10 anys sense Ovidi Montllor, 10 anys sense l'artista, el cantant i el pallasso
10/03/2005
Els actes de record s'han estes per tots els Països Catalans per tal de retre homenatge a l'actor i cantant Ovidi Montllor.
Avui fa deu anys que un càncer d’esòfag va apagar primer la veu i després la vida d’Ovidi Montllor. Nascut a Alcoi al 1942 i mort a Barcelona al 1995, es va passar més de vint-i-cinc anys cantant poetes i cantant les seves cançons, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final. Amic dels seus amics, enamoradís, divertit encara que tenia cara d’home trist, emprenyat amb els polítics de la transició, que el van bandejar, a ell i a la majoria de cantants que van continuar amb la denúncia, Ovidi Montllor ha deixat moltíssims records als que el van tractar. En aquest especial trobareu un esboç de la seva història que es dibuixa a través del llegat cultural de cançons i de poetes i del testimoni d’amics que el van conèixer bé. També trobareu pàgines web relacionades amb l’artista i un calendari d’activitats que commemoren aquests deu anys sense l’Ovidi.
Els amics que van conèixer l’Ovidi saben de la seva singularitat, de la seva actitud combativa i de les dificultats que va tenir per tirar endavant la seva carrera artística. Però per sobre de tot valoren les seves cançons i els poetes que va musicar, perquè són tota una declaració d’intencions i és el seu llegat. Un llegat personalíssim, elegant, popular, profund. I se’ns presenta ara també com una excepcional autobiografia: la tendresa de l’imaginari del seu Alcoi, la mala llet contra les injustícies, la sensibilitat per entrar i entendre i difondre uns poetes que va fer seus.
Explica la llegenda que cap al 1967, ja instal•lat a Barcelona, l'Ovidi va assistir a un recital de cançó que el va impactar tant, que de tornada a casa, a peu, va començar a escriure la seva primera cançó: ‘La samarreta’. Tenia una lletra simbòlica: L’Ovidi prové d’una família amb molt pocs recursos i de pare anarquista empresonat per la dictadura.
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d’una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D’ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d’anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que et ve de cara porta el cap topant a terra.
Les primeres cançons tenen una música molt a l’estil Brassens, recorda el guitarrista Toti Soler: ‘Músiques d’estil popular, amb molta gràcia i unes lletres molt potents, que diuen coses, diuen veritat, amb ironia, amb intel•ligència’. La cançó francesa va ser molt important per l’Ovidi i d’això n’és en bona part responsable el periodista Joan de Sagarra: ‘Venia a casa i li posava discos sobretot de Léo Ferré i alguna cosa de Jacques Brel, Yves Montand…’ L’Ovidi va arribar a visitar Léo Ferré a la Toscana on vivia; la simpatia i el respecte era mutu.
La importància de la cançó francesa queda palesa en aquest fet: Hi ha una cançó que l’Ovidi no es va atrevir a enregistrar mai, i que només ho va fer en un últim projecte que va deixar inacabat, ‘Verí good’ (recollit a ‘Ovidi Montllor Antologia, 13 CD. Dahiz Produccions), que és ‘El meu poble Alcoi’, amb música de la cançó de Jacques Brel ‘Le plat Pays’. Sembla que això de versionar una cançó de Brel li feia una certa basarda, però en canvi, aquesta és una de les seves cançons més aconseguides.
Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
El meu poble Alcoi.
Ovidi Montllor no va deixar mai de cantar i de portar a sobre l’imaginari d’Alcoi, dels seus paisatges, carrers, parcs, ponts, fàbriques, barrancs i personatges. Al 1974 edita ‘A Alcoi’ un disc molt cuidat, dissenyat per l’artista i amic seu Toni Miró. En aquest treball es pot sentir per primera vegada ‘Homenatge a Teresa’, segurament la seva cançó més coneguda.
Com un record d’infantesa
Sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig escabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.
Ella ens va dir d’on veníem
i que els reis d’Orient
no exitien.
Ni llops ni espirits.
I és en aquest disc, ‘A Alcoi’, on es troba també el testament d’Ovidi Montllor. La cançó: ‘Les meves vacances’. Demana que quan es mori el portin a Alcoi i que les cendres les aboquin al barranc del Cinc. I que no es morirà, només farà vacances. Les cendres es van portar a Alcoi, un dia de pluja, i algunes criatures del poble enarboraven aquella senyera ‘on blau no hi ha’ que ell havia cantat a ‘La cançó del cansat’.
Porteu-me a Alcoi,
Que és el meu poble.
I allà on comença
el barranc del Cinc,
prop d’un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Però llavors,
no em moriré,
faré vacances!
Al llarg de la dictadura franquista algunes cançons que canta l’Ovidi prenen una forta significació, com ‘La fera ferotge’ escrita per Josep Maria Carandell. Però l’Ovidi també canta a la gent més desfavorida, contra les injustícies, i ho fa, com dirà Joan Fuster l’any 1969, amb passió d’ira: ‘Hi ha molta passió, i potser passió d’ira en les cançons que canta Ovidi Montllor. D’entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot comença i tot acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades tènue, i sovint fred. (…) Darrera de cada paraula, en l’arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada. (…) I no cal subratllar contra què ni contra qui s’adreça la serena violència d’Ovidi. Ell s’enfronta, precisament, amb l’altra violència, la violència autèntica, institucionalitzada a través del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions quotidianes. No es decanta per la increpació grandiloqüent: s’estima més la denúncia concisa, la descripció nominal, la reticència òbvia, i les practica amb una malícia tècnicament eficaç. (…) Un dia o altre ens n’adonarem: l’impacte de les cançons d’Ovidi Montllor no serà, no haurà estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu.Val la pena que ho tinguem en compte des d’ara’.
Aquesta actitud d’Ovidi Montllor que descriu Joan Fuster a finals dels anys seixanta es mantindrà fins al final. Però el cost serà molt alt. Des del 1968 fins al 1980 el cantant treurà al mercat gairebé cada any un disc. Però amb l’arribada de la democràcia i el silenci imposat de la transició, les cançons de l’Ovidi, que continuen essent combatives, fan nosa. Les institucions deixen de recolzar la majoria de cantautors, les discogràfiques també abandonen i ell es veu abocat a guanyar-se la vida fent cinema i televisió. L’Ovidi patirà aquesta situació i es passarà més de deu anys sense editar cap disc. Explica Joan de Sagarra: ‘L’any 82, el proposen per la Creu de Sant Jordi, i a l’any 82 l’Ovidi diu que no a la Creu de Sant Jordi, perquè no està d’acord amb la política de la Generalitat envers la cançó. No poder gravar va ser greu per l’Ovidi, perquè estava en un moment d’una gran riquesa i d’una gran maduresa’.
L’Ovidi té un interès especial per la poesia. Però no tots els poetes li valen i en la tria radica la seva força i personalitat: Papasseit, Estellés, Espriu, Sagarra… El projecte que ara acaba d’estrenar Toti Soler, ‘Ovidi Montllor: deu catalans i un rus’, respon als poetes que van musicar junts, però que el desert discogràfic va impossibilitar el seu enregistrament. Ho explica: ‘Teníem Pere Quart, Blai Bonet, Martí i Pol, i altres poetes, fins a onze, deu catalans i un rus, en dèiem. I el rus era en Vladimir Maiakovski, que va ser un muntatge molt bonic que vam fer al teatre Grec, em sembla que l’any 79’.
Però, segurament, el treball poètic més important d’Ovidi Montllor i Toti Soler va ser el ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés. Explica Joan de Sagarra: ‘Això ho tenia l’Ovidi, tenia una sensibilitat extraordinària cap als poetes, però havien de ser poetes de terra, de sang, de sol, de color, forts. Havia de ser la cosa viva, la cosa que es toca, i amb això tenia una intuïció extraordinària’.
Vicent Andrés Estellés va ser un dels poetes preferits d’Ovidi Montllor. Un dels poemes musicats per l’Ovidi més celebrats d’Estellés és ‘Els amants’. Sagarra diu amb malenconia: ‘Quan l’Estellés sentia ‘Els amants de València’ dits per l’Ovidi, li queien les llàgrimes, i és comprensible. Ningú ho ha dit com ell’.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de complement i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
www.vilaweb.com
Avui fa deu anys que un càncer d’esòfag va apagar primer la veu i després la vida d’Ovidi Montllor. Nascut a Alcoi al 1942 i mort a Barcelona al 1995, es va passar més de vint-i-cinc anys cantant poetes i cantant les seves cançons, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final. Amic dels seus amics, enamoradís, divertit encara que tenia cara d’home trist, emprenyat amb els polítics de la transició, que el van bandejar, a ell i a la majoria de cantants que van continuar amb la denúncia, Ovidi Montllor ha deixat moltíssims records als que el van tractar. En aquest especial trobareu un esboç de la seva història que es dibuixa a través del llegat cultural de cançons i de poetes i del testimoni d’amics que el van conèixer bé. També trobareu pàgines web relacionades amb l’artista i un calendari d’activitats que commemoren aquests deu anys sense l’Ovidi.
Els amics que van conèixer l’Ovidi saben de la seva singularitat, de la seva actitud combativa i de les dificultats que va tenir per tirar endavant la seva carrera artística. Però per sobre de tot valoren les seves cançons i els poetes que va musicar, perquè són tota una declaració d’intencions i és el seu llegat. Un llegat personalíssim, elegant, popular, profund. I se’ns presenta ara també com una excepcional autobiografia: la tendresa de l’imaginari del seu Alcoi, la mala llet contra les injustícies, la sensibilitat per entrar i entendre i difondre uns poetes que va fer seus.
Explica la llegenda que cap al 1967, ja instal•lat a Barcelona, l'Ovidi va assistir a un recital de cançó que el va impactar tant, que de tornada a casa, a peu, va començar a escriure la seva primera cançó: ‘La samarreta’. Tenia una lletra simbòlica: L’Ovidi prové d’una família amb molt pocs recursos i de pare anarquista empresonat per la dictadura.
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d’una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D’ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d’anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que et ve de cara porta el cap topant a terra.
Les primeres cançons tenen una música molt a l’estil Brassens, recorda el guitarrista Toti Soler: ‘Músiques d’estil popular, amb molta gràcia i unes lletres molt potents, que diuen coses, diuen veritat, amb ironia, amb intel•ligència’. La cançó francesa va ser molt important per l’Ovidi i d’això n’és en bona part responsable el periodista Joan de Sagarra: ‘Venia a casa i li posava discos sobretot de Léo Ferré i alguna cosa de Jacques Brel, Yves Montand…’ L’Ovidi va arribar a visitar Léo Ferré a la Toscana on vivia; la simpatia i el respecte era mutu.
La importància de la cançó francesa queda palesa en aquest fet: Hi ha una cançó que l’Ovidi no es va atrevir a enregistrar mai, i que només ho va fer en un últim projecte que va deixar inacabat, ‘Verí good’ (recollit a ‘Ovidi Montllor Antologia, 13 CD. Dahiz Produccions), que és ‘El meu poble Alcoi’, amb música de la cançó de Jacques Brel ‘Le plat Pays’. Sembla que això de versionar una cançó de Brel li feia una certa basarda, però en canvi, aquesta és una de les seves cançons més aconseguides.
Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
El meu poble Alcoi.
Ovidi Montllor no va deixar mai de cantar i de portar a sobre l’imaginari d’Alcoi, dels seus paisatges, carrers, parcs, ponts, fàbriques, barrancs i personatges. Al 1974 edita ‘A Alcoi’ un disc molt cuidat, dissenyat per l’artista i amic seu Toni Miró. En aquest treball es pot sentir per primera vegada ‘Homenatge a Teresa’, segurament la seva cançó més coneguda.
Com un record d’infantesa
Sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig escabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.
Ella ens va dir d’on veníem
i que els reis d’Orient
no exitien.
Ni llops ni espirits.
I és en aquest disc, ‘A Alcoi’, on es troba també el testament d’Ovidi Montllor. La cançó: ‘Les meves vacances’. Demana que quan es mori el portin a Alcoi i que les cendres les aboquin al barranc del Cinc. I que no es morirà, només farà vacances. Les cendres es van portar a Alcoi, un dia de pluja, i algunes criatures del poble enarboraven aquella senyera ‘on blau no hi ha’ que ell havia cantat a ‘La cançó del cansat’.
Porteu-me a Alcoi,
Que és el meu poble.
I allà on comença
el barranc del Cinc,
prop d’un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Però llavors,
no em moriré,
faré vacances!
Al llarg de la dictadura franquista algunes cançons que canta l’Ovidi prenen una forta significació, com ‘La fera ferotge’ escrita per Josep Maria Carandell. Però l’Ovidi també canta a la gent més desfavorida, contra les injustícies, i ho fa, com dirà Joan Fuster l’any 1969, amb passió d’ira: ‘Hi ha molta passió, i potser passió d’ira en les cançons que canta Ovidi Montllor. D’entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot comença i tot acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades tènue, i sovint fred. (…) Darrera de cada paraula, en l’arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada. (…) I no cal subratllar contra què ni contra qui s’adreça la serena violència d’Ovidi. Ell s’enfronta, precisament, amb l’altra violència, la violència autèntica, institucionalitzada a través del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions quotidianes. No es decanta per la increpació grandiloqüent: s’estima més la denúncia concisa, la descripció nominal, la reticència òbvia, i les practica amb una malícia tècnicament eficaç. (…) Un dia o altre ens n’adonarem: l’impacte de les cançons d’Ovidi Montllor no serà, no haurà estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu.Val la pena que ho tinguem en compte des d’ara’.
Aquesta actitud d’Ovidi Montllor que descriu Joan Fuster a finals dels anys seixanta es mantindrà fins al final. Però el cost serà molt alt. Des del 1968 fins al 1980 el cantant treurà al mercat gairebé cada any un disc. Però amb l’arribada de la democràcia i el silenci imposat de la transició, les cançons de l’Ovidi, que continuen essent combatives, fan nosa. Les institucions deixen de recolzar la majoria de cantautors, les discogràfiques també abandonen i ell es veu abocat a guanyar-se la vida fent cinema i televisió. L’Ovidi patirà aquesta situació i es passarà més de deu anys sense editar cap disc. Explica Joan de Sagarra: ‘L’any 82, el proposen per la Creu de Sant Jordi, i a l’any 82 l’Ovidi diu que no a la Creu de Sant Jordi, perquè no està d’acord amb la política de la Generalitat envers la cançó. No poder gravar va ser greu per l’Ovidi, perquè estava en un moment d’una gran riquesa i d’una gran maduresa’.
L’Ovidi té un interès especial per la poesia. Però no tots els poetes li valen i en la tria radica la seva força i personalitat: Papasseit, Estellés, Espriu, Sagarra… El projecte que ara acaba d’estrenar Toti Soler, ‘Ovidi Montllor: deu catalans i un rus’, respon als poetes que van musicar junts, però que el desert discogràfic va impossibilitar el seu enregistrament. Ho explica: ‘Teníem Pere Quart, Blai Bonet, Martí i Pol, i altres poetes, fins a onze, deu catalans i un rus, en dèiem. I el rus era en Vladimir Maiakovski, que va ser un muntatge molt bonic que vam fer al teatre Grec, em sembla que l’any 79’.
Però, segurament, el treball poètic més important d’Ovidi Montllor i Toti Soler va ser el ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés. Explica Joan de Sagarra: ‘Això ho tenia l’Ovidi, tenia una sensibilitat extraordinària cap als poetes, però havien de ser poetes de terra, de sang, de sol, de color, forts. Havia de ser la cosa viva, la cosa que es toca, i amb això tenia una intuïció extraordinària’.
Vicent Andrés Estellés va ser un dels poetes preferits d’Ovidi Montllor. Un dels poemes musicats per l’Ovidi més celebrats d’Estellés és ‘Els amants’. Sagarra diu amb malenconia: ‘Quan l’Estellés sentia ‘Els amants de València’ dits per l’Ovidi, li queien les llàgrimes, i és comprensible. Ningú ho ha dit com ell’.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de complement i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
www.vilaweb.com