La liberalització de l'ensenyament universitari
09/06/2004
L’educació i la sanitat semblen ara dos dels principals blancs de les polítiques de liberalització europees. Les privatitzacions dels centres de salut públics comencen a arribar a les discussions de les cambres governamentals. Però amb l’ensenyament el procés es podria fer més subtilment.
El Procés de Convergència de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior parteix oficialment de la Declaració de Bolonya del 1999, amb els antecedents de la reunió a la Sorbona de l’any anterior. De cara a la galeria aquest procés de convergència pretén la compatibilitat dels ensenyaments universitaris d’almenys 29 països europeus, entre els qual hi ha l’Estat Espanyol i l’Estat Francès. Amb aquest mecanisme els ministres d’ensenyament europeus volen: adoptar un sistema de títols equivalent a nivell europeu, canviar l’estructura de l’ensenyament, fomentar la mobilitat de professors i estudiants i establir un sistema comú de crèdits.
Fins ara a les universitats de l’Estat Espanyol un crèdit equivalia a 10 hores de classe d’un professor. A partir d’ara, es pretén que amb els crèdits també es comptabilitzin les hores que l’estudiant dedica a treballar en l’assignatura. Això implica que el crèdit passaria a comptar unes 25 hores de ‘feina’ on ses sumarien les classes magistrals i el treball personal. Alhora, el nou sistema del crèdit europeu busca que l’estudiant cursi 60 crèdits l’any. La solució és òbvia: això implica que tot estudiant hauria de dedicar entre 35 i 40 hores per setmana a la universitat. Això provocaria una clara selecció econòmica, ja que només podrien estudiar els que es poden dedicar completament a la universitat, els que no necessiten treballar.
A part, aquest sistema implica un augment del professorat per atendre els grups reduïts que reclama aquest nou model docent. Alhora, caldria un nou disseny d’unes facultats orientades fins ara a classes massives de 200 persones. Això està molt bé; però d’on surten els diners per fer tots aquests canvis? L’Estat Espanyol no ha preparat cap mena de suplement pressupostari per garantir-ho, i la resposta des de govern del Principat és “demanarem les competències de pressupostos en ensenyament superior al nou Estatut”. Molt bé, i mentrestant què? I si com es podria veure a venir, no s’accepten aquests canvis? Com podria pagar-se tot aquest procés?
La resposta sembla que s’acosta a la solució que s’està agafant en el cas de la sanitat: l’entrada de capital privat. La vinculació de determinades entitats bancàries amb les universitats ja fa temps que es nota; de moment, els carnets universitaris s’han convertit en targes de crèdit. La vinculació dels centres amb empreses privades podria garantir la supervivència econòmica de les universitats en aquest nou espai europeu. Però, a quin preu? En un marc en què els centres d’ensenyament superior ja hauran de competir entre ells per aconseguir el màxim de finançament públic, s’hi afegeixen les lleis que marca el liberalisme. A aquest pas, l’ensenyament podria acabar convertint-se en un mercat més on els estudiants seriem els clients i l’ensenyament el producte que es ven.
Enric Borràs Abelló
Candidatura d'Unitat Popular
http://www.cup-europees.org
El Procés de Convergència de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior parteix oficialment de la Declaració de Bolonya del 1999, amb els antecedents de la reunió a la Sorbona de l’any anterior. De cara a la galeria aquest procés de convergència pretén la compatibilitat dels ensenyaments universitaris d’almenys 29 països europeus, entre els qual hi ha l’Estat Espanyol i l’Estat Francès. Amb aquest mecanisme els ministres d’ensenyament europeus volen: adoptar un sistema de títols equivalent a nivell europeu, canviar l’estructura de l’ensenyament, fomentar la mobilitat de professors i estudiants i establir un sistema comú de crèdits.
Fins ara a les universitats de l’Estat Espanyol un crèdit equivalia a 10 hores de classe d’un professor. A partir d’ara, es pretén que amb els crèdits també es comptabilitzin les hores que l’estudiant dedica a treballar en l’assignatura. Això implica que el crèdit passaria a comptar unes 25 hores de ‘feina’ on ses sumarien les classes magistrals i el treball personal. Alhora, el nou sistema del crèdit europeu busca que l’estudiant cursi 60 crèdits l’any. La solució és òbvia: això implica que tot estudiant hauria de dedicar entre 35 i 40 hores per setmana a la universitat. Això provocaria una clara selecció econòmica, ja que només podrien estudiar els que es poden dedicar completament a la universitat, els que no necessiten treballar.
A part, aquest sistema implica un augment del professorat per atendre els grups reduïts que reclama aquest nou model docent. Alhora, caldria un nou disseny d’unes facultats orientades fins ara a classes massives de 200 persones. Això està molt bé; però d’on surten els diners per fer tots aquests canvis? L’Estat Espanyol no ha preparat cap mena de suplement pressupostari per garantir-ho, i la resposta des de govern del Principat és “demanarem les competències de pressupostos en ensenyament superior al nou Estatut”. Molt bé, i mentrestant què? I si com es podria veure a venir, no s’accepten aquests canvis? Com podria pagar-se tot aquest procés?
La resposta sembla que s’acosta a la solució que s’està agafant en el cas de la sanitat: l’entrada de capital privat. La vinculació de determinades entitats bancàries amb les universitats ja fa temps que es nota; de moment, els carnets universitaris s’han convertit en targes de crèdit. La vinculació dels centres amb empreses privades podria garantir la supervivència econòmica de les universitats en aquest nou espai europeu. Però, a quin preu? En un marc en què els centres d’ensenyament superior ja hauran de competir entre ells per aconseguir el màxim de finançament públic, s’hi afegeixen les lleis que marca el liberalisme. A aquest pas, l’ensenyament podria acabar convertint-se en un mercat més on els estudiants seriem els clients i l’ensenyament el producte que es ven.
Enric Borràs Abelló
Candidatura d'Unitat Popular
http://www.cup-europees.org