Article publicat en el número de setembre de 2004 de la Tanyada, publicació nacional d'Endavant.

Després dels cicles electorals de l’últim any, amb les eleccions autonòmiques i municipals, les estatals i finalment les darreres eleccions europees, hem vist com s’ha accelerat el procés de reforma d’alguns dels nostres estatuts d’autonomia. Cal que ens plantegem, però, la pregunta de perquè després de més de dues dècades torna a plantejar-se la possibilitat d’afrontar unes reformes d’alguns d’aquests estatuts d’autonomia. Si a començament de la dècada dels vuitanta l’aplicació dels estatuts va ser una mesura necessària per un estat deslegitimat després de quaranta anys de dictadura feixista; en aquells anys, en vista del desmoronament del franquisme, el bloc de classes dominant va haver d’introduir una sèrie de reformes institucionals, que garantiren el manteniment del seu poder. Aquells estatuts, que van ser presentats com una conquesta popular, en realitat no van ser més que concessions polítiques descentralitzadores en la línia de maquillar la continuació d’un règim d’opressió nacional. Així i tot, i malgrat la resposta social; els Països Catalans van ser especialment castigats per aquell procés; començant pel fet de la sanció a un possible procés de reunificació nacional; una situació penada a l’article 138 de la Constitució Espanyola. Més tard, i una vegada posat aquest obstacle a la federació entre el territoris històrics de la nació catalana; ja estarien garantides les bases per preparar els diferents estatuts amb l’aplicació de diferents graus d’autogovern, el que ajudaria al necessari procés de desvertebració nacional. Avui en dia, i després de tots aquests anys, podem garantir que el desenvolupament a estat relativament exitós per a la cohesió de l’estat espanyol. Així i tot; el procés, a hores d’ara necessita d’una nova embranzida. La descentralització ha generat situacions de centrifugació que l’estat necessita corregir. Cal estrènyer els lligams al si de l’estat per tal de garantir aquesta cohesió, i aquests lligams són els representats i garantits directament pels estatuts.

Pel que fa als Països Catalans, la situació dels propis estatuts i el debat sobre aquestes reformes varia en funció del territori als quals ens estiguem referint; però en qualsevol cas i partint de la premissa que aquests texts responen als interessos del bloc de classes dominants a espanya i als Països Catalans; aquestes reformes s’han enfocat de molt diferent manera. Al Principat, la classes dominant i els partits polítics que els representen estaria interessat a afrontar aquest procés de reforma. No debades, gairebé tots els partits polítics, presentaren propostes de reforma als seus programes electorals; una situació que va marcar el debat polític d’abans i després de les eleccions i que ultrapassat els límits del Principat per marcar, actualment, l’agenda dels principals partits espanyols. Inclòs, i aquest és un altre element a tenir en compte, s’ha arribat a utilitzar la proposta de Maragall i del seu tripartit per entorpir el més agosarat procés encetat al País Basc, que sí que arreplega la possibilitat de celebrar una consulta popular.

Per altra banda, al País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, el debat sobre la reforma s’ha pogut catalogar com de baixa intensitat; i a hores d’ara s’ha centrat gairebé de manera exclusiva i sense anar més enllà en la possibilitat de la convocatòria d’eleccions anticipada per part dels presidents autonòmics; el que és una prerrogativa que trenca amb els cicles electorals estatals i que actualment només tenen les autonomies que es regeixen per l’article 151 de la constitució espanyola; les anomenades comunitats històriques.

En qualsevol cas, aquest debat pot resultar interessant no tant pels seus continguts sinó per la forma i els discursos que hi han hagut d’adoptar els diferents poders polítics i socials, com ja s’ha assenyalat, molt diferent segons la part dels Països Catalans al qual ens estiguem referint. Així i tot; i aquest és un dels fets més destacats, és que a cap de les propostes referides s’hi reconeix el dret a l’exercici de l’autodeterminació. En aquest sentit, cap de les proposicions que no arreplegue com a punt fonamental un procés d’autodeterminació, al que contribueix és a la continuació de la negació i ocultació d’un veritable debat amb la participació de les classes populars i sense cap tipus de límit imposat, sobre quin ha de ser el model polític i social que volen les i els catalans i quina hauria de ser la relació dels Països Catalans amb l’estat espanyol. La impossibilitat de generar la participació popular a un procés d’aquest tipus, contribuirà al procés de descohesió nacional que patim.

Altra de les qüestions que s’ha omès ha estat la de la negació d’un veritable marc nacional per a cap dels estatuts. Tant la proposta d’Euroregió representada pel PSC i defensada de manera tímida pel PSPV i que no van més enllà de la millora de les connexions empresarials per mitjà de grans infrastructures; un fet que obeeix de manera exclusiva als interessos econòmics de l’oligarquia catalana; i que no podrà ser aplicat mentre entre en contradicció amb els interessos del capital espanyol. En el cas de la resta de partits, especialment de CIU o del BNV les propostes no ultrapassen els marcs estrictament regionals.

Totes les limitacions que presenten els estatuts de cara al procés d’alliberament dels Països Catalans, són directament generats per l’adaptació de les reformes al quadre estrictament constitucional, o el que és el mateix al marc espanyol; i que cap dels partits institucionals catalans hi ha gosat de qüestionar. Així, doncs, el sostre d’aquestes demandes, a més del ritme del debat, una vegada més ha estat exercit des de Madrid. Amb unes reformes limitades per la constitució espanyola; en últim terme, aquestes haurien de ser aprovades per les pròpies institucions espanyoles; començant per les dues cambres parlamentaries espanyoles, congrés i senat; i més tard ratificades per la corona; i tot això sense la participació directa, en cap de les fases del procés, per les classes populars catalanes.

El resultat de tot aquest procés de reforma dels estatuts, és una enorme trampa política. Aquests estatuts, els actuals o els futurs, més enllà dels seus continguts i de la possibilitat que puguen aportar majors o menors graus d’autonomia; en la pràctica el que fan és reforçar els nostres lligams amb l’estat espanyol; exactament igual que fa vint-i-cinc anys. En aquest sentit les conseqüències d’una reforma d’aquests texts a qualsevol dels territoris històrics dels Països Catalans suposarà el retrocés en dècades de lluita de cara al nostre alliberament nacional.

I ara cal preguntar-se què cal fer per part de l’Esquerra Independentista davant la reforma dels estatuts. La resposta és molt senzilla: en primer lloc cal fer una denúncia pública de què ha suposat més de dues dècades d’estatuts d’autonomia. Al llarg de tots aquesta anys i baix l’aparença d’haver guanyat en autogovern, el que veritablement s’ha aconseguit ha estat afavorir el nostre encaix a l’estat espanyol; amb la reducció de la nostra cohesió nacional; tant territorial com social i amb uns Països Catalans que han perdut consciència de ser-ho.

Les i els independentistes, a més a més, cal que destapem a aquells que emparant-se baix la defensa dels nostre interessos nacionals accepten aquests texts, els estatuts, com a forma vàlida per avançar en el nostre alliberament; ja que els que fan, en la pràctica és legitimar una institucions imposades des del poder central espanyol. En definitiva, és a aquests als primers que cal denunciar.