El periòdic 'L'Avanç' posa al descobert mes informació sobre la violència blavera
24/07/2004
Desenes de testimonis impliquen els germans Alex i Toni Rochina en diverses agressions contra organitzacions d’esquerra i nacionalistes.
Quasi una quart de segle després de l’anomenada Batalla de València, els sectors més ultres del Partit Popular i les malmeses forces zaplanistes han encés el foc de l’anticatalanisme. El control dels grups “blavers” serveix a personatges com Fernando Giner i Jesús Sánchez Carrascosa per guanyar forces en la batalla pel poder dins del PP i el seu entorn socioeconòmic. L’advocat Juan García Sentandreu i el Diario de Valencia volen ser els amos del xicotet però cridaner corral dels anticatalanistes. Les pressions contra el president de la Generalitat, Francesc Camps, ja s’han fet notar. I mentre, la societat civil és qui rep els colps d’aquesta batalla. Els grups violents, atiats pel Grup d’Acció Valencianista, persegueixen i agredeixen amb total impunitat els partits progressistes, associacions en defensa del valencià i estudiants nacionalistes. El paper de Juan Cotino, antic delegat del govern del govern Aznar, encara està per estudiar per la tolerància i impunitat de què han gaudit els grups clandestins d’extrema dreta com C. Vinatea i Maulets 1707.
Violència a cara descoberta.
Els testimonis que han identificat els germans Rochina, Alex i Toni, dirigents màxims de les joventuts del GAV, són innumerables. Un dels casos on més persones han pogut reconéixer la participació de Rochina en una agressió va ser en l’atac a un conegut bar de Benimaclet. Més de set joves han declarat reconéixer Toni Rochina com un dels membres del grup de persones que els van amenaçar i que fins i tot van arribar a furtar-los una cinta de vídeo amb imatges del 25 d’abril. Després de la fuga dels joves nacionalistes per evitar l’agressió física, van tornar al bar per trobar-se’l la façana tacada de pintura blava. Altres joves nacionalistes han relatat que les seues incursions pel mateix bar i per altres de la zona són continues. De fet, les mateixes fonts han manifestat haver vist els germans Rochina amenaçant i interrogant joves del barri. El modus operandi és similar: vigilen la zona en moto i després acosen grups reduïts de joves que identifiquen com a “catalanistes”. Malgrat que els joves del GAV es reconeixen com “ultravalencianistes”, se’ls ha vist acompanyats d’altres companys amb estètica skinhead i d’ideologia espanyolista. De fet, aquesta deriva “feixista” dels Rochina ha provocat agres discussions dins del món blaver que no es vol veure involucrat amb grups neonazis i hooligans. Però no només actuen als carrers de nit, sinó que la seua impunitat és tan gran que s’atreveixen a actuar a plena llum del dia dins de les universitats. En les passades eleccions al claustre, Toni Rochina es va dedicar a arrencar els cartells dels estudiants nacionalistes. En trobar-se amb els estudiants, Rochina i el seu acompanyant els van amenaçar dient-los: “sabem on viviu” i “d’una hòstia us envie a l’hospital”. Aquest incident no va ser el primer que s’ha produït en les universitats. Com en la transició, recorren totes les facultats col•locant propaganda del GAV i perseguint “catalanistes”. En la facultat de Dret, altres estudiants han sigut també amenaçats per Toni Rochina. Diversos testimonis van observar com Toni i altres companys van accedir a la biblioteca del campus de Tarongers per fer ús d’internet i participar al fòrum d’España 2000. Des de sectors de l’anticatalanisme mateix, gent com Felip Bens es lamenta que “tirar pedres no és més que una forma ruïn de sentir-se heroi d’una nació que comença a no existir. Una eixida personal i miserable de sentir-se més important a costa del nostre futur”. A aquestes agressions a cara descoberta cal sumar els infinits atacs a partits progressistes, casals Jaume I i entitats cíviques. El cènit de la violència es va produïr amb l’assalt, robatori i posterior incendi de la seu del grup juvenil nacionalista Endavant, que va ser arrasada i l’equip de música i televisió furtats. Enmig de les cendres es podien veure les pintades blaveres. Malgrat les múltiples denúncies i testimonis, encara no ha sigut processada cap persona. El més greu és que la policia, durant el mandat de Cotino com a delegat del govern, va detenir i identificar molts dels participants en actes vandàlics. Només després de l’assalt al Casal Jaume I de Russafa es va escorcollar i es va trobar material furtat al local. No se sap si aquestes persones han sigut jutjades.
Els pares del monstre.
Si bé la majoria dels actes violents es produeixen de manera clandestina per grups que actuen emparats per l’anonimat, l’actuació d’aquests seria impossible sense la publicitat i el suport ideològic. Tant és així que, malgrat els nombrosos incidents en què es troben involucrats els germans Rochina, l’organització els ha impulsat a les màximes responsabilitats a dins de les joventuts i les seues publicacions. De fet, Sentandreu i Latorre, com a líders d’unes organitzades jeràrquiques, tenen en les mans aturar i moderar els seus cadells més “descontrolats”. Menció apart es mereix el delegat “d’acció” Miquel Real i Alcocer, mestre reconegut de les joventuts del GAV. Però per als dirigents, els joves només són carn de canó, que lluiten al car-rer i s’enfronten als problemes amb la societat i la justícia mentre ells obtenen els rèdits polítics. Aquest desequilibri és de tal magnitud que periòdicament els joves del GAV es van “cremant” i abandonen l’organització a causa del personalisme i radicalisme que els aboca a un camí de baixada sense eixida. Són també innumerables els casos d‘antics membres de l’entorn del GAV que han denunciat el sectarisme i dirigisme dels seus dirigents. Molts d’ells, com José María Chiquillo, Artur Ahuir, Lluís Bertomeu i Vicent Flor, ja fa temps que tracten d’allunyar-se de les postures marginals, per dins de les seues pròpies tendències polítiques treballar lliures de la violència sectària. Altres membres desencantats amb l’organització no volen donar el seu nom per por a repressàlies, però confirmen l’ambient de persecució cap als qui ixen de la línia oficial. Quan des d’aquest periòdic ens hem posat en contacte amb els pares dels joves del GAV, han mostrat suport a la seua ideologia. Però també se’ls notava cansats pels problemes continus que les aventures dels seus fills els causaven. Potser el nou delegat del govern decidesca posar fi a la impunitat de què gaudeixen. Només és una decisió política, ja que els dossiers i els informes policials són sobrats.
Equip d’investigació L'Avanç (València).
http://www.lavanc.org
Quasi una quart de segle després de l’anomenada Batalla de València, els sectors més ultres del Partit Popular i les malmeses forces zaplanistes han encés el foc de l’anticatalanisme. El control dels grups “blavers” serveix a personatges com Fernando Giner i Jesús Sánchez Carrascosa per guanyar forces en la batalla pel poder dins del PP i el seu entorn socioeconòmic. L’advocat Juan García Sentandreu i el Diario de Valencia volen ser els amos del xicotet però cridaner corral dels anticatalanistes. Les pressions contra el president de la Generalitat, Francesc Camps, ja s’han fet notar. I mentre, la societat civil és qui rep els colps d’aquesta batalla. Els grups violents, atiats pel Grup d’Acció Valencianista, persegueixen i agredeixen amb total impunitat els partits progressistes, associacions en defensa del valencià i estudiants nacionalistes. El paper de Juan Cotino, antic delegat del govern del govern Aznar, encara està per estudiar per la tolerància i impunitat de què han gaudit els grups clandestins d’extrema dreta com C. Vinatea i Maulets 1707.
Violència a cara descoberta.
Els testimonis que han identificat els germans Rochina, Alex i Toni, dirigents màxims de les joventuts del GAV, són innumerables. Un dels casos on més persones han pogut reconéixer la participació de Rochina en una agressió va ser en l’atac a un conegut bar de Benimaclet. Més de set joves han declarat reconéixer Toni Rochina com un dels membres del grup de persones que els van amenaçar i que fins i tot van arribar a furtar-los una cinta de vídeo amb imatges del 25 d’abril. Després de la fuga dels joves nacionalistes per evitar l’agressió física, van tornar al bar per trobar-se’l la façana tacada de pintura blava. Altres joves nacionalistes han relatat que les seues incursions pel mateix bar i per altres de la zona són continues. De fet, les mateixes fonts han manifestat haver vist els germans Rochina amenaçant i interrogant joves del barri. El modus operandi és similar: vigilen la zona en moto i després acosen grups reduïts de joves que identifiquen com a “catalanistes”. Malgrat que els joves del GAV es reconeixen com “ultravalencianistes”, se’ls ha vist acompanyats d’altres companys amb estètica skinhead i d’ideologia espanyolista. De fet, aquesta deriva “feixista” dels Rochina ha provocat agres discussions dins del món blaver que no es vol veure involucrat amb grups neonazis i hooligans. Però no només actuen als carrers de nit, sinó que la seua impunitat és tan gran que s’atreveixen a actuar a plena llum del dia dins de les universitats. En les passades eleccions al claustre, Toni Rochina es va dedicar a arrencar els cartells dels estudiants nacionalistes. En trobar-se amb els estudiants, Rochina i el seu acompanyant els van amenaçar dient-los: “sabem on viviu” i “d’una hòstia us envie a l’hospital”. Aquest incident no va ser el primer que s’ha produït en les universitats. Com en la transició, recorren totes les facultats col•locant propaganda del GAV i perseguint “catalanistes”. En la facultat de Dret, altres estudiants han sigut també amenaçats per Toni Rochina. Diversos testimonis van observar com Toni i altres companys van accedir a la biblioteca del campus de Tarongers per fer ús d’internet i participar al fòrum d’España 2000. Des de sectors de l’anticatalanisme mateix, gent com Felip Bens es lamenta que “tirar pedres no és més que una forma ruïn de sentir-se heroi d’una nació que comença a no existir. Una eixida personal i miserable de sentir-se més important a costa del nostre futur”. A aquestes agressions a cara descoberta cal sumar els infinits atacs a partits progressistes, casals Jaume I i entitats cíviques. El cènit de la violència es va produïr amb l’assalt, robatori i posterior incendi de la seu del grup juvenil nacionalista Endavant, que va ser arrasada i l’equip de música i televisió furtats. Enmig de les cendres es podien veure les pintades blaveres. Malgrat les múltiples denúncies i testimonis, encara no ha sigut processada cap persona. El més greu és que la policia, durant el mandat de Cotino com a delegat del govern, va detenir i identificar molts dels participants en actes vandàlics. Només després de l’assalt al Casal Jaume I de Russafa es va escorcollar i es va trobar material furtat al local. No se sap si aquestes persones han sigut jutjades.
Els pares del monstre.
Si bé la majoria dels actes violents es produeixen de manera clandestina per grups que actuen emparats per l’anonimat, l’actuació d’aquests seria impossible sense la publicitat i el suport ideològic. Tant és així que, malgrat els nombrosos incidents en què es troben involucrats els germans Rochina, l’organització els ha impulsat a les màximes responsabilitats a dins de les joventuts i les seues publicacions. De fet, Sentandreu i Latorre, com a líders d’unes organitzades jeràrquiques, tenen en les mans aturar i moderar els seus cadells més “descontrolats”. Menció apart es mereix el delegat “d’acció” Miquel Real i Alcocer, mestre reconegut de les joventuts del GAV. Però per als dirigents, els joves només són carn de canó, que lluiten al car-rer i s’enfronten als problemes amb la societat i la justícia mentre ells obtenen els rèdits polítics. Aquest desequilibri és de tal magnitud que periòdicament els joves del GAV es van “cremant” i abandonen l’organització a causa del personalisme i radicalisme que els aboca a un camí de baixada sense eixida. Són també innumerables els casos d‘antics membres de l’entorn del GAV que han denunciat el sectarisme i dirigisme dels seus dirigents. Molts d’ells, com José María Chiquillo, Artur Ahuir, Lluís Bertomeu i Vicent Flor, ja fa temps que tracten d’allunyar-se de les postures marginals, per dins de les seues pròpies tendències polítiques treballar lliures de la violència sectària. Altres membres desencantats amb l’organització no volen donar el seu nom per por a repressàlies, però confirmen l’ambient de persecució cap als qui ixen de la línia oficial. Quan des d’aquest periòdic ens hem posat en contacte amb els pares dels joves del GAV, han mostrat suport a la seua ideologia. Però també se’ls notava cansats pels problemes continus que les aventures dels seus fills els causaven. Potser el nou delegat del govern decidesca posar fi a la impunitat de què gaudeixen. Només és una decisió política, ja que els dossiers i els informes policials són sobrats.
Equip d’investigació L'Avanç (València).
http://www.lavanc.org