Valoració d’Endavant sobre el resultat del referèndum del 20 de febrer a l’Estat espanyol
24/02/2005
El treball de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea 'ha de ser valorat com un èxit i també com una esperança de cara a la construcció d’una autèntica unitat popular'
El diumenge 20 de febrer menys d’un 30% de les persones que tenien dret a vot als Països Catalans van acudir a les urnes per donar suport al Tractat per al qual s’establix una Constitució per a Europa. Malgrat aquest baix recolzament, hem de reconèixer que el 69,6% de vots emesos a favor del tractat als Països Catalans, que ascenedeix fins al 76,73% al conjunt de l’Estat espanyol, permetrà al Govern i al Parlament espanyol justificar el suport a la Constitució Europea, i serà un impuls per a la resta d’estats que, en un termini aproximat de dos anys, han de ratificar el tractat. Això significa que el panorama que s’obre davant nostre a nivell europeu, i inevitablement també a nivell català, no ens permet ser optimistes, ja que, si la Constitució és finalment aprovada, s’anuncien temps encara més difícils per a les treballadores i treballadors i per a les nacions sense estat com la nostra.
Però magrat aquesta constatació del futur, cal analitzar més atentament els resultats. D’una banda, s’ha mostrat que, a l’hora de votar, les catalanes i catalans ho hem fet d’una manera diferent de la resta de l’Estat: si al conjunt dels Països Catalans els vots en contra del tractat van superar el 22% (28,7% al Principat, i més d’un 16% a les Illes i al País Valencià), en la major part de territoris de la península el rebuig es va moure entre el 9 i 12%, a excepció d’Astúries, Madrid i, sobretot, Euskal Herria. Això significa que una bona part de la població del nostre país va votar conscient que l’aprovació de la Constitució Europea pot significar un nou obstacle per al nostre allibermanent nacional.
D’altra banda, i sense entrar en valoracions sobre la fidelitat dels votants als seus partits de referència, els resultats del ‘no’ sumen arreu dels Països Catalans un percentatge de vots superior al que obtenen habitualment els partits que apostaven pel ‘no’ (ERC, EU, ICV, BNV, PSM). Això és una mostra que hi ha un espai polític més enllà de les forces parlamentàries; però aquesta realitat no ens ha de conduir a un optimisme oportunista. Ha esdevingut evident –en el propi desenvolupament de la campanya i en els resultats posteriors– que, en les condicions actuals, les possibilitats per a un moviment de base netament popular de socialitzar àmpliament les seves raons són molt limitades.
Sigui com sigui és important tenir present que aquells partits que han fet campanya pel ‘no’ han difós el seu discurs amb gran timidesa (Carod va arribar a dir que se sentia incòmode amb la seva pròpia opció i ICV va aprovar la seva posició contrària al Tractat amb un 35% d’oposició interna) i, molt especialment, que els resultats demostren, si s’analitzen localment, que el discurs sobre la Constitució que podia sensibilitzar un electorat de caire nacionalista ha estat més ben difós que el de caire social. Així, els resultats han estat força bons a les Borges Blanques, Girona, Vilafranca del Penedès, Berga, Beniarrés, els barris de Gràcia (a Barcelona) o el Carme (a València) i d’altres poblacions que tenen una major sensibilitat nacionalista, mentre que poblacions com Sabadell, el Prat de Llobregat o Torrent, on Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida (i el PSC-PSPV, que en aquest cas sembla haver estat decisiu juntament amb la influència de CCOO i UGT) hi tenen un fort arrelament, els resultats han estat clarament adversos. Difícilment es pot atribuir aquest fet a la Campanya dels Països Catalans, que s’ha esforçat per difondre els aspectes més antiobrers, antidemocràtics i antipopulars del Tractat, tot i que sí que pot ser conseqüència de les dificultats de la Campanya per fer arribar el seu missatge.
Finalment, cal valorar la feina que ha fet la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea durant més d’un any d’assemblees i activitats. A través d’aquesta campanya, més d’un centenar d’entitats i col•lectius de l’esquerra independentista, de l’esquerra alternativa i rupturista, sindicats alternatius, entitats en defensa del territori i la llengua i col•lectius locals hem consensuat un discurs comú que, alhora que pren posicions netament anticapitalistes des d’un punt de vista social, assumeix com a pròpia la defensa dels drets nacionals dels Països Catalans i de totes les nacions sense estat. Que això s’hagi impulsat en un marc nacional (pràctica habitual en l’esquerra independentista però molt infreqüent en altres sectors de l’esquerra) ha de ser valorat com un èxit i també com una esperança de cara a la construcció d’una autèntica unitat popular que, des de l’esquerra anticapitalista catalana, sigui capaç de constituir, a la llarga, un contrapoder al sistema capitalista i que, alhora, assumeixi, sincerament i no de forma abstracta, la reivindicació del dret d’autodeterminació per als Països Catalans. La construcció d’aquest espai és ara un objectiu primordial. Les possibilitats d’avançar en aquesta línia són grans, com ho demostra la resposta popular (130 entitats i, el que és més important, una cinquantena de plataformes locals i comarcals) que possiblement ha estat superior a les forces de la pròpia campanya. Tenint presents les grans adversitats enmig de les quals s’ha dut a terme la feina (silenciament per part dels mitjans de comunicació, prohibició de mobilitzacions i actes, etc.) aquest factor ha de ser valorat com un dels resultats més interessants de la campanya. La lluita contra l’Europa del capital no ha acabat aquí, i l’espai de trobada i artiulació que hem començat a construir amb aquesta campanya pot seguir sent un instrument vàlid per a dur-la a terme, difondre-la i ampliar-la.
Per una Europa dels pobles i dels i les treballadores:
construïm una alternativa d’esquerres a l’Europa dels estats, el capital i la guerra.
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
23 de febrer de 2005
El diumenge 20 de febrer menys d’un 30% de les persones que tenien dret a vot als Països Catalans van acudir a les urnes per donar suport al Tractat per al qual s’establix una Constitució per a Europa. Malgrat aquest baix recolzament, hem de reconèixer que el 69,6% de vots emesos a favor del tractat als Països Catalans, que ascenedeix fins al 76,73% al conjunt de l’Estat espanyol, permetrà al Govern i al Parlament espanyol justificar el suport a la Constitució Europea, i serà un impuls per a la resta d’estats que, en un termini aproximat de dos anys, han de ratificar el tractat. Això significa que el panorama que s’obre davant nostre a nivell europeu, i inevitablement també a nivell català, no ens permet ser optimistes, ja que, si la Constitució és finalment aprovada, s’anuncien temps encara més difícils per a les treballadores i treballadors i per a les nacions sense estat com la nostra.
Però magrat aquesta constatació del futur, cal analitzar més atentament els resultats. D’una banda, s’ha mostrat que, a l’hora de votar, les catalanes i catalans ho hem fet d’una manera diferent de la resta de l’Estat: si al conjunt dels Països Catalans els vots en contra del tractat van superar el 22% (28,7% al Principat, i més d’un 16% a les Illes i al País Valencià), en la major part de territoris de la península el rebuig es va moure entre el 9 i 12%, a excepció d’Astúries, Madrid i, sobretot, Euskal Herria. Això significa que una bona part de la població del nostre país va votar conscient que l’aprovació de la Constitució Europea pot significar un nou obstacle per al nostre allibermanent nacional.
D’altra banda, i sense entrar en valoracions sobre la fidelitat dels votants als seus partits de referència, els resultats del ‘no’ sumen arreu dels Països Catalans un percentatge de vots superior al que obtenen habitualment els partits que apostaven pel ‘no’ (ERC, EU, ICV, BNV, PSM). Això és una mostra que hi ha un espai polític més enllà de les forces parlamentàries; però aquesta realitat no ens ha de conduir a un optimisme oportunista. Ha esdevingut evident –en el propi desenvolupament de la campanya i en els resultats posteriors– que, en les condicions actuals, les possibilitats per a un moviment de base netament popular de socialitzar àmpliament les seves raons són molt limitades.
Sigui com sigui és important tenir present que aquells partits que han fet campanya pel ‘no’ han difós el seu discurs amb gran timidesa (Carod va arribar a dir que se sentia incòmode amb la seva pròpia opció i ICV va aprovar la seva posició contrària al Tractat amb un 35% d’oposició interna) i, molt especialment, que els resultats demostren, si s’analitzen localment, que el discurs sobre la Constitució que podia sensibilitzar un electorat de caire nacionalista ha estat més ben difós que el de caire social. Així, els resultats han estat força bons a les Borges Blanques, Girona, Vilafranca del Penedès, Berga, Beniarrés, els barris de Gràcia (a Barcelona) o el Carme (a València) i d’altres poblacions que tenen una major sensibilitat nacionalista, mentre que poblacions com Sabadell, el Prat de Llobregat o Torrent, on Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida (i el PSC-PSPV, que en aquest cas sembla haver estat decisiu juntament amb la influència de CCOO i UGT) hi tenen un fort arrelament, els resultats han estat clarament adversos. Difícilment es pot atribuir aquest fet a la Campanya dels Països Catalans, que s’ha esforçat per difondre els aspectes més antiobrers, antidemocràtics i antipopulars del Tractat, tot i que sí que pot ser conseqüència de les dificultats de la Campanya per fer arribar el seu missatge.
Finalment, cal valorar la feina que ha fet la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea durant més d’un any d’assemblees i activitats. A través d’aquesta campanya, més d’un centenar d’entitats i col•lectius de l’esquerra independentista, de l’esquerra alternativa i rupturista, sindicats alternatius, entitats en defensa del territori i la llengua i col•lectius locals hem consensuat un discurs comú que, alhora que pren posicions netament anticapitalistes des d’un punt de vista social, assumeix com a pròpia la defensa dels drets nacionals dels Països Catalans i de totes les nacions sense estat. Que això s’hagi impulsat en un marc nacional (pràctica habitual en l’esquerra independentista però molt infreqüent en altres sectors de l’esquerra) ha de ser valorat com un èxit i també com una esperança de cara a la construcció d’una autèntica unitat popular que, des de l’esquerra anticapitalista catalana, sigui capaç de constituir, a la llarga, un contrapoder al sistema capitalista i que, alhora, assumeixi, sincerament i no de forma abstracta, la reivindicació del dret d’autodeterminació per als Països Catalans. La construcció d’aquest espai és ara un objectiu primordial. Les possibilitats d’avançar en aquesta línia són grans, com ho demostra la resposta popular (130 entitats i, el que és més important, una cinquantena de plataformes locals i comarcals) que possiblement ha estat superior a les forces de la pròpia campanya. Tenint presents les grans adversitats enmig de les quals s’ha dut a terme la feina (silenciament per part dels mitjans de comunicació, prohibició de mobilitzacions i actes, etc.) aquest factor ha de ser valorat com un dels resultats més interessants de la campanya. La lluita contra l’Europa del capital no ha acabat aquí, i l’espai de trobada i artiulació que hem començat a construir amb aquesta campanya pot seguir sent un instrument vàlid per a dur-la a terme, difondre-la i ampliar-la.
Per una Europa dels pobles i dels i les treballadores:
construïm una alternativa d’esquerres a l’Europa dels estats, el capital i la guerra.
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
23 de febrer de 2005