Acte de final de la campanya a Barcelona de Diguem NO i la Plataforma pel Dreta a Decidir.
12/06/2006
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa una crida a votar NO el proper 18 de juny.
La Campanya Diguem NO i Plataforma pel Dreta a Decidir convoquen a un acte de reafirmació nacional que serveix, alhora, de cloenda de la campanya del referèndum i que té com a lema: EL 18 NO, EL 19 L'AUTODETERMINACIÓ. L'acte es celebrara a Barcelona el proper divendres 16 de juny, a partir de les 12h. del migdia: Del monument de Rafael Casanova a l'Arc de Triomf ( Barcelona ).
L'acte consistirà en l'elaboració sota l'Arc de Triomf d'una gran senyera per part de tot el poble que hi participi col•locant clavells vermells.De 19 h. a 21 h. del vespre es farà un acte que subratllarà el protagonista de la societat civil mitjançant la col•locació dels darrers 100 clavells per part de personalitats destacades del món associatiu, cultural, professional, esportiu, etc.La cloenda de l'acte comptarà amb breus parlaments i es tancarà amb el Cant dels Segadors.
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans crida a votar NO.
::Document públic del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) davant el procés de reforma estatutària al Principat de Catalunya i el referèndum del proper 18 de Juny::
Arreu dels Països Catalans, tant a l’Estat espanyol com a l’Estat francès, està en debat l’actual model regional. No obstant això, i tal com s’ha vist a l’Estat francès amb l’estatut cors o a l’Estat espanyol amb la reforma estatutària del Principat de Catalunya, les limitacions de les constitucions francesa i espanyola del 1958 i del 1978 fan inviable qualsevol avenç real.
El 18 de juny els i les principatines estem cridades a participar al referèndum sobre el projecte d’Estatut d’Autonomia sortit del Congreso de los Diputados espanyol. Amb aquesta reforma, unes i altres formacions polítiques pretenien clarificar, des de diferents perspectives, els lligams que Catalunya mantenia amb l’Estat espanyol i tancar un debat que progressivament ha anat normalitzant-se a l’agenda pública. En aquest sentit, cal llegir també les reformes estatutàries endegades en paral•lel a les Illes Balears i Pitiüses així com al País Valencià i fortament dirigides pels partits d’obediència espanyola. El que ja anomenen des d’alguns espais i sense cap mena de vergonya com a Segona Transició ens suposarà una nova etapa de 20, 30 o 50 anys d’encaix dins d’un Estat que, sota un pretès vernís democràtic en el millor dels casos, no ha deixat mai d’espoliar els nostres recursos i promoure la nostra assimilació cultural.
En quant al Principat, i mercès en bona part al vergonyant espectacle ofert per part de la classe política parlamentària, finalment ens trobem davant d’un text que ha estat progressivament retallat i descafeïnat a mida que ha anat passant pels diferents tràmits político-legals i que ha servit per veure, de forma descarada, que el Parlament de Catalunya, les forces polítiques que el composen i la resta d’institucions principatines no són més que comparses sotmeses als dictats de la Moncloa. Avui per avui, ens trobem davant d’un text que és de totes totes insuficient ja que ens nega el dret a gestionar els nostres propis recursos econòmics, humans i materials, imprescindibles per fer front al seguit de reptes que tenim davant, i que nega la nostra territorialitat i el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans . I, tant o més important, sembla que ens el concedeixin aquells que s’han negat en 25 anys a desenvolupar el text vigent i que han deixat clar que els i les catalanes no tenim dret a decidir per nosaltres sols.
Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), però, ens pertoca fixar-nos de forma més detallada en els efectes que aquest text tindrà sobre el sistema educatiu principatí, conscients que aquesta reforma és un fre a les nostres aspiracions d’avançar en la construcció d’una escola pública, popular, no patriarcal, catalana i de qualitat als Països Catalans. Des del SEPC, doncs, considerem que cal dir NO a la proposta d’estatut per les següents raons:
1. Perquè parla d’uns drets i d’uns principis rectors (art 21) que no són més que una declaració d’intencions si no es disposa dels diners, de les competències per a garantir-los i de la voluntat de fer-ne una defensa àmplia (dret a l’educació de qualitat, a la gratuïtat educativa, a la formació professional, a la formació permanent, a la igualtat d’oportunitats, a necessitats educatives especials)
2. Perquè si bé parla d’una educació pública laica (art.21.2), el mateix article garanteix i perpetua la promoció de creences religioses des dels centres d’ensenyament com si d’un interès educatiu públic més es tractés.
D’altra banda no és defensable des de la perspectiva de l’interès públic que es financi amb fons públics centres gestionats per entitats religioses, que no respecten els drets legals i democràtics bàsics (la igualtat de sexe, la no discriminació de gènere en l’àmbit laboral, la no discriminació d’orientacions sexuals...). I el redactat no contempla mesures per posar fi a aquesta realitat.
3. Perquè manté la concertació de centres privats com un dels pilars de la xarxa educativa (art 21.3) quan l’experiència ens demostra que és a la xarxa pública, la que ha de garantir la igualtat d’oportunitats educatives, on manquen més recursos humans i materials (professorat, equipaments, etc).
Els models educatius dualistes disposen d’una xarxa pública que tendeix a ser de caràcter assistencial i d’ una xarxa privada progressivament concertada de caràcter elititzador, ja que el nivell de renda i l’estatus social de les famílies dels i les alumnes esdevé el principal filtre d’accés. Cal entendre aquest fet en tant que les administracions s’eviten més despeses amb la concertació que no pas amb la gestió directa dels centres a la vegada que permet als grups de poder influents de disposar d’escoles a la seva mida. Així, i la realitat dels darrers anys ens ho ha demostrat, es fa necessari replantejar-se aquest model si volem garantir la igualtat d’oportunitats, més encara a l’hora d’encarar la immigració des d’una perspectiva comunitària de benestar social.
4. Perquè no avança en la normalització del català i no fixa objectius més ambiciosos que la Llei de Política Lingüística del 1998. A més, tot i que defensa la normalització del català a les aules en diverses esferes, reconeix específicament el “dret” del professorat universitari d’utilitzar el castellà (35.5). I això xoca amb la voluntat del retirat projecte de decret de l’extint Departament d’Universitats (DURSI) i amb l’article 6.4 de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC), amb el qual es volia regular la necessitat que el professorat acredités el nivell C de coneixement de la llengua catalana. Des del SEPC considerem que és imprescindible, en política universitària, tenir garanties en matèria lingüística, especialment davant de la vigència del Distrito Único i de la reforma de Bolonya.
D’altra banda, els articles 50.2 i 50.7 deixen clar que totes les mesures en defensa i promoció de la llengua requereixen ser desenvolupades més enllà de l’aprovació del text. L’existència de transferències pendents des de l’Estatut del 1979 o bé els aspectes pendents de desenvolupar previstos a la LUC des del 2003 porten mals auguris envers el seu compliment.
5. Perquè perpetua l’espoli fiscal i estableix una manca de mecanismes i de recursos suficients per a poder gestionar, entre d’altres, un model educatiu propi si ens atenem al Títol VI. El traspàs de competències esdevé un problema per a tota administració si no es disposa de recursos per a gestionar-les i genera una mentalitat de poble colonitzat on les administracions “regionals” només gestionen i decideixen allò que se’ls deixa amb els diners que se’ls cedeix. La sobirania econòmica és imprescindible si es vol avançar cap a la sobirania política, i el nou estatut no fa ni avenços tímids, pendents encara de concreció, com és el cas de l’Agència Tributària de Catalunya que, d’altra banda, podrien haver-se aconseguit sense necessitat de retocar l’Estatut.
Si bé no podem caure en conclusions simplistes, en tant que les nostres problemàtiques no se solucionen només amb la fi de l’espoli fiscal, és evident que cal, també, un canvi en el model fiscal (que aquest sigui més recaptatori, equitatiu, progressiu...) i en la filosofia global de les polítiques públiques.
6. Perquè les competències exclusives que s’atorguen no queden blindades tal com es reclamava i es corre el mateix risc d’invasió competencial com el ja viscut l’any 1979, i perquè aquestes no capaciten a la Generalitat a l’hora de crear un model educatiu propi sense ingerències espanyoles. Quedem al marge, doncs, de la capacitat de redactar lleis educatives pròpies, d’obrir i tancar centres universitaris i universitats públiques o d’impulsar ensenyaments universitaris oficials, per posar alguns exemples.
En aquest sentit, cal agafar amb pinces articles com el 131 en matèria d’educació o el 172 en matèria d’universitats. Tot i alguns avenços, sembla que no s’ha après la lliçó del 1979 i de la LOAPA . No n’hi ha prou, doncs, en expedir títols si no podem decidir res de la seva composició, ni n’hi ha prou en gestionar les beques pròpies si no podem fer-ho amb els fons estatals que són els importants, ni n’hi ha prou en opinar sobre quines universitats i ensenyaments voldríem si no podem decidir-ho per nosaltres sols.
7. Perquè, més enllà de l’estatut, la realitat ens està demostrant que cal fer front al procés de mercantilització educativa que vivim a casa nostra; el procés d’implementació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una mostra del seguit de polítiques neoliberals que s’estan aplicant arreu de la Unió Europea així com a escala planetària i en les quals els Països Catalans no hi podem dir res ni tan sols a nivell regional. Són els estats espanyol i francès els qui estan decidint en el nostre nom en espais internacionals que són de gran rellevància.
Per tot plegat, els i les estudiants del SEPC considerem que l’actual proposta d’estatut ens allunya en la consecució d’un marc educatiu català i d’un currículum educatiu propi de Salses a Guardamar i de Fraga Maó, que és l’únic marc possible en què podrem desenvolupar un model que respongui a les nostres necessitats com a poble i com a persones. Alhora, més enllà de la reforma estatutària en si, que entenem com un fet puntual, fem una crida als i les estudiants a organitzar-se i participar en el SEPC o en assemblees estudiantils als seus centres d’estudi com a única via per la qual optar a aquesta transformació.
Per un ensenyament públic, popular, no patriarcal, català i de qualitat:
El 18 de juny, Diguem NO a l’Estatut!
La Campanya Diguem NO i Plataforma pel Dreta a Decidir convoquen a un acte de reafirmació nacional que serveix, alhora, de cloenda de la campanya del referèndum i que té com a lema: EL 18 NO, EL 19 L'AUTODETERMINACIÓ. L'acte es celebrara a Barcelona el proper divendres 16 de juny, a partir de les 12h. del migdia: Del monument de Rafael Casanova a l'Arc de Triomf ( Barcelona ).
L'acte consistirà en l'elaboració sota l'Arc de Triomf d'una gran senyera per part de tot el poble que hi participi col•locant clavells vermells.De 19 h. a 21 h. del vespre es farà un acte que subratllarà el protagonista de la societat civil mitjançant la col•locació dels darrers 100 clavells per part de personalitats destacades del món associatiu, cultural, professional, esportiu, etc.La cloenda de l'acte comptarà amb breus parlaments i es tancarà amb el Cant dels Segadors.
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans crida a votar NO.
::Document públic del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) davant el procés de reforma estatutària al Principat de Catalunya i el referèndum del proper 18 de Juny::
Arreu dels Països Catalans, tant a l’Estat espanyol com a l’Estat francès, està en debat l’actual model regional. No obstant això, i tal com s’ha vist a l’Estat francès amb l’estatut cors o a l’Estat espanyol amb la reforma estatutària del Principat de Catalunya, les limitacions de les constitucions francesa i espanyola del 1958 i del 1978 fan inviable qualsevol avenç real.
El 18 de juny els i les principatines estem cridades a participar al referèndum sobre el projecte d’Estatut d’Autonomia sortit del Congreso de los Diputados espanyol. Amb aquesta reforma, unes i altres formacions polítiques pretenien clarificar, des de diferents perspectives, els lligams que Catalunya mantenia amb l’Estat espanyol i tancar un debat que progressivament ha anat normalitzant-se a l’agenda pública. En aquest sentit, cal llegir també les reformes estatutàries endegades en paral•lel a les Illes Balears i Pitiüses així com al País Valencià i fortament dirigides pels partits d’obediència espanyola. El que ja anomenen des d’alguns espais i sense cap mena de vergonya com a Segona Transició ens suposarà una nova etapa de 20, 30 o 50 anys d’encaix dins d’un Estat que, sota un pretès vernís democràtic en el millor dels casos, no ha deixat mai d’espoliar els nostres recursos i promoure la nostra assimilació cultural.
En quant al Principat, i mercès en bona part al vergonyant espectacle ofert per part de la classe política parlamentària, finalment ens trobem davant d’un text que ha estat progressivament retallat i descafeïnat a mida que ha anat passant pels diferents tràmits político-legals i que ha servit per veure, de forma descarada, que el Parlament de Catalunya, les forces polítiques que el composen i la resta d’institucions principatines no són més que comparses sotmeses als dictats de la Moncloa. Avui per avui, ens trobem davant d’un text que és de totes totes insuficient ja que ens nega el dret a gestionar els nostres propis recursos econòmics, humans i materials, imprescindibles per fer front al seguit de reptes que tenim davant, i que nega la nostra territorialitat i el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans . I, tant o més important, sembla que ens el concedeixin aquells que s’han negat en 25 anys a desenvolupar el text vigent i que han deixat clar que els i les catalanes no tenim dret a decidir per nosaltres sols.
Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), però, ens pertoca fixar-nos de forma més detallada en els efectes que aquest text tindrà sobre el sistema educatiu principatí, conscients que aquesta reforma és un fre a les nostres aspiracions d’avançar en la construcció d’una escola pública, popular, no patriarcal, catalana i de qualitat als Països Catalans. Des del SEPC, doncs, considerem que cal dir NO a la proposta d’estatut per les següents raons:
1. Perquè parla d’uns drets i d’uns principis rectors (art 21) que no són més que una declaració d’intencions si no es disposa dels diners, de les competències per a garantir-los i de la voluntat de fer-ne una defensa àmplia (dret a l’educació de qualitat, a la gratuïtat educativa, a la formació professional, a la formació permanent, a la igualtat d’oportunitats, a necessitats educatives especials)
2. Perquè si bé parla d’una educació pública laica (art.21.2), el mateix article garanteix i perpetua la promoció de creences religioses des dels centres d’ensenyament com si d’un interès educatiu públic més es tractés.
D’altra banda no és defensable des de la perspectiva de l’interès públic que es financi amb fons públics centres gestionats per entitats religioses, que no respecten els drets legals i democràtics bàsics (la igualtat de sexe, la no discriminació de gènere en l’àmbit laboral, la no discriminació d’orientacions sexuals...). I el redactat no contempla mesures per posar fi a aquesta realitat.
3. Perquè manté la concertació de centres privats com un dels pilars de la xarxa educativa (art 21.3) quan l’experiència ens demostra que és a la xarxa pública, la que ha de garantir la igualtat d’oportunitats educatives, on manquen més recursos humans i materials (professorat, equipaments, etc).
Els models educatius dualistes disposen d’una xarxa pública que tendeix a ser de caràcter assistencial i d’ una xarxa privada progressivament concertada de caràcter elititzador, ja que el nivell de renda i l’estatus social de les famílies dels i les alumnes esdevé el principal filtre d’accés. Cal entendre aquest fet en tant que les administracions s’eviten més despeses amb la concertació que no pas amb la gestió directa dels centres a la vegada que permet als grups de poder influents de disposar d’escoles a la seva mida. Així, i la realitat dels darrers anys ens ho ha demostrat, es fa necessari replantejar-se aquest model si volem garantir la igualtat d’oportunitats, més encara a l’hora d’encarar la immigració des d’una perspectiva comunitària de benestar social.
4. Perquè no avança en la normalització del català i no fixa objectius més ambiciosos que la Llei de Política Lingüística del 1998. A més, tot i que defensa la normalització del català a les aules en diverses esferes, reconeix específicament el “dret” del professorat universitari d’utilitzar el castellà (35.5). I això xoca amb la voluntat del retirat projecte de decret de l’extint Departament d’Universitats (DURSI) i amb l’article 6.4 de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC), amb el qual es volia regular la necessitat que el professorat acredités el nivell C de coneixement de la llengua catalana. Des del SEPC considerem que és imprescindible, en política universitària, tenir garanties en matèria lingüística, especialment davant de la vigència del Distrito Único i de la reforma de Bolonya.
D’altra banda, els articles 50.2 i 50.7 deixen clar que totes les mesures en defensa i promoció de la llengua requereixen ser desenvolupades més enllà de l’aprovació del text. L’existència de transferències pendents des de l’Estatut del 1979 o bé els aspectes pendents de desenvolupar previstos a la LUC des del 2003 porten mals auguris envers el seu compliment.
5. Perquè perpetua l’espoli fiscal i estableix una manca de mecanismes i de recursos suficients per a poder gestionar, entre d’altres, un model educatiu propi si ens atenem al Títol VI. El traspàs de competències esdevé un problema per a tota administració si no es disposa de recursos per a gestionar-les i genera una mentalitat de poble colonitzat on les administracions “regionals” només gestionen i decideixen allò que se’ls deixa amb els diners que se’ls cedeix. La sobirania econòmica és imprescindible si es vol avançar cap a la sobirania política, i el nou estatut no fa ni avenços tímids, pendents encara de concreció, com és el cas de l’Agència Tributària de Catalunya que, d’altra banda, podrien haver-se aconseguit sense necessitat de retocar l’Estatut.
Si bé no podem caure en conclusions simplistes, en tant que les nostres problemàtiques no se solucionen només amb la fi de l’espoli fiscal, és evident que cal, també, un canvi en el model fiscal (que aquest sigui més recaptatori, equitatiu, progressiu...) i en la filosofia global de les polítiques públiques.
6. Perquè les competències exclusives que s’atorguen no queden blindades tal com es reclamava i es corre el mateix risc d’invasió competencial com el ja viscut l’any 1979, i perquè aquestes no capaciten a la Generalitat a l’hora de crear un model educatiu propi sense ingerències espanyoles. Quedem al marge, doncs, de la capacitat de redactar lleis educatives pròpies, d’obrir i tancar centres universitaris i universitats públiques o d’impulsar ensenyaments universitaris oficials, per posar alguns exemples.
En aquest sentit, cal agafar amb pinces articles com el 131 en matèria d’educació o el 172 en matèria d’universitats. Tot i alguns avenços, sembla que no s’ha après la lliçó del 1979 i de la LOAPA . No n’hi ha prou, doncs, en expedir títols si no podem decidir res de la seva composició, ni n’hi ha prou en gestionar les beques pròpies si no podem fer-ho amb els fons estatals que són els importants, ni n’hi ha prou en opinar sobre quines universitats i ensenyaments voldríem si no podem decidir-ho per nosaltres sols.
7. Perquè, més enllà de l’estatut, la realitat ens està demostrant que cal fer front al procés de mercantilització educativa que vivim a casa nostra; el procés d’implementació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una mostra del seguit de polítiques neoliberals que s’estan aplicant arreu de la Unió Europea així com a escala planetària i en les quals els Països Catalans no hi podem dir res ni tan sols a nivell regional. Són els estats espanyol i francès els qui estan decidint en el nostre nom en espais internacionals que són de gran rellevància.
Per tot plegat, els i les estudiants del SEPC considerem que l’actual proposta d’estatut ens allunya en la consecució d’un marc educatiu català i d’un currículum educatiu propi de Salses a Guardamar i de Fraga Maó, que és l’únic marc possible en què podrem desenvolupar un model que respongui a les nostres necessitats com a poble i com a persones. Alhora, més enllà de la reforma estatutària en si, que entenem com un fet puntual, fem una crida als i les estudiants a organitzar-se i participar en el SEPC o en assemblees estudiantils als seus centres d’estudi com a única via per la qual optar a aquesta transformació.
Per un ensenyament públic, popular, no patriarcal, català i de qualitat:
El 18 de juny, Diguem NO a l’Estatut!