Palestina, pedra de toc (per Jesús Artiola)
28/05/2004
Enmig d’una nova i brutal ofensiva de l’exèrcit d’Israel a Gaza i ja enmig de la campanya electoral dels propers comicis europeus, he rellegit un article de l’amic Josep Maria Navarro, de Sodepau. Cap al final de l’escrit feia aquesta reflexió: “El moviment europeu solidari amb la causa Palestina aspira a descolonitzar el pensament i l’ànima europea, i això comportarà assumir una contradicció generosament: estimem els palestins com a cosins germans colonitzats i massacrats per l’exèrcit i l’Estat d’Israel, però no oblidem, ni oblidarem, per amor, per solidaritat, per justícia, la responsabilitat d’Europa en la tragèdia dels jueus”.
Aquestes línees recobren tristament avui tota la seva força, i caldria, precisament en el context d’aquesta campanya electoral, prendre-les prou seriosament. Efectivament: el què està passant avui a l’altre costat de la Mediterrània, i el què pugui passar més endavant sota la mirada, la intervenció o la indiferència de la Unió Europea i els pobles d’aquest mar és i serà la pedra de toc d’allò que vulgui ser la Unió Europea i de la mateixa possibilitat que pobles com el nostre, els Països Catalans, puguem sentir el projecte com a propi o el sentim, definitivament, com a aliè.
Cal dir-ho una volta més: Europa s’ha construït (des de fa almenys cinc segles) des de la lògica de l’exclusió, la lògica del domini i del colonialisme que l’ha dut a negar la seva pluralitat nacional, cultural, lingüística, el mateix pluralisme de tradicions filosòfiques, espirituals... els seus lligams amb la Mediterrània (amb l’Àfrica, amb l’Àsia) tot construïnt uns estats que, de la mà de les seves burgesies i els seus exèrcits, han extès el seu domini fins on ha pogut arribar el seu poder i, de la mà dels seus instruments d’adoctrinament, han colonitzat el pensament i l’ànima de bona part dels pobles d’Europa. D’aquí ve el nostre mal, el mal de les nacions sense estat d’Europa i aquí es genera, també, el conflicte palestí que atenalla, des de fa dècades, bona part de la política internacional.
Certament: el naixement del sionisme i el projecte de construïr un estat etnicista jueu a Palestina van absolutament lligats amb el racisme que, durant segles, Europa ha desenvolupat contra jueus i musulmans i amb els interessos colonials de França i Gran Bretanya que passaven, en aquell moment, per la creació d’un estat europeu o “afí” en un Pròxim Orient estratègic que estava en un moment de plena convulsió. El què ha vingut després d’això ja ho coneixem: el 1948 es concretava el projecte tot donant naixement a l’Estat d’Israel i, d’aleshores ençà, ara de la mà del finançament i dels interessos nord-americans, el desenvolupament implacable d’una lògica de colonització per garantir els interessos d’Israel i dels EUA a la zona. Aquesta lògica, cal dir-ho també, no ha tingut ni un moment de descans malgrat les aparences. Cal denunciar en aquest sentit l’enganyifa dels acords d’Oslo i l’anomenat “procés de Pau” que, del 1994 al 2000, malgrat donar naixement a l’Autoritat Nacional Palestina, no va interrompre la colonització del territori palestí seguint el model de “bantustans” que el règim racista sudafricà havia ideat per controlar la majoria negra del país.
Palestina és, doncs, pedra de toc per a la Unió Europea perquè en la política que vulgui desenvolupar en aquest conflicte veurem si Europa està disposada a començar a revisar la seva memòria colonial i començar a assumir les responsabilitats històriques que li pertoquen. L’Europa possible, l’única Europa per a nosaltres viable, serà aquella que s’impliqui obertament en construïr un espai euromediterrani de pobles lliures (amb un estat viable per al poble palestí i un estat per al poble jueu que abandoni la lògica colonial, militarista i racista), aquella que reconegui feliçment el seu pluralisme intern, la realitat de les nacions sense estat i dels pobles dominats sobre els quals els seus Estats han construït miserablement el seu poder. Certament l’actual projecte de Constitució Europea no ens ofereix cap esperança en aquest sentit, tot el contrari. Però nosaltres, l’esquerra independentista dels Països Catalans, sabem que una altra Europa i una altra Mediterrània són possibles i són necessàries. El 13 de Juny, i el 14, i el 15 i el 16... lluitarem per elles.
Jesús Artiola i Ruhí.
Cap de llista de la Candidatura d’Unitat Popular
(CUP) a les eleccions al Parlament Europeu.
Aquestes línees recobren tristament avui tota la seva força, i caldria, precisament en el context d’aquesta campanya electoral, prendre-les prou seriosament. Efectivament: el què està passant avui a l’altre costat de la Mediterrània, i el què pugui passar més endavant sota la mirada, la intervenció o la indiferència de la Unió Europea i els pobles d’aquest mar és i serà la pedra de toc d’allò que vulgui ser la Unió Europea i de la mateixa possibilitat que pobles com el nostre, els Països Catalans, puguem sentir el projecte com a propi o el sentim, definitivament, com a aliè.
Cal dir-ho una volta més: Europa s’ha construït (des de fa almenys cinc segles) des de la lògica de l’exclusió, la lògica del domini i del colonialisme que l’ha dut a negar la seva pluralitat nacional, cultural, lingüística, el mateix pluralisme de tradicions filosòfiques, espirituals... els seus lligams amb la Mediterrània (amb l’Àfrica, amb l’Àsia) tot construïnt uns estats que, de la mà de les seves burgesies i els seus exèrcits, han extès el seu domini fins on ha pogut arribar el seu poder i, de la mà dels seus instruments d’adoctrinament, han colonitzat el pensament i l’ànima de bona part dels pobles d’Europa. D’aquí ve el nostre mal, el mal de les nacions sense estat d’Europa i aquí es genera, també, el conflicte palestí que atenalla, des de fa dècades, bona part de la política internacional.
Certament: el naixement del sionisme i el projecte de construïr un estat etnicista jueu a Palestina van absolutament lligats amb el racisme que, durant segles, Europa ha desenvolupat contra jueus i musulmans i amb els interessos colonials de França i Gran Bretanya que passaven, en aquell moment, per la creació d’un estat europeu o “afí” en un Pròxim Orient estratègic que estava en un moment de plena convulsió. El què ha vingut després d’això ja ho coneixem: el 1948 es concretava el projecte tot donant naixement a l’Estat d’Israel i, d’aleshores ençà, ara de la mà del finançament i dels interessos nord-americans, el desenvolupament implacable d’una lògica de colonització per garantir els interessos d’Israel i dels EUA a la zona. Aquesta lògica, cal dir-ho també, no ha tingut ni un moment de descans malgrat les aparences. Cal denunciar en aquest sentit l’enganyifa dels acords d’Oslo i l’anomenat “procés de Pau” que, del 1994 al 2000, malgrat donar naixement a l’Autoritat Nacional Palestina, no va interrompre la colonització del territori palestí seguint el model de “bantustans” que el règim racista sudafricà havia ideat per controlar la majoria negra del país.
Palestina és, doncs, pedra de toc per a la Unió Europea perquè en la política que vulgui desenvolupar en aquest conflicte veurem si Europa està disposada a començar a revisar la seva memòria colonial i començar a assumir les responsabilitats històriques que li pertoquen. L’Europa possible, l’única Europa per a nosaltres viable, serà aquella que s’impliqui obertament en construïr un espai euromediterrani de pobles lliures (amb un estat viable per al poble palestí i un estat per al poble jueu que abandoni la lògica colonial, militarista i racista), aquella que reconegui feliçment el seu pluralisme intern, la realitat de les nacions sense estat i dels pobles dominats sobre els quals els seus Estats han construït miserablement el seu poder. Certament l’actual projecte de Constitució Europea no ens ofereix cap esperança en aquest sentit, tot el contrari. Però nosaltres, l’esquerra independentista dels Països Catalans, sabem que una altra Europa i una altra Mediterrània són possibles i són necessàries. El 13 de Juny, i el 14, i el 15 i el 16... lluitarem per elles.
Jesús Artiola i Ruhí.
Cap de llista de la Candidatura d’Unitat Popular
(CUP) a les eleccions al Parlament Europeu.