[Constitució Europea] Article d'opinió: Més enllà del no: el repte de la sobirania
25/01/2005
Jordi-Carles Burillo, membre de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)
El referèndum del tractat constitucional de la Unió Europea (UE), que tindrà lloc el 20 de febrer de 2005 a l’estat espanyol i que es repetirà el mes de juny a l’estat francès, i el suposat reconeixement del català en el marc de la UE, ens obliga, si no volem quedar-nos en una polèmica estèril, a reflexionar sobre quin és el futur de Catalunya com a comunitat nacional i lingüística (de Salses a Oriola), en el marc de la Unió Europea i els estats espanyol, francès i italià. En primer lloc cal recordar que la política lingüística de la UE és la dels estats membres, ja que la UE respon precisament als interessos de qui l’ha edificada. Si exceptuem Bèlgica, Finlàndia i Suïssa, la resta d’estats europeus, no únicament no respecten el dret a viure en la llengua de cada comunitat, sinó que en molts casos duen a terme una acció programada de genocidi, com ens passa als catalanoparlants en els estats francès, espanyol i italià. És per això que el català no pot ser reconegut plenament dins la UE. Perquè els tres estats que acullen la majoria de catalanoparlants han estat concebuts i construïts, tant en els règims autoritaris com 'democràtics', tant en els republicans com els monàrquics, a partir d’un monolingüisme dins el qual la llengua catalana és una nosa que cal eliminar. La qüestió essencial no és si la UE ens reconeix o no, sinó quin és l’estat que ens reconeix plenament, si els tres esmentats abans prohibeixen i/o limiten l’ús del català i ens imposen les seves respectives llengües. La qüestió essencial és, doncs, com podem ser reconeguts internacionalment sense tenir un estat propi?
No és estrany, doncs, que el tractat constitucional de la UE no reconegui la comunitat lingüística catalana i que alhora es faci còmplice del procés de destrucció de molts pobles europeus, com el català:
1. Perquè reforça el poder dels estats, ja que només s’hi reconeix la seva identitat nacional i s’hi defensa alhora la integritat territorial, cosa per la qual es nega, al poble català, el dret democràtic a l’autodeterminació i a la sobirania [preàmbul, l’art. I-2 i I-5].
2. Perquè la llengua catalana no hi té un reconeixement ple, en tant que no apareix en l’enumeració de llengües oficials del tractat constitucional [art. IV-448, primer paràgraf]. Això, per exemple, implica que els catalanoparlants no podrem dirigir-nos a les institucions europees i rebre’n resposta, fent ús de la nostra llengua [art. I-10, II-101, III-128]; que també s’ignori el català en l’acció de la UE en la promoció de les cultures europees [art. III-280], i que no se l’inclogui en els programes educatius d’aprenentatge i difusió de les llengües europees [art. III-282].
3. Perquè la proclamació, per part del tractat, de valors com la pau i el benestar dels pobles, la riquesa de la diversitat cultural i lingüística, i la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu [art. I-3 i II-82], són simples paraules que no condicionen la política lingüística genocida dels estats. La prohibició, per exemple, de no discriminar ningú per raó de llengua (art. II-81), o de practicar qualsevol altra mena de discriminació [art. III-118 i 124], no afecta els usuaris de la llengua catalana, ja que aquesta no és llengua de la Constitució.
Tampoc no podem il•lusionar-nos pel projecte del govern espanyol que rep el nom d’Espanya plural. Mercadejant amb un ridícul reconeixement del català en el tractat (IV-448, segon paràgraf: possibilitat de traduir el text al català), o presentant a darrera hora una reforma del reglament lingüístic de la UE, difícil d’aprovar, l’estat espanyol vol acomodar les nostres reivindicacions nacionals dins el marc estatal, sense permetre, però, a la població catalana d'executar una política lingüística pròpia, favorable a la llengua catalana, que qüestioni l’hegemonia de l’espanyol, hegemonia que es manté gràcies a més de 150 lleis i decrets que prohibeixen o marginen l’ús de la nostra llengua nacional. La recent 'promoció' del català a l’UE no és sinó una campanya de propaganda subtil que pretén, entre altres objectius, desacreditar i desactivar el moviment de lluita per la llengua amb l’argument que, com que Catalunya encaixa perfectament dins d’Espanya, sense conflicte i amb harmonia, i l’estat espanyol assumeix el català com a propi, ja no cal lluitar per a res, ja no cal reivindicar res. Afegim-hi, a més, la utilització de la unitat de la llengua catalana com a moneda de canvi, fet que també ha evidenciat que, des del Rosselló al Baix Segura, Espanya i França continuïn esquarterant el nostre territori nacional. És cert que el govern espanyol ha manifestat la voluntat d’esmenar el reglament lingüístic d’aquest tractat, però el memoràndum presentat el desembre de 2004 només serà acceptat per la UE si ho fan cadascun dels 25 estats membres, cosa més que difícil. A més, la proposta no comporta un reconeixement ple de la llengua catalana, en tant que no la inclou en la llista de llengües oficials de la UE i la situa en un tercer grau d’oficialitat. Això, per exemple, impedirà l’obligatorietat d’etiquetar en català o la traducció de les pàgines web de la UE al català. Només ens permetrà gaudir de drets com:
-permetre l’ús oral del català i amb avís previ, per part dels diputats catalanoparlants al Parlament europeu i que les seves intervencions siguin traduïdes a les llengües oficials de la UE, sense tenir el mateix dret en totes les altres institucions de la UE, ni el de disposar de la traducció al català de les intervencions dels altres diputats del Parlament;
-traduir al català les lleis aprovades per la UE, però no els projectes de llei ni la resta de documentació de la UE;
-dirigir-se a les institucions europees en català i rebre’n una resposta en aquesta llengua;
-incloure el català en els programes educatius de la UE.
Cal tenir en compte, d'altra banda, que aquesta proposta implica que qualsevol traducció del català i al català no anirà a càrrec dels pressupostos comunitaris, com en el cas de les llengües plenament oficials, sinó que haurà de ser assumida pel govern espanyol, és a dir, per les nostres butxaques directament. Finalment, tot i que el govern espanyol 'ha afirmat' nominalment la unitat de la llengua catalana, de facto el seu compromís és mantenir traductors de 'valencià', triats per la mateixa Generalitat Valenciana. Aquesta sí que és la seva Espanya plural. Per tot això, doncs, i compromesos amb la supervivència del poble català i l’objectiu de normalitzar plenament la llengua catalana, que vol dir viure en català, sense la necessitat de saber i usar una altra llengua, des de la CAL rebutgem el text del tractat constitucional europeu, afirmem que el reconeixement internacional de la nostra comunitat lingüística només serà possible amb el propi autocentrament, o sigui, la sobirania sòcio-lingüística, i demanem a la població catalana que voti no, el dia 20 de febrer de 2005, en el referèndum sobre l’esmentat tractat que ha de tenir lloc a l’estat espanyol i el mes de juny a l’estat francès.
Sols no ho aconseguirem, amb vosaltres potser, amb l’aportació de tothom, segur.
www.vilaweb.com
El referèndum del tractat constitucional de la Unió Europea (UE), que tindrà lloc el 20 de febrer de 2005 a l’estat espanyol i que es repetirà el mes de juny a l’estat francès, i el suposat reconeixement del català en el marc de la UE, ens obliga, si no volem quedar-nos en una polèmica estèril, a reflexionar sobre quin és el futur de Catalunya com a comunitat nacional i lingüística (de Salses a Oriola), en el marc de la Unió Europea i els estats espanyol, francès i italià. En primer lloc cal recordar que la política lingüística de la UE és la dels estats membres, ja que la UE respon precisament als interessos de qui l’ha edificada. Si exceptuem Bèlgica, Finlàndia i Suïssa, la resta d’estats europeus, no únicament no respecten el dret a viure en la llengua de cada comunitat, sinó que en molts casos duen a terme una acció programada de genocidi, com ens passa als catalanoparlants en els estats francès, espanyol i italià. És per això que el català no pot ser reconegut plenament dins la UE. Perquè els tres estats que acullen la majoria de catalanoparlants han estat concebuts i construïts, tant en els règims autoritaris com 'democràtics', tant en els republicans com els monàrquics, a partir d’un monolingüisme dins el qual la llengua catalana és una nosa que cal eliminar. La qüestió essencial no és si la UE ens reconeix o no, sinó quin és l’estat que ens reconeix plenament, si els tres esmentats abans prohibeixen i/o limiten l’ús del català i ens imposen les seves respectives llengües. La qüestió essencial és, doncs, com podem ser reconeguts internacionalment sense tenir un estat propi?
No és estrany, doncs, que el tractat constitucional de la UE no reconegui la comunitat lingüística catalana i que alhora es faci còmplice del procés de destrucció de molts pobles europeus, com el català:
1. Perquè reforça el poder dels estats, ja que només s’hi reconeix la seva identitat nacional i s’hi defensa alhora la integritat territorial, cosa per la qual es nega, al poble català, el dret democràtic a l’autodeterminació i a la sobirania [preàmbul, l’art. I-2 i I-5].
2. Perquè la llengua catalana no hi té un reconeixement ple, en tant que no apareix en l’enumeració de llengües oficials del tractat constitucional [art. IV-448, primer paràgraf]. Això, per exemple, implica que els catalanoparlants no podrem dirigir-nos a les institucions europees i rebre’n resposta, fent ús de la nostra llengua [art. I-10, II-101, III-128]; que també s’ignori el català en l’acció de la UE en la promoció de les cultures europees [art. III-280], i que no se l’inclogui en els programes educatius d’aprenentatge i difusió de les llengües europees [art. III-282].
3. Perquè la proclamació, per part del tractat, de valors com la pau i el benestar dels pobles, la riquesa de la diversitat cultural i lingüística, i la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu [art. I-3 i II-82], són simples paraules que no condicionen la política lingüística genocida dels estats. La prohibició, per exemple, de no discriminar ningú per raó de llengua (art. II-81), o de practicar qualsevol altra mena de discriminació [art. III-118 i 124], no afecta els usuaris de la llengua catalana, ja que aquesta no és llengua de la Constitució.
Tampoc no podem il•lusionar-nos pel projecte del govern espanyol que rep el nom d’Espanya plural. Mercadejant amb un ridícul reconeixement del català en el tractat (IV-448, segon paràgraf: possibilitat de traduir el text al català), o presentant a darrera hora una reforma del reglament lingüístic de la UE, difícil d’aprovar, l’estat espanyol vol acomodar les nostres reivindicacions nacionals dins el marc estatal, sense permetre, però, a la població catalana d'executar una política lingüística pròpia, favorable a la llengua catalana, que qüestioni l’hegemonia de l’espanyol, hegemonia que es manté gràcies a més de 150 lleis i decrets que prohibeixen o marginen l’ús de la nostra llengua nacional. La recent 'promoció' del català a l’UE no és sinó una campanya de propaganda subtil que pretén, entre altres objectius, desacreditar i desactivar el moviment de lluita per la llengua amb l’argument que, com que Catalunya encaixa perfectament dins d’Espanya, sense conflicte i amb harmonia, i l’estat espanyol assumeix el català com a propi, ja no cal lluitar per a res, ja no cal reivindicar res. Afegim-hi, a més, la utilització de la unitat de la llengua catalana com a moneda de canvi, fet que també ha evidenciat que, des del Rosselló al Baix Segura, Espanya i França continuïn esquarterant el nostre territori nacional. És cert que el govern espanyol ha manifestat la voluntat d’esmenar el reglament lingüístic d’aquest tractat, però el memoràndum presentat el desembre de 2004 només serà acceptat per la UE si ho fan cadascun dels 25 estats membres, cosa més que difícil. A més, la proposta no comporta un reconeixement ple de la llengua catalana, en tant que no la inclou en la llista de llengües oficials de la UE i la situa en un tercer grau d’oficialitat. Això, per exemple, impedirà l’obligatorietat d’etiquetar en català o la traducció de les pàgines web de la UE al català. Només ens permetrà gaudir de drets com:
-permetre l’ús oral del català i amb avís previ, per part dels diputats catalanoparlants al Parlament europeu i que les seves intervencions siguin traduïdes a les llengües oficials de la UE, sense tenir el mateix dret en totes les altres institucions de la UE, ni el de disposar de la traducció al català de les intervencions dels altres diputats del Parlament;
-traduir al català les lleis aprovades per la UE, però no els projectes de llei ni la resta de documentació de la UE;
-dirigir-se a les institucions europees en català i rebre’n una resposta en aquesta llengua;
-incloure el català en els programes educatius de la UE.
Cal tenir en compte, d'altra banda, que aquesta proposta implica que qualsevol traducció del català i al català no anirà a càrrec dels pressupostos comunitaris, com en el cas de les llengües plenament oficials, sinó que haurà de ser assumida pel govern espanyol, és a dir, per les nostres butxaques directament. Finalment, tot i que el govern espanyol 'ha afirmat' nominalment la unitat de la llengua catalana, de facto el seu compromís és mantenir traductors de 'valencià', triats per la mateixa Generalitat Valenciana. Aquesta sí que és la seva Espanya plural. Per tot això, doncs, i compromesos amb la supervivència del poble català i l’objectiu de normalitzar plenament la llengua catalana, que vol dir viure en català, sense la necessitat de saber i usar una altra llengua, des de la CAL rebutgem el text del tractat constitucional europeu, afirmem que el reconeixement internacional de la nostra comunitat lingüística només serà possible amb el propi autocentrament, o sigui, la sobirania sòcio-lingüística, i demanem a la població catalana que voti no, el dia 20 de febrer de 2005, en el referèndum sobre l’esmentat tractat que ha de tenir lloc a l’estat espanyol i el mes de juny a l’estat francès.
Sols no ho aconseguirem, amb vosaltres potser, amb l’aportació de tothom, segur.
www.vilaweb.com