Actualment, la socialdemocràcia com a corrent de pensament polític es troba en crisi. De fet la darrere aportació teòrica d'aquesta corrent ideològica es remunta als anys 20 i 30 del segle passat, de la mà de John Keynes que, en confrontació al liberalisme clàssic, apostava per l'intervencionisme de l'Estat en l'economia. Amb el president Roosevelt les polítiques de l'economista Keynes es traduiran en el New Deal per lluitar contra la crisi del 29 quan es va posar de manifest la inestabilitat del mercat, i per tal de reduir l'elevat atur.

 

Aquest model s'importarà, amb posterioritat a la segona Guerra Mundial, als països europeus sobre la base d'un nou model d'Estat: el del Benestar. Aquest sistema tindrà una doble finalitat: garantir l'estabilitat del mercat per evitar una nova crisi i assegurar un augment del nivell de vida de la classe treballadora com a fre ideològic a la creixent influència soviètica.

 

Aquest model es va mantenir relativament estable fins a mitjan anys 70, amb la crisi del petroli. Conseqüència d'aquesta, milers de treballadors es van veure abocats de nou a l'atur i una nova corrent de pensament començava a estendre els seus tentacles ideològics: el neoliberalisme (o neocons), defensat des de l'Escola de Chicago per Milton Friedman. Es repetia la història: el laissez-faire del lliure comerç iniciava una nova croada. En aquesta ocasió de la mà del president nord-americà Ronald Reagan i de la primera ministra britànica Margaret Thatcher (sense oblidar la Xile de Pinochet). La nova aposta de la política econòmica occidental es construïa així, sobre la base de la desregularització de l'Estat i les onades privatitzadores que posteriorment ha estès la Unió Europea pel vell continent.

 

Davant d'aquesta nova corrent neoliberal, la socialdemocràcia comença una crisi ideològica i de pensament, incapaç de rearmar el seu discurs (en bona lògica, doncs, el món quedava dividit en dos sistemes que no deixaven espai: el comunisme de la URSS i el capitalisme neoliberal dels EEUU).

 

La caiguda del mur de Berlín representa el símbol de la finalització d'una etapa coneguda com la Guerra Freda. El desmembrament de la Unió Soviètica convertia el neoliberalisme en model hegemònic de pensament. D'aquí que els neoliberals, emulant antagònicament Marx, parlin de "la fi de la història", entenent que la lluita entre ideologies havia conclòs i que s'iniciava un nou ordre mundial. Alguns lobbies (Escola de Chicago, Escola de Londres...) s'encarregaran de convertir el neoliberalisme en dogma de fe indiscutible.

 

No és fins als anys 90, quan la socialdemocràcia replanteja la seva base ideològica de la mà del primer ministre britànic, Tony Blair. S'inicia el camí de la Tercera Via, amb el lideratge teòric de pensadors com Anthony Giddens, a la recerca d'un espai intermedi entre el liberalisme i la socialdemocràcia clàssica. La socialdemocràcia es revisa així, sobre la base de la influència neoliberal, convertint-se en el socialiberalisme o liberalisme progressista. És la constatació de la derrota ideològica.

 

Llorenç Casanova

Vilafranca del Penedès

30 d'abril de 2010