Endavant, Nos-UP i Batasuna donen impuls a un manifest davant de les reformes i la constitució europ
18/10/2004
El manifesta va ser presentat aquest cap de setmana a Vilafranca en el marc de la 3a festa per la independència que organitzava Endavant (OSAN).
Endavant, Organització Socialista d´Alliberament Nacional, impulsa als Països Catalans un document signat i editat conjuntament amb les organitzacions politiques NOS (Galiza) i Batasuna (Euskal Herria), per a la superació dels marcs autonomics i constitucionals, i per la llibertat dels pobles oprimits a l'Estat espanyol.
El manifesta va ser presentat aquest cap de setmana a Vilafranca en el marc de la 3a festa per la independència que organitzava Endavant i que ha reunit a milers de persones vingudes de tot el país durant tres dies carregats de compromís i lluita a la capital de l'Alt Penedès.
PER LA INDEPENDÈNCIA DEL POBLES, EN UNA EUROPA DELS POBLES
Les nacions sense estat oprimides per l’Estat espanyol, ens enfrontem a un moment clau. Després d’un quart de segle de desgavell i repressió, de promeses incomplertes i de cínics enganys, passat aquest temps, tornen a ressorgir els problemes de fons, històrics, irresolts malgrat els anys transcorreguts. Els vuit anys de govern del PP no han fet res més que agravar-los fins al punt que el PSOE, amb un oportunisme hipòcrita, ha pogut presentar-se com el valent reformador d’Espanya. Però de valentia, res de res. El govern de Zapatero pretén refer el gastat nus amb el que el dictador Franco va deixar-ho tot lligat i ben lligat. Però els nusos s’aflueixen i es desfan, o bé, es desfan per la pressió popular. Res no és etern.
El govern espanyol, conscient que se li acumulen problemes crucials aguditzats per un PP corrupte i feixista, ha començat prenent mesures més cridaneres i superficials que profundes i estructurals. La tan publicitada reforma constitucional i autonòmica serà una simple neteja de cara, per a mantenir el fons de la qüestió, res més. En el grau actual de crisis de l’Estat, és impossible de pretendre de canviar-lo seriosament sense posar-lo en perill d’extinció. És un vetust edifici que no admet reformes en profunditat perque s’enderrocaria damunt dels seus fonaments. Per això, el govern del PSOE ha advertit que, primer, qualsevol adaptació es realitzarà sempre dins del marc constitucional, i per a millorar-ne l’eficàcia; segon, no serà ràpida i intensa, sinó lenta i suau; i, tercer, comptarà amb el vist-i-plau del PP.
La raó és molt senzilla. Dos de les quatre grans crisis que minen Espanya, a saber, l’endarreriment de la seva indústria i la periòdica resistència de les classes treballadores, aquestes dues, poden ser resoltes amb certa facilitat tenint en compte la submisa integració del sindicalisme reformista davant dels costos socials de les dues crisis i la debilitat de les esquerres. Però no passa el mateix ni amb la debilitat estructural de la burgesia espanyola ni amb la força reivindicativa de les nacions sense estat oprimides i de les cultures regionals amb forta personalitat. Aquests dos problemes poden àdhuc agreujar els dos anteriors. Per aquesta raó el PSOE actua amb cura i temps, mobilitzant les seves bases per tal que aparentin ser més autonomistes que ningú, sempre mirant vers les properes eleccions.
Ara bé, el govern de Madrid sap que pot comptar amb el suport directe i indirecte de les burgesies anomenades “perifèriques” i de bona part de les mitjanes i petites burgesies. Es tracta de refer l’anomenat “pacte autonòmic” de fa un quart de segle, que en la situació actual té similituds amb la d’aleshores: avui com aleshores, la promesa de “tornar a Europa” funciona com la de “tornar a la democràcia”; avui la incertesa econòmica mundial presiona a favor dels pactes claudicants com aleshores la crisi socio-econòmica; avui, l’amenaça d’una tornada del PP és similar al “retorn dels fatxes” d’aquells temps; i, avui, la promesa d’oficialitzar les “llengües regionals” és similar a la legalització de les “banderes regionals” d’aleshores.
Però el futur va per un altre camí, no admet ja els murs estatals. Les nacions sense estat oprimides no volem continuar en una presó repintada i, a tot estirar, amb vistes europees. Res d’això. Avancem pels espais lliures de l’autoconstrucció nacional i social sense esperar de cap manera els permisos o amenaces de Madrid. Actuem i pensem en claus pròpies, i la nostra independència no és sols de paraula sinó que és ja pràctica, de facto, en quant que hi fem passes directes. El fi és el mitjà i el mitjà és el fi. Aquesta dialèctica és inadmissible per l’Estat espanyol.
L’erren estratègicament els que creuen que hi ha alguna possibilitat democràtica dins de l’estat. Això seria el mateix que creure que el foc no crema. Les necessitats dels nostres pobles s’han de resoldre en un altre espai diferent, malgrat la persistència de la terrible i costosa herència i presents repressius. Atès que diversos de nosaltres tenim part del nostre territori sota dominació francesa, per això ens movem en una altra dimensió, que de cap de les maneres és la mono-estatal, sigui espanyola o francesa. Un dels límits insuperables de l’autonomisme és que pensa amb les cadenes mentals dels Estats dominants. Té Espanya i França a la butxaca i al cap. Un límit de l’independentisme de boca és que té por a aquestes cadenes mentals, i no sols de les materials. Té Espanya i França al seu cap i a les seves seus.
Avancem per un altre sender; construïm alternatives i així ens fem nosaltres mateixos –es amb el nostre pensament. Ningú no ens ha de dir el poc que se’ns permet de fer res ni imposar què se’ns prohibeix de fer. Naveguem sense amarres, amb el nostre vaixell i segons el nostre rumb.
Per tot això, les organitzacions polítiques independentistes i socialistes de les nacions sense estat sotmeses a la dominació de l’Estat espanyol afirmem contundentment que qualsevol possible reforma de l’Estat espanyol que no passi pel reconeixement del dret a l’autodeterminació dels nostres Pobles via consultes populars està abocada al més rotund fracàs.
No podem oblidar que la Constitució Europea que es sotmetrà a referèndum el proper mes de febrer del 2005 sols reconeix com a subjectes polítics de ple dret a les nacions que disposen d’estat. No es tracta, per tant, de reformar el Senat espanyol, ni de garantir la presència dels nostres representants nacionals en les delegacions espanyoles. Es tracta de reconèixer l’existència de les nostres nacions a Europa i de tots els nostres drets en condicions d’igualtat.
NOS-Unidade Popular. (Galiza)
BATASUNA. (Euskal Herria)
ENDAVANT. (Països Catalans)
15 d'octubre de 2004
http://www.endavant.org
Endavant, Organització Socialista d´Alliberament Nacional, impulsa als Països Catalans un document signat i editat conjuntament amb les organitzacions politiques NOS (Galiza) i Batasuna (Euskal Herria), per a la superació dels marcs autonomics i constitucionals, i per la llibertat dels pobles oprimits a l'Estat espanyol.
El manifesta va ser presentat aquest cap de setmana a Vilafranca en el marc de la 3a festa per la independència que organitzava Endavant i que ha reunit a milers de persones vingudes de tot el país durant tres dies carregats de compromís i lluita a la capital de l'Alt Penedès.
PER LA INDEPENDÈNCIA DEL POBLES, EN UNA EUROPA DELS POBLES
Les nacions sense estat oprimides per l’Estat espanyol, ens enfrontem a un moment clau. Després d’un quart de segle de desgavell i repressió, de promeses incomplertes i de cínics enganys, passat aquest temps, tornen a ressorgir els problemes de fons, històrics, irresolts malgrat els anys transcorreguts. Els vuit anys de govern del PP no han fet res més que agravar-los fins al punt que el PSOE, amb un oportunisme hipòcrita, ha pogut presentar-se com el valent reformador d’Espanya. Però de valentia, res de res. El govern de Zapatero pretén refer el gastat nus amb el que el dictador Franco va deixar-ho tot lligat i ben lligat. Però els nusos s’aflueixen i es desfan, o bé, es desfan per la pressió popular. Res no és etern.
El govern espanyol, conscient que se li acumulen problemes crucials aguditzats per un PP corrupte i feixista, ha començat prenent mesures més cridaneres i superficials que profundes i estructurals. La tan publicitada reforma constitucional i autonòmica serà una simple neteja de cara, per a mantenir el fons de la qüestió, res més. En el grau actual de crisis de l’Estat, és impossible de pretendre de canviar-lo seriosament sense posar-lo en perill d’extinció. És un vetust edifici que no admet reformes en profunditat perque s’enderrocaria damunt dels seus fonaments. Per això, el govern del PSOE ha advertit que, primer, qualsevol adaptació es realitzarà sempre dins del marc constitucional, i per a millorar-ne l’eficàcia; segon, no serà ràpida i intensa, sinó lenta i suau; i, tercer, comptarà amb el vist-i-plau del PP.
La raó és molt senzilla. Dos de les quatre grans crisis que minen Espanya, a saber, l’endarreriment de la seva indústria i la periòdica resistència de les classes treballadores, aquestes dues, poden ser resoltes amb certa facilitat tenint en compte la submisa integració del sindicalisme reformista davant dels costos socials de les dues crisis i la debilitat de les esquerres. Però no passa el mateix ni amb la debilitat estructural de la burgesia espanyola ni amb la força reivindicativa de les nacions sense estat oprimides i de les cultures regionals amb forta personalitat. Aquests dos problemes poden àdhuc agreujar els dos anteriors. Per aquesta raó el PSOE actua amb cura i temps, mobilitzant les seves bases per tal que aparentin ser més autonomistes que ningú, sempre mirant vers les properes eleccions.
Ara bé, el govern de Madrid sap que pot comptar amb el suport directe i indirecte de les burgesies anomenades “perifèriques” i de bona part de les mitjanes i petites burgesies. Es tracta de refer l’anomenat “pacte autonòmic” de fa un quart de segle, que en la situació actual té similituds amb la d’aleshores: avui com aleshores, la promesa de “tornar a Europa” funciona com la de “tornar a la democràcia”; avui la incertesa econòmica mundial presiona a favor dels pactes claudicants com aleshores la crisi socio-econòmica; avui, l’amenaça d’una tornada del PP és similar al “retorn dels fatxes” d’aquells temps; i, avui, la promesa d’oficialitzar les “llengües regionals” és similar a la legalització de les “banderes regionals” d’aleshores.
Però el futur va per un altre camí, no admet ja els murs estatals. Les nacions sense estat oprimides no volem continuar en una presó repintada i, a tot estirar, amb vistes europees. Res d’això. Avancem pels espais lliures de l’autoconstrucció nacional i social sense esperar de cap manera els permisos o amenaces de Madrid. Actuem i pensem en claus pròpies, i la nostra independència no és sols de paraula sinó que és ja pràctica, de facto, en quant que hi fem passes directes. El fi és el mitjà i el mitjà és el fi. Aquesta dialèctica és inadmissible per l’Estat espanyol.
L’erren estratègicament els que creuen que hi ha alguna possibilitat democràtica dins de l’estat. Això seria el mateix que creure que el foc no crema. Les necessitats dels nostres pobles s’han de resoldre en un altre espai diferent, malgrat la persistència de la terrible i costosa herència i presents repressius. Atès que diversos de nosaltres tenim part del nostre territori sota dominació francesa, per això ens movem en una altra dimensió, que de cap de les maneres és la mono-estatal, sigui espanyola o francesa. Un dels límits insuperables de l’autonomisme és que pensa amb les cadenes mentals dels Estats dominants. Té Espanya i França a la butxaca i al cap. Un límit de l’independentisme de boca és que té por a aquestes cadenes mentals, i no sols de les materials. Té Espanya i França al seu cap i a les seves seus.
Avancem per un altre sender; construïm alternatives i així ens fem nosaltres mateixos –es amb el nostre pensament. Ningú no ens ha de dir el poc que se’ns permet de fer res ni imposar què se’ns prohibeix de fer. Naveguem sense amarres, amb el nostre vaixell i segons el nostre rumb.
Per tot això, les organitzacions polítiques independentistes i socialistes de les nacions sense estat sotmeses a la dominació de l’Estat espanyol afirmem contundentment que qualsevol possible reforma de l’Estat espanyol que no passi pel reconeixement del dret a l’autodeterminació dels nostres Pobles via consultes populars està abocada al més rotund fracàs.
No podem oblidar que la Constitució Europea que es sotmetrà a referèndum el proper mes de febrer del 2005 sols reconeix com a subjectes polítics de ple dret a les nacions que disposen d’estat. No es tracta, per tant, de reformar el Senat espanyol, ni de garantir la presència dels nostres representants nacionals en les delegacions espanyoles. Es tracta de reconèixer l’existència de les nostres nacions a Europa i de tots els nostres drets en condicions d’igualtat.
NOS-Unidade Popular. (Galiza)
BATASUNA. (Euskal Herria)
ENDAVANT. (Països Catalans)
15 d'octubre de 2004
http://www.endavant.org