El setmanari “El 3 de Vuit” entrevista a Josep Bargalló, conseller primer de la Generalitat de Catalunya.

Feia mesos que el 3d8 havia demanat una entrevista amb el conseller primer, Josep Bargalló, aleshores encara conseller en Cap. Finalment aquesta entrevista no es va fer al Palau de la Generalitat sinó en dependències de l’Ajuntament de Subirats aprofitant una visita institucional recent a aquest municipi. Amb menys temps que no hauríem volgut va respondre les preguntes formulades. Aquest n’és el resultat. Hi ha respostes interessants i reveladores de l’estat de coses i sobretot un rol institucional més enllà de l’adscripció política de Josep Bargalló.

- La Vegueria del Penedès està generant un profund debat al si de la societat penedesenca. Sobretot a l’Alt Penedès, la reivindicació de formar una vegueria pròpia al marge de la regió metropolitana guanya cada dia adeptes i ja compta amb el posicionament favorable de les principals institucions de la comarca. Les assemblees locals d’ERC són algunes de les que amb més força s’han pronunciat a favor de la Vegueria del Penedès. El Govern de la Generalitat manté inamovible el mapa de les set vegueries per a la futura divisió territorial de Catalunya?

En política pot succeir sempre de tot. I mai res no és descartable. La concreció de la nova organització territorial de Catalunya parteix de la supressió de les províncies i l’organització d’un nou sistema en què hi haurà regions o vegueries. Jo, per exemple, prefereixo el nom regió al de vegueria. Però el de regió pot portar problemes a la resta de l’Estat perquè per a ells regió és una altra cosa. Però per a mi és més fàcil entendre’ns si parlem de regions.

- El Govern manté en un número de set el nombre de vegueries per a Catalunya?

La proposta actual de Govern se situa en nombre de set regions. I tenim sobre la taula peticions, segurament raonades, de diversos territoris del país que voldrien ser vegueries. I que per tant aixecarien el nombre de vegueries a un número poc eficient. Menys de sis no respon a la realitat del país i més de vuit faria ineficient la gestió. El número, de moment, és de set vegueries. La decisió definitiva vindrà tot just aprovat l’Estatut. No sembla, en principi, que ens hàgim de moure d’aquest número de set. Les peticions territorials són moltes. El que sí que tenim clar és que més enllà del nombre de vegueries, hi ha unitats territorials que dintre la regió que estiguin necessiten un tractament específic. I és evident, per exemple, que la realitat metropolitana dintre el que podríem dir la regió de Barcelona requereix un tractament específic. És lògic que la Vall d’Aran dintre la regió del Pirineu també tingui un tractament específic. Sí sé que el conseller Carretero està plantejant la possibilitat que aquests territoris tinguin un tractament específic dintre la regió que estiguin. I el Penedès és un d’aquests territoris. En el Govern hi ha una voluntat clara de substituir les actuals diputacions i províncies i fer una estructura més pròpia i més real. Aquesta estructura té set unitats. En pot tenir una més o una menys. De propostes territorials en tenim moltes. Però també és evident que més enllà de la decisió definitiva de les regions o vegueries hi ha la voluntat del reconeixement específic i, per tant, del tractament específic d’unitats concretes. I el Penedès és una unitat concreta que necessita un tractament específic.

- Si les institucions del Penedès, com els consells comarcals i els ajuntaments, es pronuncien per la vegueria, aquesta seria una opinió a tenir en compte pel Govern de la Generalitat?

Quan l’Estatut estigui aprovat a Catalunya, no a Madrid, i hi hagi un consens dels grups polítics sobre què és una regió, una vegueria i què són les comarques, sempre en termes polítics, nosaltres posarem la proposta a exposició pública dels ajuntaments i els consells comarcals per saber la seva opinió. I aleshores ho portarem al Parlament. I serà aquest el que finalment aprovarà la llei. Però insisteixo, no seria eficient tenir dotze regions o vegueries i dotze estructures que puguin assemblar-se al que ara són les províncies. I seria estúpid mantenir les quatre perquè la realitat del país no va per aquí. Evidentment en tot aquest procés hi haurà un moment en què els ajuntaments i els consells comarcals hi podran dir la seva i hi hauran de dir la seva. A més, es votarà en el Parlament. Les garanties de participació i debat hi són. Jo crec que, a més a més, algunes de les peticions de comarca i de regió estan fetes sense conèixer ben bé què vol dir cadascun d’aquests instrument. Per tant, sense saber ben bé què vol dir acabar sent tú només la vegueria o ser-ho amb més gent. Entenc perfectament aquest debat de dir “no, no, nosaltres som el Penedès, o el Priorat, o som l’Empordà o la vall d’Aran”. I això té una entitat històrica evident que volem que es reconegui. I, és clar, volem que es reconegui. Però segurament això no és ben bé l’organització administrativa de la Generalitat en el territori. I això no és ben bé l’organisme màxim de cooperació dels ens locals que és el que ha de ser la Vegueria.

- Però no és exactament igual el cas que al•ludeix de l’Empordà i la regió de Girona. En el cas del Penedès hi ha un cert temor aque la realitat penedesenca es dilueixi davant la gran urbs que és Barcelona. Més de quatre milions d’habitants davant els poc més de 300.000 que podria aportar-hi el Penedès. El risc d’absorció, de no ser tinguts en compte, en la regió metropolitana sembla més evident. Potser és allò de ‘preferir ser cap de sardina a cua de rap’.

Però per això. Per exemple ara tenim una decisió presa i pensem en una regió barcelonina en la qual hi ha unitats diferenciades que tenen elements de diferenciació política, econòmica i pressupostària que són Barcelona Ciutat, que amb la Carta Municipal fa un camí diferent que la resta. L’àrea metropolitana, que ha de tenir també unes estructures diferents que la resta, des de transports a recollida de residus. Per lògica, el Penedès ha de tenir una estructura diferent per algunes qüestions concretes. L’altra és que després, en un mapa regional, no puguem fer catorze regions. Però hem d’entendre, insisteixo, que hem de saber primer què és regió i el que s’està demanant perquè potser les dues coses són compatibles. És una altra discussió evident... jo puc tenir una opinió personal. Però és complicat... què vol dir el Penedès? Hi posem, per exemple, el Baix Penedès o no? L’Anoia? És un debat en què de moment no tenim prefigurades unes ratlles perquè les hi hem de posar entre tots. S’ha de reconèixer la realitat de Barcelona i de l’àrea metropolitana. I també el Penedès. Però això han de ser tres coses separades o poden tenir una estructura en comú per segons què i estructures diferents per altres qüestions? Aquest és el debat que hem d’acabar de tenir. Per tant, per a mi no és tant vegueria sí, vegueria no com reconeixement de la realitat sí, reconeixement de la realitat no. I, per a mi, reconeixement de la realitat sí. Si això acaba podent-se dir vegueria o dient-se mancomunitat... doncs ja en parlarem.

- La presó de dones de Sant Llorenç d’Hortons ja és un fet. Hi ha altres presons molt al límit de la regió del Penedès. Hi haurà una altra presó al Penedès? S’ha descartat fer una presó d’homes a la Granada?

Tenim les presons a Catalunya absolutament col•lapsades. Tenim el doble d’internats que capacitat. Això va en contra de la dignitat de qui hi treballa i de qui hi està internat. A més, això és un polvorí. La presó és un dels llocs on la massificació genera més tensió. A Catalunya els darrers deu anys no s’ha construït cap presó. Hi ha un dèficit de presons evident. Nosaltres com a Govern el que hem de fer és garantir aquestes dignitats i estar amatents al futur. Hi ha un augment de 500 presos a Catalunya cada any. Ara en tenim 8.000. La xifra és enorme i caldrà una legislació a l’Estat que permeti reduir aquesta xifra. Plantegem cinc centres penitenciaris nous en règim obert i cinc centres penitenciaris nous en règim tancat. Un d’aquests anirà a l’àrea metropolitana, segur. A l’àrea metropolitana pura i dura. I els altres aniran en ubicacions diferents del territori. Més enllà del que ha sortit o no a la premsa, nosaltres estem parlant amb una cinquantena d’ajuntaments del país per trobar ubicació a aquests centres. Alguns ja han sortit com a segurs perquè ja hi ha un acord amb l’ajuntament. I amb d’altres hi estem parlant. Jo diria que en el cas de la Granada... no és un dels llocs que figuri en aquests moments en el pla de presons. I no sé si està dins aquest grup de 50 ajuntaments amb els quals s’està parlant. Ha d’haver-hi un grau de discreció necessari. És normal.

- Però la Granada ha sortit repetidament a la premsa.

N’han sortit molts. Hi ha molts municipis que han sortit a la premsa i que no estaven a la llista dels cinquanta. I la majoria de la llista dels cinquanta no han sortit a la premsa. Que surti a la premsa no vol dir res. La nostra voluntat és escampar molt en el territori les noves presons. No em sembla que la Granada sigui avui un d’aquests municipis que figuri en la llista. En tot cas insisteixo que s’està parlant amb una cinquantena de municipis.

- No és una gran contradicció que la majoria de població sigui a l’àrea metropolitana i les presons es situïn fora d’aquest àmbit?

Es parla avui del pla de residus, del pla d’energia, del pla de presons, dels plans territorials, dels plans directors... tot en marxa. Si aquest fos un país normal, que els últims anys s’hagués planificat normalment, ara ja no estaríem parlant d’això. Els darrers deu anys no s’ha fet cap presó. Però no es van fer i ara ho haurem de fer. També el pla de residus, que és un tema que el país no té solucionat. Nosaltres tenim la urgència de fer amb molt poc temps molts plans. Perquè ens hem trobat un país que no té els equipaments necessaris, no els que podem entendre com a positius ni els que hom entén com negatius que són tan necessaris com els altres. A més, Catalunya ja no té només una àrea metropolitana sinó diverses àrees metropolitanes, algunes d’elles al voltant de Barcelona. No totes perquè n’hi ha una a Tarragona. A Barcelona, a més, hi ha diferents corones metropolitanes i hi ha equipaments que cal tenir-los per motius diversos. L’equipament presó no és molest i sí productiu per al lloc on va. L’únic que és molest d’una presó és que s’associï al nom d’un municipi. La pràctica dels últims anys ha estat positiva perquè s’ha associat a la partida. Quan a la majoria de Catalunya preguntes on és can Brians, no saben on és. I en canvi el municipi on és can Brians, l’ajuntament del municipi n’està satisfet. El que no és rendible és equiparar un poble a una presó. El cas de can Brians és exemplar. Ningú sap on és i l’ajuntament n’està satisfet del rendiment econòmic que li produeix. Les presons no són equipaments negatius sinó necessaris. Han de tenir la màxima dignitat possible. Els internats tenen uns drets malgrat tot. A la presó no hi va només aquell violador o assassí que es mereix que l’Estat el tingui aïllat per sempre. També hi hagi gent que no ha pogut pagar no sé què, per un accident... la presó és un equipament on podem anar a parar tots.

- L’Alt Penedès sembla una comarca corredor. Es parla d’infinitat de noves infraestructures que hi han de passar. No hi ha un perill real de transformació d’aquest territori?

Jo vinc d’una comarca que té una pressió d’infraestructures molt més alta que la que té el Penedès. El Camp de Tarragona té, a més, moltes més infraestructures posades a la rereguarda que no pas el Penedès. És cert que les infraestructures en excés i planificades aïlladament poden agredir el territori més del necessari. El país necessita unes infraestructures que han de passar pel territori però que han d’estar ben ordenades. En aquest moment de grans infraestructures, n’hi ha dues. Una és el TGV, que ja ens l’hem trobat fet, i l’altra és l’autovia Barcelona-València-Andalusia. Aquesta, que programa el Govern de l’Estat i que la Generalitat hi està molt atenta, és una infraestructura que ha de ser pactada amb el territori i el menys agressiva possible. He pensat sempre que cal una autopista sense peatge o amb un peatge diferent que assimilaria part d’aquesta infraestructura, encara que no tota. Si l’autopista fos de peatge caldria encara una autovia o una autopista de peatge de tants carrils que també seria agressiva per ella mateixa. S’ha de pactar amb el territori i analitzar les propostes intentant que sigui el menys agressiu possible. Però Catalunya i el territori les necessiten. L’altra seria el CIM del voltant de l’Arboç. Però quan el conseller de Política Territorial ha parlat darrerament dels propers CIM de Catalunya aquest no ha aparegut. Per tant, aquest no és dels immediats. Aquest és un CIM que ens estem replantejant. En part la seva grandària, que no serà la prevista inicialment si el CIM va endavant. I per la seva especialització que, si és, no serà el calaix de sastre previst inicialment sinó una infraestructura amb una especialització molt més marcada i clara. I segurament molt més útil. Vull remarcar que aquell gran CIM, calaix de sastre, no es farà. Debatem el futur d’aquella aposta del Govern anterior que si és serà especialitzada i de mida molt inferior.

- Persisteix la sequera i podria agreujar la situació dels viticultors aquesta verema. Un Govern que es diu progressista no hauria de vetllar en primer lloc perquè els pagesos s’hi guanyin dignament la vida?

El preu no el podem marcar. Hi ha diversos sectors agraris en crisi a Catalunya: raïm, avellana i cítrics. Hi ha una crisi evident del raïm, no diria del vi. Això molta gent no ho entén. Com és que estant en crisi real el raïm no ho està el vi? En el cas del raïm la podem superar bé si sabem enfocar elements estructurals del sector, el tema cooperatives. Segurament que algunes estan arribant a uns moments que han de prendre decisions de canvis profunds. També hi ha el tema de relació entre les grans marques i empreses i la petita i mitjana empresa del sector del vi i del cava. Segurament hi ha gairebé dos sectors diferents, que no acaben de tenir la mateixa veu o de vegades sí representant dos sectors que són molt diferents. I també hi ha un problema de comercialització segurament. Hi ha una manca de cultura nacional del vi en el camp de la restauració, manca de cultura nacional que no trobes en el sector de la restauració de la Rioja o el País Basc, tampoc a la Ribera o d’altres llocs. El vi català és el gran absent de les cartes de l’àrea metropolitana, que hauria de ser el gran consumidor del vi català. Sobre la taula tenim tot això. I també segurament algunes estructures feudals de relació entre qui té el raïm i qui fa el vi. S’hauria de trencar i fer-la més professional. El Govern no pot intervenir en el preu del raïm però sí pot intervenir sense ser intervencionista en el tema de les cartes als restaurants, en les relacions laborals gairebé feudals i fer veure el sector que segurament una cosa són les cooperatives, una altra els grans productors de vi, la petita i mitjana empresa, que necessiten camins i veus diferents i relacions amb l’administració també diferents. És molt complex i entre tots hem de saber aprofitar la crisi per sortir endavant, superar els problemes estructurals del sector, intervenint allí on puguem.

- (Reclamen el conseller Primer, el temps se’ns acaba i aprofitem per fer la darrera pregunta). No em puc estar de preguntar si ens en sortirem amb l’Estatut. Si tindrem un Estatut sobiranista i aquest serà respectat a Madrid, contràriament al que va passar l’any 1932.

Sobiranista no ho serà. Entre d’altres coses perquè al Parlament de Catalunya només hi ha 23 diputats sobiranistes. El dia que la majoria del Parlament sigui sobiranista tindrem un Estatut sobiranista. Ara n’estem bastant allunyats perquè la majoria de diputats no diuen que ho són. Un Estatut que atengui les necessitats actuals del país i les futures i doni més capacitat de gestió, més decisió política i més autogovern fiscal... aquest el tindrem. Si ens posem d’acord al Parlament, a Madrid no hi haurà la retallada que hi va haver al 32. Les relacions i situació són diferents. El que cal és posar-nos d’acord aquí: definir-nos més clarament com a nació, competències blindades. Més capacitat fiscal i més autogovern. Això és el que pot aconseguir-se d’aquest Parlament avui.

- Un, quan sent els Bono, Guerra, Chaves, Rodríguez Ibarra i companyia té molt poca fe que a Madrid es respecti la decisió del Parlament.

Aquí hi ha un compromís del president Zapatero. No n’ha incomplert cap fins ara, uns els ha complert i uns altres encara no els ha complert, que és diferent d’incomplir-los. Vull pensar que no serà el primer que incompleixi l’Estatut. Fins ara, ha complert.

www.el3devuit.com