflicte polític entre aquesta i Espanya, que es deriva de la vulneració de la sobirania basca per part espanyola, la qual cosa genera una confrontació cíclica però crònica des de fa segles. Com a annex referencial, la part espanyola hagués de considerar que demoscòpicament i electoralment està demostrat que la majoria absoluta dels habitants d'aquest país coincideixen amb aquest diagnòstic.
El conflicte beu en origen de diferents episodis històrics comuns, que en tots els casos, determinen una vulneració de la sobirania basca. Des de 1200 amb les invasions castellanes de la Navarra Occidental i l'esquinç territorial de l'estat basc, passant per 1524, amb la invasió absoluta de la resta de la Navarra peninsular sobirana, la derogació foral de 1876, fins a la negació del dret a l'autodeterminació i la partició administratiu-política d'Euskal Herria peninsular el 1978; l'Estat espanyol sempre ha negat el legítim dret dels bascs, ciutadans de l'estat de Navarra, a disposar l'opció del seu futur al marge d'Espanya.
Aquesta imposició de “la españolidad” (extensible a altres nacions de l'Estat) ha anul•lat tota opció lliure i legítima d'estructurar un projecte nacional al marge d'Espanya, i al seu torn ha impossibilitat aquesta mateixa Espanya el fet de quallar com a nació moderna unida. És aquesta falta de lliure disposició i la permanent imposició armada, la que genera el conflicte en base, al marge d'altres variables alimentadores que són de caràcter secundari respecte del diagnòstic inicial, és a dir, la lliure disposició dels bascs a decidir, és la clau de l'assumpte, l'eix generador del conflicte.
La vulneració de la sobirania navarresa per la República francesa a partir de 1789, hagués de ser contemplada com un element paral•lel similar, que hagués de reproduir els mateix eixos de resolució que es derivin del procés.
Transformació
Si bé el dret internacional observa la lliure disposició de la sobirania dels estats ocupats, és obvi que la transformació política, sociològica, econòmica i demogràfica haguda durant període de temps tan llarg imposen la necessitat de fer atenció a les variables que han transformat el conflicte.
Així és. Si bé d'arrel el diagnòstic segueix vigent, la transformació que les variables imposen aconsella la necessitat que hi hagi un consens majoritari en la societat basca per avançar, en legítima opció de sobirania plena, cap al marc polític que aquesta decideixi, per la qual cosa és crucial que l'Estat espanyol respecti tot procés democràtic que reflecteixi la voluntat de la societat basca i faciliti el seu desenvolupament, com a eix d'actuació que permeti una resolució del conflicte. Òbviament tot aquest procés haurà de fer-se extensible en termes similars a l'Estat francès.
L'aspecte tècnic de com ha de conformar-se el procés, tant en temps com en fases té la seva pròpia dinàmica i sens dubte ha de ser discret. La constitució de taules de treball que avaluïn els diferents treballs i tipifiquin els acords, es conformaran en funció del caràcter de cada taula. Agenda tècnica i operativa, agenda política; cap de les dues no pot ser resolutiva per si mateixa, ambdues han d'avançar cap a acords tàcits i han de convergir en un calendari coherent. La resolució ve de l'aplicació dels acords que sorgeixin d'els esmentats fòrums.
Encara encara sembla ciència-ficció que pogués donar-se un procés d'aquest tipus entre Euskal Herria i Espanya. Les declaracions dels polítics no ajuden a visualitzar un procés tècnic com el que es proposa.
Però aquest és el camí. Si fem una anàlisi tècnica del conflicte, a nivell macro, és a dir al marge de la visió micro, de l'evident sofriment inquantificable, les proporcions del conflicte basc-espanyol-francès són ridícules. Tècnicament, tant el diagnòstic com la resolució són d'alta viabilitat democràtica i programáticament simples; els efectes socials són ridículs respecte als quals se sofreixen en països com Colòmbia (30.000 morts anuals per 1.300 en 45 anys aquí), no existeix ruptura comunitària ni un altre tipus de desestructuracions, etc. La superació d'aquest conflicte és viable, és necessària. És inapel•lable! Sol fa falta voluntat política i coratge per afrontar-lo i així començar a desinflar l'immens globus mediàtic-fàctic, que alimentat de tanta «víctima» llancívola i tant ridícul «gulaj basc», impedeix moviment lògics i senzills.
Els esmentats vividors del conflicte, els que diuen que ETA «està fortisima per fer el 11-M» i a línia seguida diuen que ETA «està més feble que mai» se sumen els que busquen un procediment de pacificació, els del «que ETA es reti i ja veurem». Però a quin país s'ha vist tal nivell intel•lectual!
Esperem que hi hagi més responsabilitat, una mica de memòria històrica i menys mediocritat. ETA és una anècdota si mirem cap a enrere, 805 anys de conflicte, «per molt senzill de solucionar que sigui», no són moc de gall dindi. És hora de buscar una sortida definitiva. Des del respecte, des de la política. Un enteniment comú, d'igual a igual que enforteixi la convivència. Cap conflicte mundial no s'ha solucionat sense negociacions. Buscar una derrota total només és sinònim de mediocritat interessada o d'extermini, com en el cas txetxè, i allà també? ja veurem. -
www.gara.net
Les experiències internacionals de l'última dècada demostren que gran part dels «processos de pau» acaben sent mers procediments de pacificació, en els que tot el procés de pau es converteix en un instrument tàctic més d'una de les parts, per derrotar l'altra. És a dir, molts «processos de pau» acaben sent meres «tècniques tàctiques de guerra» per debilitar o acabar per imposar estatus quo precisos a un dels contendents. No hi ha més que analitzar l'evolució dels acords d'Oslo I i II israelo-palestins; els de Jasaviurt rus-txetxens o a termini més llarg el balanç de processos a Sàhara, El Salvador o Guatemala, per posar exemples propers i coneguts. En tots ells, la cessació d'hostilitats era un final en si mateix, i aquesta variació estratègica condicionava clarament que es garantís l'aplicació de mesures que responguessin a corregir les verdaderes variables generadores de conflicte.
Així, després de períodes de pacificació, que no de pau, Israel va vulnerar sempre tots els acords, però se'n va beneficiar clarament, Txetxènia va tornar a ser envaïda, el Sàhara mai no es va autodeterminar en els teòrics terminis prescrits, i el Salvador o Guatemala viuen avui una situació social pitjor a què va generar les guerres que les van assolar.
Procés de pau viable
Perquè un procés de pau sigui viable, perquè realment un procés negociador no es converteixi en un mer procediment de pacificació conjuntural és imprescindible que es donin diverses premisses tècniques: El reconeixement de les parts; el consens d'un diagnòstic que tingui en compte, a més de l'origen del conflicte, les variables transformadores que la vigència d'aquest i els efectes del temps han generat; un Full de Ruta operatiu i viable; una convenció d'acords derivats de les negociacions que tinguin garanties de compliment per les parts; un protocol de mesures que garanteixi el compliment dels acords i el blindi de possibles involucions; l'aplicació a tall de resolució del conflicte dels Acords de Pau que es derivin de l'esmentat procés.
Des de fa setmanes sembla que estem en els prolegòmens de «alguna cosa». La voràgine de declaracions, rèpliques, valoracions, comentaris sobre el «procés de pau» són el bosc que impedeix mirar a l'horitzó sense certa desconfiança. També són part del joc dialèctic, són la política amb minúscules, la “politiquilla”, que des de fa anys, dècades, moltes vegades ha hipotecat tota via de resolució a aquest conflicte centenari. Però al marge del politiquejo (alguns bastant tenen amb presidir la taula d'un legislatiu constitucional), si realment les condicions són òptimes, és important reivindicar la idea d'un Procés de Pau, i exigir que aquest sigui de tal serietat, que situï els agents polítics i socials a superar la mediocritat ens tenen a què acostumats.
És fonamental que les parts es legitimin partint del mutu reconeixement. Al marge que al Full de Ruta es tipifiquin els procediments tècnics de negociació (taula tècnica, taula de continguts), el pas fonamental perquè el procés de pau comenci, és que el Regne d'Espanya reconegui Euskal Herria com nació. A tall d'exemple, és conegut en aquest sentit el paradigma de la Declaració de Downing Street.
Diagnòstic
La casuística demostra que la construcció d'un «procés de pau» que tingui com a gènesi estratègica la variable de la «cessació d'hostilitats», és sinònima de fracàs, ja que si bé «pacifica» per un temps, no inverteix les variables generadores de conflicte, per la qual cosa el «procés de pau» es converteix en procediment tàctic de pacificació.
És és per això que que el caràcter determinant del diagnòstic fa que aquest sigui el pas més difícil de consensuar. L'Estat espanyol hauria de reconèixer l'existència d'Euskal Herria com a nació, i la vigència d'un conflicte polític entre aquesta i Espanya, que es deriva de la vulneració de la sobirania basca per part espanyola, la qual cosa genera una confrontació cíclica però crònica des de fa segles. Com a annex referencial, la part espanyola hagués de considerar que demoscòpicament i electoralment està demostrat que la majoria absoluta dels habitants d'aquest país coincideixen amb aquest diagnòstic.
El conflicte beu en origen de diferents episodis històrics comuns, que en tots els casos, determinen una vulneració de la sobirania basca. Des de 1200 amb les invasions castellanes de la Navarra Occidental i l'esquinç territorial de l'estat basc, passant per 1524, amb la invasió absoluta de la resta de la Navarra peninsular sobirana, la derogació foral de 1876, fins a la negació del dret a l'autodeterminació i la partició administratiu-política d'Euskal Herria peninsular el 1978; l'Estat espanyol sempre ha negat el legítim dret dels bascs, ciutadans de l'estat de Navarra, a disposar l'opció del seu futur al marge d'Espanya.
Aquesta imposició de “la españolidad” (extensible a altres nacions de l'Estat) ha anul•lat tota opció lliure i legítima d'estructurar un projecte nacional al marge d'Espanya, i al seu torn ha impossibilitat aquesta mateixa Espanya el fet de quallar com a nació moderna unida. És aquesta falta de lliure disposició i la permanent imposició armada, la que genera el conflicte en base, al marge d'altres variables alimentadores que són de caràcter secundari respecte del diagnòstic inicial, és a dir, la lliure disposició dels bascs a decidir, és la clau de l'assumpte, l'eix generador del conflicte.
La vulneració de la sobirania navarresa per la República francesa a partir de 1789, hagués de ser contemplada com un element paral•lel similar, que hagués de reproduir els mateix eixos de resolució que es derivin del procés.
Transformació
Si bé el dret internacional observa la lliure disposició de la sobirania dels estats ocupats, és obvi que la transformació política, sociològica, econòmica i demogràfica haguda durant període de temps tan llarg imposen la necessitat de fer atenció a les variables que han transformat el conflicte.
Així és. Si bé d'arrel el diagnòstic segueix vigent, la transformació que les variables imposen aconsella la necessitat que hi hagi un consens majoritari en la societat basca per avançar, en legítima opció de sobirania plena, cap al marc polític que aquesta decideixi, per la qual cosa és crucial que l'Estat espanyol respecti tot procés democràtic que reflecteixi la voluntat de la societat basca i faciliti el seu desenvolupament, com a eix d'actuació que permeti una resolució del conflicte. Òbviament tot aquest procés haurà de fer-se extensible en termes similars a l'Estat francès.
L'aspecte tècnic de com ha de conformar-se el procés, tant en temps com en fases té la seva pròpia dinàmica i sens dubte ha de ser discret. La constitució de taules de treball que avaluïn els diferents treballs i tipifiquin els acords, es conformaran en funció del caràcter de cada taula. Agenda tècnica i operativa, agenda política; cap de les dues no pot ser resolutiva per si mateixa, ambdues han d'avançar cap a acords tàcits i han de convergir en un calendari coherent. La resolució ve de l'aplicació dels acords que sorgeixin d'els esmentats fòrums.
Encara encara sembla ciència-ficció que pogués donar-se un procés d'aquest tipus entre Euskal Herria i Espanya. Les declaracions dels polítics no ajuden a visualitzar un procés tècnic com el que es proposa.
Però aquest és el camí. Si fem una anàlisi tècnica del conflicte, a nivell macro, és a dir al marge de la visió micro, de l'evident sofriment inquantificable, les proporcions del conflicte basc-espanyol-francès són ridícules. Tècnicament, tant el diagnòstic com la resolució són d'alta viabilitat democràtica i programáticament simples; els efectes socials són ridículs respecte als quals se sofreixen en països com Colòmbia (30.000 morts anuals per 1.300 en 45 anys aquí), no existeix ruptura comunitària ni un altre tipus de desestructuracions, etc. La superació d'aquest conflicte és viable, és necessària. És inapel•lable! Sol fa falta voluntat política i coratge per afrontar-lo i així començar a desinflar l'immens globus mediàtic-fàctic, que alimentat de tanta «víctima» llancívola i tant ridícul «gulaj basc», impedeix moviment lògics i senzills.
Els esmentats vividors del conflicte, els que diuen que ETA «està fortisima per fer el 11-M» i a línia seguida diuen que ETA «està més feble que mai» se sumen els que busquen un procediment de pacificació, els del «que ETA es reti i ja veurem». Però a quin país s'ha vist tal nivell intel•lectual!
Esperem que hi hagi més responsabilitat, una mica de memòria històrica i menys mediocritat. ETA és una anècdota si mirem cap a enrere, 805 anys de conflicte, «per molt senzill de solucionar que sigui», no són moc de gall dindi. És hora de buscar una sortida definitiva. Des del respecte, des de la política. Un enteniment comú, d'igual a igual que enforteixi la convivència. Cap conflicte mundial no s'ha solucionat sense negociacions. Buscar una derrota total només és sinònim de mediocritat interessada o d'extermini, com en el cas txetxè, i allà també? ja veurem. -
www.gara.net