Valoració de la CAL sobre les Fires de Maig de Vilafranca
23/05/2004
SE'LS EN FOT, LA LLENGUA ! Aquesta és la sensació que vàrem tenir després de la visita que vam fer a les passades Fires de Maig de Vilafranca. Volíem actualitzar l'estudi que ja vàrem fer l'any passat on intentàvem copsar el grau de presència de la llengua catalana al certamen; el grau de compliment, en definitiva, de la llei de política lingüística.
No cal aprofundir excessivament en les dades estadístiques que en vàrem treure per a adonar-nos que no anem pel bon camí. Que la llengua, en àmbits d'ús on la normalització hauria de ser inqüestionable, no només no avança com caldria sinó que fins i tot mostra símptomes de fatiga evidents i el descarament, que anys enrere hagués estat impensable, ha esdevingut el pa de cada dia.
A la CAL sempre ho hem avisat: no es pot fer una llei i esperar que la gent la complirà per iniciativa pròpia. De vegades calen incentius, ni que siguin negatius.
Evidentment, si ens mirem les gràfiques fredament, no podem sinó estar esperançats pel lleuger augment de la presència d'expositors que disposaven de la informació en català. Hi ha organitzacions que defensen també la llengua, diuen, que ho anunciarien com un èxit espaterrant. Nosaltres no som tan babaus. Hi ha diversos factors que ens fan estar convençuts que de victòries pírriques d'aquesta mena no ens en calen. Per començar, cal tenir present que les Fires de Vilafranca són un esdeveniment de caire comarcal, d'un àmbit reduït on la presència de la llengua catalana hauria de ser hegemònica donat el públic potencial a qui es dirigeix: en quina llengua m'adreçaré al meu veí? D'altra banda, hem observat també que el petit augment d'expositors 'normalitzats' es deu més a la presència d'informació bilingüe, i al compliment estricte de la llei, que no pas a la normalització efectiva de l'ús del català a casa nostra. Tampoc no ens volem estar d'esmentar sectors, com el de l'automòbil, en què la presència del català és inexistent encara avui.
Tanmateix, l'argument definitiu, al nostre entendre, és la increïble passivitat institucional a la resistència a normalitzar-se i, en conseqüència, l'assumpció gairebé com a normal per part de la població que hi ha lleis, i la del català sembla ser-ne una d'elles, que no cal complir. Perquè, a la CAL, trobem escandalós, per exemple, que un 41% de la documentació pròpia dels expositors d'enguany encara fos en llengua espanyola quan la llei, des de fa 6 anys, deixa ben clar que aquest comportament és il•legal. Ja no cal que esmentem que el 84% de la documentació aliena fos també en espanyol. Aquí no hi ha d'haver zones grises: o es compleix la llei o s'actua al marge. O és que trobaríem positiu que el 84% dels conductors es passessin els semàfors en vermell perquè han disminuït un 7% respecte a l'any anterior?
De totes maneres, l'aspecte més preocupant és la sensació que es transmet a la ciutadania: que el món institucional, els partits i les corporacions municipals s'han instal•lat en una mena de política on la distància entre el que es diu i el que es fa ja no té importància. Ho veiem constantment en molts dels àmbits on es mou en aquests dies convulsos la iniciativa legislativa. Es fa política d'aparador, de grans declaracions d'intencions que després no es tradueixen en res concret, perquè han après que els ciutadans ja no ens escandalitzem de res.
A Vilafranca, l'any passat, l'ajuntament va aprovar oficialment assumir el document que la CAL va fer arribar als partits amb motiu de les eleccions municipals i que instava les corporacions municipals no sols a complir la llei de Política Lingüística d'una manera inequívoca, sinó a fer-ne una interpretació àmplia i a estendre la sensibilitat en totes les seves actuacions cap a polítiques de normalització i ús preferent de la nostra llengua. És més, al gener d'enguany, la CUP presentava una moció on s'insistia a reafirmar el compromís amb el nostre document, i es demanava a l'ajuntament que tingués especial cura en la presència del català al comerç a la vila i s'esbossaven una sèrie de mesures que la corporació havia de prendre per garantir que retolacions i informació fossin, al menys, en català. Per això, no podem sinó mostrar la nostra indignació davant l'incompliment continuat d'aquests acords municipals.
En una entrevista que es repartia a l'entrada de les Fires, el regidor de Comerç i Turisme de l'Ajuntament de Vilafranca, en Joan Pareta, es vantava que 'cada vegada més, els que vulguin participar a la fira hauran de garantir la qualitat' i explicava com el constant creixement de la demanda d'estands els havia obligat a ser més selectius a l'hora de triar els expositors que hi participarien.
I nosaltres ens preguntem: dins d'aquestes demandes tan selectives, no hi podia haver l'obligatorietat que la llengua catalana hi tingués, com a mínim, la presència que marca la llei? ¿el respecte als drets lingüísitcs dels catalans, no és també un factor de qualitat? ¿això és el que entén el nostre ajuntament per ser sensible lingüísticament en les seves actuacions?
És clar que en moments d'una certa efervescència nacional, com els viscuts en els darrers mesos, el PSC no podia girar l'esquena obertament a les creixents demandes de la ciutadania d'un major compromís nacional sense posar en perill la seva base electoral. Però això no justifica l'aprovació d'un reenfocament d'àmbits d'actuació perquè després quedin en no res i, a l'hora de traduir-los en actuacions reals, se'ls passin per l'arc del Triomf. És trist constatar-ho, però en el fons se'ls en fot la llengua i se'ls en fot el país!
Vins i caves: la contumàcia
Com en els darrers anys, a les Fires de Maig d'enguany, UVIPE presentava, en un estand especial, una àmplia mostra dels vins i caves que les empreses del sector vitivinícola de la comarca han tret al mercat aquest any.
Com recordareu, una de les poques obligacions que la llei de Política Lingüística contempla en el seu redactat, és la d'etiquetar com a mínim en català tots els productes que gaudeixen de Denominació d'Origen. L'incompliment sistemàtic d'aquesta obligació per part de les empreses del vi i el cava és un aspecte que la CAL de l'Alt Penedès ha denunciat repetidament malgrat els cants de sirena dels qui s'acontenten amb el minso degoteig d'empreses que, lentament, s'adeqüen a la llei.
Enguany vàrem tornar a revisar els vins i caves presents a l'estand d'UVIPE i el resultat va ser, com ens esperàvem, descoratjador.
Certament ens ho esperàvem, perquè no fa pas massa que vam presentar el resultat d'un altre estudi fet a les grans superfícies de Vilafranca on la presència de vins i caves etiquetats en català va demostrar-se ben bé simbòlica. Tot i això, hi anàvem amb un punt d'incertesa donada la gran difusió que ha rebut un informe que, recargolant les dades, venia a dir que en un any hem doblat l'etiquetatge en català dels vins i caves catalans.
La realitat, tanmateix, és tossuda i la realitat, en aquest cas, és que dels 68 vins i caves presents a la mostra, el 73.5% estaven encara etiquetats exclusivament en castellà. Sí, és cert, l'any passat n'eren un 83%. Però ¿podem estar contents d'aquest augment quan després de 6 anys d'obligació legal, encara tres de cada quatre vins i caves del país incompleixen la llei obertament? Què espera l'administració per fer complir la llei? No es mereixerien, aquestes empreses, que els consumidors els donéssim l'esquena? Com podem tolerar els ciutadans que les lleis siguin vulnerades tan impunement?
Tot plegat és encara més punyent quan parlem de lleis d'un alt contingut simbòlic, com la de Política Lingüística, imprescindibles si volem reeixir com a poble, si volem llegar als nostres fills una llengua i una nació que ells puguin fer plena.
Des de la CAL seguirem denunciant, evidentment, tant l'incompliment de la llei per part de les empreses com la manca de sensibilitat i compromís de les administracions. Però potser ja és hora de fer un pas més, d'avançar decididament cap a la normalització de la nostra llengua d'una manera definitiva. Per això cal ara més que mai l'impuls de tots plegats, el coratge i la decisió suficients per autocentrar-nos, aixecar-nos com un país normal i exigir el dret irrenunciable a la nostra sobirania, també lingüística, que –i no ho hem d'oblidar mai- ens va ser arrabassada aviat farà tres-cents anys. Només amb una visió global, reenfocant el problema de la nostra llengua com una qüestió de dignitat i de justícia, podrem superar aquesta visió reduccionista que ens fa negociar, un a un, penosament, el retorn dels nostres drets. Només, doncs, l’oficialitat única del català a la nostra nació, podrà garantir-nos-en un futur esperançador.
Un dia o altre haurem d'acabar la paciència abans l'oasi català no esdevingui, definitivament, desert.
Estudi sobre el català a les Fires de Maig
Coordinadora d'Associacions per la Llengua
Delegació de l'Alt Penedès
http://www.cal-llengua.org
No cal aprofundir excessivament en les dades estadístiques que en vàrem treure per a adonar-nos que no anem pel bon camí. Que la llengua, en àmbits d'ús on la normalització hauria de ser inqüestionable, no només no avança com caldria sinó que fins i tot mostra símptomes de fatiga evidents i el descarament, que anys enrere hagués estat impensable, ha esdevingut el pa de cada dia.
A la CAL sempre ho hem avisat: no es pot fer una llei i esperar que la gent la complirà per iniciativa pròpia. De vegades calen incentius, ni que siguin negatius.
Evidentment, si ens mirem les gràfiques fredament, no podem sinó estar esperançats pel lleuger augment de la presència d'expositors que disposaven de la informació en català. Hi ha organitzacions que defensen també la llengua, diuen, que ho anunciarien com un èxit espaterrant. Nosaltres no som tan babaus. Hi ha diversos factors que ens fan estar convençuts que de victòries pírriques d'aquesta mena no ens en calen. Per començar, cal tenir present que les Fires de Vilafranca són un esdeveniment de caire comarcal, d'un àmbit reduït on la presència de la llengua catalana hauria de ser hegemònica donat el públic potencial a qui es dirigeix: en quina llengua m'adreçaré al meu veí? D'altra banda, hem observat també que el petit augment d'expositors 'normalitzats' es deu més a la presència d'informació bilingüe, i al compliment estricte de la llei, que no pas a la normalització efectiva de l'ús del català a casa nostra. Tampoc no ens volem estar d'esmentar sectors, com el de l'automòbil, en què la presència del català és inexistent encara avui.
Tanmateix, l'argument definitiu, al nostre entendre, és la increïble passivitat institucional a la resistència a normalitzar-se i, en conseqüència, l'assumpció gairebé com a normal per part de la població que hi ha lleis, i la del català sembla ser-ne una d'elles, que no cal complir. Perquè, a la CAL, trobem escandalós, per exemple, que un 41% de la documentació pròpia dels expositors d'enguany encara fos en llengua espanyola quan la llei, des de fa 6 anys, deixa ben clar que aquest comportament és il•legal. Ja no cal que esmentem que el 84% de la documentació aliena fos també en espanyol. Aquí no hi ha d'haver zones grises: o es compleix la llei o s'actua al marge. O és que trobaríem positiu que el 84% dels conductors es passessin els semàfors en vermell perquè han disminuït un 7% respecte a l'any anterior?
De totes maneres, l'aspecte més preocupant és la sensació que es transmet a la ciutadania: que el món institucional, els partits i les corporacions municipals s'han instal•lat en una mena de política on la distància entre el que es diu i el que es fa ja no té importància. Ho veiem constantment en molts dels àmbits on es mou en aquests dies convulsos la iniciativa legislativa. Es fa política d'aparador, de grans declaracions d'intencions que després no es tradueixen en res concret, perquè han après que els ciutadans ja no ens escandalitzem de res.
A Vilafranca, l'any passat, l'ajuntament va aprovar oficialment assumir el document que la CAL va fer arribar als partits amb motiu de les eleccions municipals i que instava les corporacions municipals no sols a complir la llei de Política Lingüística d'una manera inequívoca, sinó a fer-ne una interpretació àmplia i a estendre la sensibilitat en totes les seves actuacions cap a polítiques de normalització i ús preferent de la nostra llengua. És més, al gener d'enguany, la CUP presentava una moció on s'insistia a reafirmar el compromís amb el nostre document, i es demanava a l'ajuntament que tingués especial cura en la presència del català al comerç a la vila i s'esbossaven una sèrie de mesures que la corporació havia de prendre per garantir que retolacions i informació fossin, al menys, en català. Per això, no podem sinó mostrar la nostra indignació davant l'incompliment continuat d'aquests acords municipals.
En una entrevista que es repartia a l'entrada de les Fires, el regidor de Comerç i Turisme de l'Ajuntament de Vilafranca, en Joan Pareta, es vantava que 'cada vegada més, els que vulguin participar a la fira hauran de garantir la qualitat' i explicava com el constant creixement de la demanda d'estands els havia obligat a ser més selectius a l'hora de triar els expositors que hi participarien.
I nosaltres ens preguntem: dins d'aquestes demandes tan selectives, no hi podia haver l'obligatorietat que la llengua catalana hi tingués, com a mínim, la presència que marca la llei? ¿el respecte als drets lingüísitcs dels catalans, no és també un factor de qualitat? ¿això és el que entén el nostre ajuntament per ser sensible lingüísticament en les seves actuacions?
És clar que en moments d'una certa efervescència nacional, com els viscuts en els darrers mesos, el PSC no podia girar l'esquena obertament a les creixents demandes de la ciutadania d'un major compromís nacional sense posar en perill la seva base electoral. Però això no justifica l'aprovació d'un reenfocament d'àmbits d'actuació perquè després quedin en no res i, a l'hora de traduir-los en actuacions reals, se'ls passin per l'arc del Triomf. És trist constatar-ho, però en el fons se'ls en fot la llengua i se'ls en fot el país!
Vins i caves: la contumàcia
Com en els darrers anys, a les Fires de Maig d'enguany, UVIPE presentava, en un estand especial, una àmplia mostra dels vins i caves que les empreses del sector vitivinícola de la comarca han tret al mercat aquest any.
Com recordareu, una de les poques obligacions que la llei de Política Lingüística contempla en el seu redactat, és la d'etiquetar com a mínim en català tots els productes que gaudeixen de Denominació d'Origen. L'incompliment sistemàtic d'aquesta obligació per part de les empreses del vi i el cava és un aspecte que la CAL de l'Alt Penedès ha denunciat repetidament malgrat els cants de sirena dels qui s'acontenten amb el minso degoteig d'empreses que, lentament, s'adeqüen a la llei.
Enguany vàrem tornar a revisar els vins i caves presents a l'estand d'UVIPE i el resultat va ser, com ens esperàvem, descoratjador.
Certament ens ho esperàvem, perquè no fa pas massa que vam presentar el resultat d'un altre estudi fet a les grans superfícies de Vilafranca on la presència de vins i caves etiquetats en català va demostrar-se ben bé simbòlica. Tot i això, hi anàvem amb un punt d'incertesa donada la gran difusió que ha rebut un informe que, recargolant les dades, venia a dir que en un any hem doblat l'etiquetatge en català dels vins i caves catalans.
La realitat, tanmateix, és tossuda i la realitat, en aquest cas, és que dels 68 vins i caves presents a la mostra, el 73.5% estaven encara etiquetats exclusivament en castellà. Sí, és cert, l'any passat n'eren un 83%. Però ¿podem estar contents d'aquest augment quan després de 6 anys d'obligació legal, encara tres de cada quatre vins i caves del país incompleixen la llei obertament? Què espera l'administració per fer complir la llei? No es mereixerien, aquestes empreses, que els consumidors els donéssim l'esquena? Com podem tolerar els ciutadans que les lleis siguin vulnerades tan impunement?
Tot plegat és encara més punyent quan parlem de lleis d'un alt contingut simbòlic, com la de Política Lingüística, imprescindibles si volem reeixir com a poble, si volem llegar als nostres fills una llengua i una nació que ells puguin fer plena.
Des de la CAL seguirem denunciant, evidentment, tant l'incompliment de la llei per part de les empreses com la manca de sensibilitat i compromís de les administracions. Però potser ja és hora de fer un pas més, d'avançar decididament cap a la normalització de la nostra llengua d'una manera definitiva. Per això cal ara més que mai l'impuls de tots plegats, el coratge i la decisió suficients per autocentrar-nos, aixecar-nos com un país normal i exigir el dret irrenunciable a la nostra sobirania, també lingüística, que –i no ho hem d'oblidar mai- ens va ser arrabassada aviat farà tres-cents anys. Només amb una visió global, reenfocant el problema de la nostra llengua com una qüestió de dignitat i de justícia, podrem superar aquesta visió reduccionista que ens fa negociar, un a un, penosament, el retorn dels nostres drets. Només, doncs, l’oficialitat única del català a la nostra nació, podrà garantir-nos-en un futur esperançador.
Un dia o altre haurem d'acabar la paciència abans l'oasi català no esdevingui, definitivament, desert.
Estudi sobre el català a les Fires de Maig
Coordinadora d'Associacions per la Llengua
Delegació de l'Alt Penedès
http://www.cal-llengua.org