Amb aquest títol es publicava ara fa un quart de segle l’anomenat “Manifest dels Marges”. Avui, 25 anys després, aquesta asseveració se’ns ha fet d’una cruesa esgarrifosa. Els pitjors auguris que en aquell moment es feien de què podia esperar la nostra llengua de qualsevol marc polític que no partís del reconeixement com a nació dels Països Catalans s’han fet realitat.

Si passem revista al que per a la llengua catalana ha significat l’autonomisme sorgit d’allò que alguns anomenen “transició democràtica”, però que des d’una òptica política mínimament rigorosa i crítica caldria qualificar de “transfranquisme”, ens trobem amb una sèrie de doloroses constatacions:

La unitat de la llengua es veu avui tant o més amenaçada com uns anys enrere pels atacs del nacionalisme espanyol, que ha fet de l’esquarterament de la nostra pàtria una prioritat estratègica. El PP ha desplegat una política de secessionisme lingüístic que ha tingut el suport de tot l’aparell estatal i bona part dels poders mediàtics. En aquesta tasca, ha comptat sovint amb la complicitat o el silenci del PSOE i de les forces regionalistes, tal com s’ha pogut comprovar en la gestació i en la posada en marxa de l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, que no només no ha aturat les reiterades propostes seccessionistes del govern valencià encapçalat pel PP, sinó que les ha legitimades.

Se’ns ven com a gran èxit la traducció al català d’una constitució europea que precisament pretén consagrar la nostra com una llengua de segona, absolutament inútil en el marc internacional.

Mentrestant, l’ús del català retrocedeix de manera alarmant entre el jovent en les zones metropolitanes de València, Mallorca i Barcelona, mentre la nostra llengua es veu paulatinament arraconada en àmbits com l’universitari, l’empresarial i el de les fires i mostres sota l’excusa de l’anomenada mundialització liberal i mentre hem de continuar suportant estoicament els discursos del babelisme i el «cosmopolitisme» espanyol, entestats a presentar les víctimes com a botxins. La mentida s’ha convertit en sarcasme.

Tinguem-ho clar: l’existència de la nació catalana, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, d’una societat amb una identitat col•lectiva que reclama els seus drets polítics i socials, és la principal amenaça per a un Estat espanyol (i francès) construït a sota uns principis etnocèntrics i excloents que sempre han pretès i pretendran garantir el control i l’explotació del nostre poble per part d’unes oligarquies, que no són tan sols les vinculades directament al poder central de l’Estat, sinó també els seus col•laboradors dins del nostre país mateix, o botiflers.

És per això que les catalanes i els catalans no podem continuar aspirant a una “Espanya amable”, no podem posar el nostre horitzó en una regeneració de l’Estat que suposa el nostre pitjor enemic per a la nostra supervivència com a poble. Cal canviar el “xip”, canviar del tot el que ha estat, i continua essent, la pràctica de submissió política de l’autonomisme en les seves diferents formes a un marc jurídico-polític que sempre ha tingut i tindrà el poble català com a enemic a abatre.

La independència política, la unitat nacional, en resum, la disposició del conjunt del poble català d’un Estat propi que ens permeti democràticament decidir el nostre futur en termes d’igualtat amb la resta de pobles del món, és l’únic futur possible per a la nostra llengua.

No hem de demanar permís a ningú per dir les coses pel seu nom, començant pels territoris dels Països Catalans: les Illes, el País Valencià, el Principat, Andorra, la Franja i la Catalunya Nord. No cal pactar reformes i rebaixes per poder utilitzar la nostra llengua allà on ens plagui.

L’únic que ens cal és fermesa, és una actitud d’insubmissió als estats ocupants, que tan sols vindrà donada per una canvi de perspectives pel que fa al nostre horitzó polític: no hi ha futur sense independència.

Xavier Oca.
Candidatura d’Unitat Popular