Avui no venim a lamentar la sentència del tribunal constitucional contra l'estatut d'autonomia del Principat de Catalunya; i tampoc no venim ni a reclamar ni a defensar l'estatut. Venim a expressar la indignació del poble de Catalunya i a denunciar una vegada més, la manca de llibertat que continuem patint com a poble.

 

Una indignació que als que vareu treballar per a què aquest estatut fóra possible us hauria de fer reflexionar sobre el paper i la responsabilitat que voleu tenir en aquesta eterna submissió als poder de l'Estat espanyol. La qüestió és molt clara: si voleu continuar sotmesos als tentacles de l'opressió de l'Estat espanyol, reclameu i defenseu l’estatut. Si en canvi us voleu alliberar i no voleu continuar amb la relació de subordinació amb l'Estat, trenqueu ja i demanem la independència. I per a començar amb aquest trencament no valen paraules. Deixeu d'anar al seu parlament, deixeu de negociar allò que és innegociable, és a dir la llibertat d'un poble. La llibertat d'un poble no pot estar sotmès al diàleg de qui et nega la paraula, la llibertat i la pròpia llengua. La llibertat d'un poble s'exerceix perquè és un dret.

 

Les relacions entre els Països Catalans amb l'Estat espanyol mai han estat democràtiques. És una història plena de lluita, sang i repressió. L'Estat espanyol, la metròpoli, sempre ens ha vist com una regió, una colònia i ens tracta com a tal: ens espolia econòmicament i ofega qualsevol acte de sobirania.

La voluntat del poble català no podrà expressar-se mai des d'un parlament autonòmic que depengui de lleis i institucions espanyoles. Un parlament català que constantment ha d'anar a mostrar submissió al rei espanyol en símbol d'obediència i de dependència. Un parlament català que no pot legislar lliurement i que sempre resta sotmès a la voluntat de Madrid.

La Candidatura d'Unitat Popular i el conjunt de l'esquerra independentista no ha estat mai i tampoc hi apostem ara, per un procés de millora de l'autogovern, recordem que autonòmic, depenent d'un altre estat i d'un altre govern. El procés d'autogovern passa sense excuses i sense por pel procés més democràtic de tots, el dret a l'autoderminació. I és aquest camí iniciat al nostre país, el dels referèndums per a l'autoderminació, el de les consultes populars autoorganitzades per la societat catalana, l'únic camí a seguir. No podeu, per dignitat i credibilitat, recolzar aquests processos i simultàniament defensar un estatut d'autonomia espanyol i espanyolitzant com tampoc podeu criticar una sentència sense qüestionar-se el verdader problema: el propi Tribunal Constitucional.

En aquests llargs processos polítics és més necessari que mai fer memòria i cal que recordem que aquest estatut ja va ser retallat pel govern del PSOE. Un dels seus màxims representants, amb el cinisme i la xuleria que el caracteritza, el senyor Alfonso Guerra, ja va afirmar en el seu moment que l'Estatut que havia sortit del Parlament de Catalunya seria convenientment "cepillado" en el Parlament de Madrid. I així va ser.  Molt lluny quedava ja  la solemne promesa de Rodríguez Zapatero que respectaria la voluntat del Parlament català i del poble de Catalunya.

El joc estava clar. L'Estat espanyol continuava amb el seu xantatge. O això o res. El mateix xantatge que fa l'actual govern del PSOE amb la crisi econòmica i que s'està traduint a cop de "decretazo" en retallades socials i laborals en nom dels interessos d'oligopolis financers, acabant de destruir així, el ja feble Estat del Benestar. D'aquesta manera, sens dubte mai avançarem cap a la igualtat d'oportunitats, per més que alguns ho proclamin a quatre vents.

Per desgràcia i una vegada més, l'únic vencedor en tot aquest procés ha estat el constitucionalisme espanyol del PSOE–PP i la "indisoluble  unidad de la Nación Española".
El  ja retallat per una vegada Estatut de Catalunya ha estat ara rematat por una institució en la que, de cap de les maneres, resideix la sobirania del poble català. Per la CUP aquesta institució no té legitimitat per intervenir sobre les nostres decisions ni sobre el nostre futur. Per això, no reconeixem ni aquest tribunal ni les seves decisions, ja que el tribunal constitucional no actua com a intèrpret imparcial de l’Estatut sinó com a òrgan d'ocupació.

El sentit de dignitat de la ciutadania del nostre país ha de passar per renunciar als símbols i lleis de l'estat opressor. Fora tots el seus símbols, fora la bandera espanyola dels nostres ajuntaments, fora els quadres imposats, fora el seu exèrcit i fora la seva policia. Prou de fer-nos prometre defensar una constitució i un estatut que ens ofega i reprimeix com a poble.

La sentència del tribunal constitucional ens demostra allò que des de l'esquerra independentista venim repetint: Espanya no és ni serà mai un estat de dret, doncs no reconeix el dret bàsic de qualsevol nació a autodeterminar-se i utilitza la seva constitució per a recordar-nos (com ho fa la sentència del tribunal) la indissoluble unitat d'Espanya i ens recorda també a través d'aquesta constitució que el seu exèrcit garantirà per la via de les armes aquesta unió. Agreujat encara més per la possibilitat que una militant del PSC-PSOE, Carmen Chacon, com a ministre de defensa, hagi d'enviar l'exèrcit espanyol a reprimir els actes de sobirania del poble català, si així catalans i catalanes ho volem decidir.

 

Les unions han de ser de mutu acord i sense renúncies. La nostra unió a Espanya no cal recordar que no ha existit mai. En tot cas va ser una invasió militar que va finalitzar amb l'entrada de les tropes hispanofranceses pels carrers de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta.

La manifestació del proper dia 10 de juliol, no ha de ser un acte per defensar l'estatut, sinó que ha de servir per manifestar de forma clara i contundent que ja n'hi ha prou. Que no acceptem la seva constitució ni els seu estatuts. Aquesta carta estatutària ja no representa cap benefici pel poble català ni el retorn a la plena llibertat. Ni tant sols és fruit de la convicció del poble, sinó dels interessos electoralistes, del pactisme i de les estratègies d'alguns partits. Ara i com sempre hem dit cal defensar la independència, ja que la nostra sobirania no resideix en cap parlament ni govern espanyol, sinó en la voluntat del poble català.

Les institucions espanyoles han creat una situació de frustració política de conseqüències imparables. La independència ja no és una opció política més. La cruïlla és ara inexcusable: o la independència o fer prevaldre la submissió a l'Estat espanyol a través d'estatuts. Des de la CUP ho hem tingut sempre molt clar, sense vacil·lacions, sense dubtes, sense estratagemes partidistes, sense jocs de govern ni de poder: ara, la independència és l'únic camí. La lluita per la independència i els socialisme és la lluita per la democràcia.