El tribunal superior decideix enviar el cas dels 3 de Gràcia a l'Audiència Nacional Espanyola
23/02/2005
Sense possibilitat de recurs, els 'tres de Gràcia' seran jutjats per la via excepcional antiterrorista.
El Tribunal Suprem espanyol ha decidit avui posicionar-se al costat de la sinistra raó d'Estat. En una resolució que responia a la 'qüestió de competència' plantejada pel titular del jutjat d'instrucció número 29, Jordi Lluís de Prada, el tribunal suprem espanyol ha decidit avalar les tesis embogides dels informes policials, que arriben a sol•licitar la il•legalitzaició de l'Assemblea de Joves de Gràcia. La Coordinadora es reunirà aquesta vesprada amb caràcter d'urgència per analitzar el canvi d'escenari, estudiar noves accions legals i reforçar la solidaritat. En una mostra de cinisme judicial, i paral•lelament a la decisió del Tribunal Suprem, el titular del Jutjat número 29 de Barcelona ha decidit també arxivar la denúncia per tortures presentada pels tres joves graciencs.
Més informació sobre el cas a: Iniciatives i denúncies
TRES DE GRÀCIA. ENTRE EL 577 I EL 700. Un balanç col.lectiu a desembre de 2004.
- El següent article, escrit per a l'anuari de L'Accent contextualitzava l'estat de la qüestió dels Tres de Gràcia.
El cas dels tres joves graciencs acusats falsament i sense proves d’un suposat atac a un caixer automàtic l’abril del 2002 és la confluència d’un mínim de tres factors ineludibles: el punt àlgid de l’etapa Valdecasas i el Grup VI de la Brigada d’Informació; l’escomesa directe i ofensiva legal contra drets i llibertats bastida pel PP a base d’ampliar difusament els delictes de ‘terrorisme’ (amb el suport permanent–cal no oblidar-ho- del PSOE); i els actuals models de control social i policial, que han acabat per esdevenir reticulars, ofegants i absoluts.
Valdecasas i els 700
De l’etapa Valdecasas només caldria dir que la història dels tres de Gràcia és, només i encara, una història entre 700. Entre les 700 històries de les 700 detencions contra membres dels moviments socials alternatius i activistes de l’esquerra independentista, implementades a cops de porra, de muntatges policials, de linxaments mediàtics i acarnissament amb les esquenes del personal. Caldria recordar només el desallotjament del cinema Princesa, la càrrega a la UAB durant la visita d’Aznar, la desfilada militar del 2000, la infiltració policial a les protestes contra el Banc Mundial, l’empresonament d’antifeixistes l’octubre del 1999... En fi, una llarga i densa història teixida i reteixida per activistes colpejats, judicialitzats i represaliats per una repressió política planificada políticament en algun despatx oficial. Repressió política i polititzada que escomet a sac contra els tres joves graciencs en la seva triple vessant: policial, judicial i mediàtica. I que concentra quasi tots els trets característics de les noves i velles fesomies de la repressió i la criminalització: maltractaments i tortures, espectacularitat dels operatius, flashos i ‘canya’ mediàtica, impunitat, indefensió i primàcia judicial absoluta de les tesis policials i polítiques.
Acebes i el 577
Només durant l’any 2003, el PP va reformar fins a set vegades el Codi Penal. En reformes ad hoc i en calent i a cop de inversemblants polèmiques mediàtiques. Una d’elles, pensada ad hoc contra l’anomenada kale borroka basca, va ser ampliar el delicte de terrorisme contra qualsevol persona que participès en actes de sabotatge o en enfrontaments amb les forces de seguretat. Després van venir les tipificacions repressives per un –també- difús delicte d’enaltiment del ‘terrorisme’, ultratges varis i, fins i tot, la convocatòria de referèndums o consultes populars. El feixisme camuflat de Damocles queïa implacablement contra tots ells: elevadíssimes penes de presó previstes contra desenes de joves que, per art de màgia, esdevenien subversius: el país, legalment, anava ple de potencials terroristes.
D’aquell genèric article 577 es donava la paradoxa antijurídica que cremar un caixer a Càdis es pagava amb multes o presons de sis mesos i que fer-ho a Hernani està suposant, ja, el compliment de penes d’entre 10 i 20 anys pels joves bascos. L’intent de Valdecasas i el Grup VI va ser intentar exportar el mateix tractament jurídic de la qüestió basca als Països Catalans. Per assolir-ho només existia una via: passar tots els casos pel Tribunal d’Excepció que és l’Audiència Nacional. Abans, però, calia generar l’ambient mediàtic i social oportú: només així s’entèn la permanent filtració de mentides policials sobre el ‘terrorisme de baixa intensitat’ a la catalana. Construïda artificialment la por i fabricada la inseguretat a mida, restava via lliure.
Només així s’entèn el mareig judicial del cas dels ‘tres de Gràcia’, les anades i tornades de l’Audiència Nacional, les picabaralles entre instàncies judicials, els recursos d’ampara i les qüestions de competència plantejades pel jutjat d’instrucció. Fins arribar al punt mort on ens trobem: un Tribunal Suprem espanyol que encara ha de decidir si la ‘cosa’ es jutja a Madrid per la via excepcional antiterrorista o a Barcelona per la via ordinària que el sentit comú –i el sentit de justícia- reclamen. Al rerafons, el debat obert és l’aplicabilitat de la llei. D’una llei política ambigua, mal redactada i d’aplicació confusa amb uns límits gens difuminats per discernir el debat de doble fil de qui o és terrorista i qui no, amplificat en els darrers temps en allò estigamitzat com ‘dissidència radical’. Debat perillós de doble fil perquè desempallegar-se del ‘setge antiterrorista’ hi ha el risc de legitimar-lo: dient qui ‘no ho és’ hi ha el risc, involuntari, de reforçar els ‘que’ si i l’estat d’excepció que se’ls aplica i que està sent denunciant fa anys pels organismes internacionals de drets humans, amb Guantànamo com a metàfora viva.
Un experiència local necessària
El novembre del 2003 es va constituir a la nostra vila, la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia, com espai unitari de treball polític per denunciar la repressió política i les seves conseqüencies. Fet i fet, neixia d’una premissa fonamental: que només el treball col•lectiu dóna fruits. I que, massa sovint, la tasca antirepressiva queda en poques mans, la feinada s’acumula, el fet i no fet passa factura i ens oblidem de les persones represaliades i dels efectes planificats de llarga durada implícits a la repressió (judicials, econòmics, psicosocials, emotius...) que impacten directament en la militància política i social i que pretenen debilitar i afeblir les lluites socials i nacionals. Objectiu primer i últim de la repressió: desmuntar-nos personalment i col•lectiva. Des d’aquest punt de vista, la tasca inicial de la Coordinadora era trencar el setge contre els tres de Gràcia: tres veïns, tres companys i tres amics presentats com cadells del terrorisme. Calia esmicolar un setge que –recordant Sacho i Vanzetti, els quatre de Guilford o els ‘quatre d’Iruña’ d’enguany (quatre anys empresonats per ser finalment absolts tot reconeixent l’existència de tortures)- estava fonamentat en un muntatge policial tan barroer que, en part, en facilitava el treball solidari.
Avui és el dia que tots els grups polítics de la Vila –a excepció del PP- han demanat que el cas no es jutji a l’Audiència Nacional, que 1.200 veïns s’han autoinculpat al sumari via desobediència civil i que desenes d’entitats, col•lectius i sindicats han palesat el seu suport. Podríem dir –àrdua tàrea- que hem intentat anar deconstruint la repressió pam a pam i que aquella operació ha començat, avui, a quedar sense cobertura política, mediàtica i –molt parcialment- judicial. És a dir, tot el contrari que l’abril del 2002, en el moment d’unes detencions marcades pels maltractaments.
Tornar a començar
La lluita antirepressiva és –quasi sempre- tornar a recomençar. El mite de Sísif o el nen de Sant Agustí intentant buidar el mar amb una petxina sembla prou recorrent. Sempre contra els mateixos murs, contra els mateixos silencis, contra les mateixes complicitats i, a voltes, contra les pròpies inèrcies i passivitats. El cas dels tres Gràcia hauria d’acabar entre l’arxiu de la causa contra els tres joves –és a dir, sense judici- o en la lliure absolució davant d’un tribunal ordinari. Tota la resta serien estafes. Acostumats als cops i les urgències, però, caldria anar més lluny i començar a pensar en el següent pas: sigui per arxiu o per absolució, el cas dels Tres de Gràcia no hauria de quedar impune. Quan se’ls absolgui, per dignitat, caldria passar a l’ofensiva i asseure a la banqueta dels acusats els responsables policials de tant abús.
Ho diem perquè cal assentar els pilars de la resistència ética, civil i política contra un model de control social i policial on la societat panòptica, l’empresonament rutinari de la pobresa i la criminalització de la dissidència seguiran marcant una agenda marcada per l’obsessió per la seguretat de l’Estat.
Els riscos i les tendències penals de futur són greus per a totes i tots nosaltres, catalogats i perimetrats com estem en els pertinents ‘grups de risc’, simplement per treballar per l’alliberament nacional i la justícia social. Des de la vessant del dret, fa anys que assistim a la confluència de les tres vessants del dret penal més repressives i autoritàries: el dret d’emergència europeu bastit a la dècada dels 70 contra la conflictivitat social, l’autonomia obrera i fenòmens de violència política; les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar la militància social a l’Amèrica Llatina sota la bota impune de les dictadures militars; i la reixida ‘tolerància zero’ inaugurada el 1990 per l’alcalde de Nova York, Rudolph Guliani, i copiada i reeditada per Aznar el 2003 amb la frase –literalment copiada de Guliani- “vamos a barrerlos de las calles”. Tot plegat, configurant el que hom coneix com ‘dret penal d’enemic’.
Val la pena aturar-se en aquest aspecte teòric d’una reflexió col•lectiva. Arran de la detenció de l’Eudald i l’Armengol, els dos joves de L’Hospitalet segrestats a la presó de joves de La Trinitat durant 60 dies, en el decurs d’una de les múltiples xerrades solidàries, el professor de Dret Penal Iñaki Rivera va recordar que en el seu dia Angel Acebes, el legionario de Cristo d’Àvila- s’havia felicitat públicament perquè havien aconseguit, precisament, bastir un ‘dret penal d’enemic’. Rivera, lúcidament, va voler recordar que el màxim teòric del dret penal d’enemic no era un altre que Karl Schimdt, alter ego judicial d’Adolf Hitler. La teoria és ben senzilla: a l’enemic se l’ha de destruir, anorrear, ofegar, matxucar i eliminar. I punt.
Quan tanquem aquest article les garrotades cauen i recauen sobre el 0’7%, un menor de 14 anys –l’Eric- ha estat imputat a l’Audiència Nacional per un triple delicte de terrorisme, han sortit a la llum les fitxes il•legals i no s’ha mogut ni una coma ni una lletra de la legislació repressiva del PP. La realitat és, doncs i com sempre, ben tossuda. En matèria antirepressiva, la implosió del 14-M no ha existit pels moviments socials. I seguim igual: a pals, fins i tot amb la pastanaga. Des del 14-M una pregunta quotidiana queda a l’aire, al ras i a la intempèrie: qui deconstrueix l’arquitectura repressiva bastida pel PP? Qui desmantella els grups d’informació especialitzats? Qui destrueix la informació il•legal acumulada? Ni al Pacte del Tinell ni al ‘talante’ ZP han dit pas res.
Mentrestant només queda ampliar i amplificar la cultura antirepressiva, reforçar els llaços de suport mutu i aplicar la solidaritat directa cas per cas, persona represaliada rere persona represaliada. Defensant cada nou cas com si fos el primer i amb la voluntat que sigui el darrer. Qualsevol cosa menys acostumar-nos.
Fet i fet, sempre ens quedara l’Ovidi: “Garrotada?”. Doncs “Cantarem!”.
Coordinadora Antirepressiva de Gràcia
A la Vila de Gràcia, a 30 de desembre de 2004
www.tresdegracia.net
El Tribunal Suprem espanyol ha decidit avui posicionar-se al costat de la sinistra raó d'Estat. En una resolució que responia a la 'qüestió de competència' plantejada pel titular del jutjat d'instrucció número 29, Jordi Lluís de Prada, el tribunal suprem espanyol ha decidit avalar les tesis embogides dels informes policials, que arriben a sol•licitar la il•legalitzaició de l'Assemblea de Joves de Gràcia. La Coordinadora es reunirà aquesta vesprada amb caràcter d'urgència per analitzar el canvi d'escenari, estudiar noves accions legals i reforçar la solidaritat. En una mostra de cinisme judicial, i paral•lelament a la decisió del Tribunal Suprem, el titular del Jutjat número 29 de Barcelona ha decidit també arxivar la denúncia per tortures presentada pels tres joves graciencs.
Més informació sobre el cas a: Iniciatives i denúncies
TRES DE GRÀCIA. ENTRE EL 577 I EL 700. Un balanç col.lectiu a desembre de 2004.
- El següent article, escrit per a l'anuari de L'Accent contextualitzava l'estat de la qüestió dels Tres de Gràcia.
El cas dels tres joves graciencs acusats falsament i sense proves d’un suposat atac a un caixer automàtic l’abril del 2002 és la confluència d’un mínim de tres factors ineludibles: el punt àlgid de l’etapa Valdecasas i el Grup VI de la Brigada d’Informació; l’escomesa directe i ofensiva legal contra drets i llibertats bastida pel PP a base d’ampliar difusament els delictes de ‘terrorisme’ (amb el suport permanent–cal no oblidar-ho- del PSOE); i els actuals models de control social i policial, que han acabat per esdevenir reticulars, ofegants i absoluts.
Valdecasas i els 700
De l’etapa Valdecasas només caldria dir que la història dels tres de Gràcia és, només i encara, una història entre 700. Entre les 700 històries de les 700 detencions contra membres dels moviments socials alternatius i activistes de l’esquerra independentista, implementades a cops de porra, de muntatges policials, de linxaments mediàtics i acarnissament amb les esquenes del personal. Caldria recordar només el desallotjament del cinema Princesa, la càrrega a la UAB durant la visita d’Aznar, la desfilada militar del 2000, la infiltració policial a les protestes contra el Banc Mundial, l’empresonament d’antifeixistes l’octubre del 1999... En fi, una llarga i densa història teixida i reteixida per activistes colpejats, judicialitzats i represaliats per una repressió política planificada políticament en algun despatx oficial. Repressió política i polititzada que escomet a sac contra els tres joves graciencs en la seva triple vessant: policial, judicial i mediàtica. I que concentra quasi tots els trets característics de les noves i velles fesomies de la repressió i la criminalització: maltractaments i tortures, espectacularitat dels operatius, flashos i ‘canya’ mediàtica, impunitat, indefensió i primàcia judicial absoluta de les tesis policials i polítiques.
Acebes i el 577
Només durant l’any 2003, el PP va reformar fins a set vegades el Codi Penal. En reformes ad hoc i en calent i a cop de inversemblants polèmiques mediàtiques. Una d’elles, pensada ad hoc contra l’anomenada kale borroka basca, va ser ampliar el delicte de terrorisme contra qualsevol persona que participès en actes de sabotatge o en enfrontaments amb les forces de seguretat. Després van venir les tipificacions repressives per un –també- difús delicte d’enaltiment del ‘terrorisme’, ultratges varis i, fins i tot, la convocatòria de referèndums o consultes populars. El feixisme camuflat de Damocles queïa implacablement contra tots ells: elevadíssimes penes de presó previstes contra desenes de joves que, per art de màgia, esdevenien subversius: el país, legalment, anava ple de potencials terroristes.
D’aquell genèric article 577 es donava la paradoxa antijurídica que cremar un caixer a Càdis es pagava amb multes o presons de sis mesos i que fer-ho a Hernani està suposant, ja, el compliment de penes d’entre 10 i 20 anys pels joves bascos. L’intent de Valdecasas i el Grup VI va ser intentar exportar el mateix tractament jurídic de la qüestió basca als Països Catalans. Per assolir-ho només existia una via: passar tots els casos pel Tribunal d’Excepció que és l’Audiència Nacional. Abans, però, calia generar l’ambient mediàtic i social oportú: només així s’entèn la permanent filtració de mentides policials sobre el ‘terrorisme de baixa intensitat’ a la catalana. Construïda artificialment la por i fabricada la inseguretat a mida, restava via lliure.
Només així s’entèn el mareig judicial del cas dels ‘tres de Gràcia’, les anades i tornades de l’Audiència Nacional, les picabaralles entre instàncies judicials, els recursos d’ampara i les qüestions de competència plantejades pel jutjat d’instrucció. Fins arribar al punt mort on ens trobem: un Tribunal Suprem espanyol que encara ha de decidir si la ‘cosa’ es jutja a Madrid per la via excepcional antiterrorista o a Barcelona per la via ordinària que el sentit comú –i el sentit de justícia- reclamen. Al rerafons, el debat obert és l’aplicabilitat de la llei. D’una llei política ambigua, mal redactada i d’aplicació confusa amb uns límits gens difuminats per discernir el debat de doble fil de qui o és terrorista i qui no, amplificat en els darrers temps en allò estigamitzat com ‘dissidència radical’. Debat perillós de doble fil perquè desempallegar-se del ‘setge antiterrorista’ hi ha el risc de legitimar-lo: dient qui ‘no ho és’ hi ha el risc, involuntari, de reforçar els ‘que’ si i l’estat d’excepció que se’ls aplica i que està sent denunciant fa anys pels organismes internacionals de drets humans, amb Guantànamo com a metàfora viva.
Un experiència local necessària
El novembre del 2003 es va constituir a la nostra vila, la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia, com espai unitari de treball polític per denunciar la repressió política i les seves conseqüencies. Fet i fet, neixia d’una premissa fonamental: que només el treball col•lectiu dóna fruits. I que, massa sovint, la tasca antirepressiva queda en poques mans, la feinada s’acumula, el fet i no fet passa factura i ens oblidem de les persones represaliades i dels efectes planificats de llarga durada implícits a la repressió (judicials, econòmics, psicosocials, emotius...) que impacten directament en la militància política i social i que pretenen debilitar i afeblir les lluites socials i nacionals. Objectiu primer i últim de la repressió: desmuntar-nos personalment i col•lectiva. Des d’aquest punt de vista, la tasca inicial de la Coordinadora era trencar el setge contre els tres de Gràcia: tres veïns, tres companys i tres amics presentats com cadells del terrorisme. Calia esmicolar un setge que –recordant Sacho i Vanzetti, els quatre de Guilford o els ‘quatre d’Iruña’ d’enguany (quatre anys empresonats per ser finalment absolts tot reconeixent l’existència de tortures)- estava fonamentat en un muntatge policial tan barroer que, en part, en facilitava el treball solidari.
Avui és el dia que tots els grups polítics de la Vila –a excepció del PP- han demanat que el cas no es jutji a l’Audiència Nacional, que 1.200 veïns s’han autoinculpat al sumari via desobediència civil i que desenes d’entitats, col•lectius i sindicats han palesat el seu suport. Podríem dir –àrdua tàrea- que hem intentat anar deconstruint la repressió pam a pam i que aquella operació ha començat, avui, a quedar sense cobertura política, mediàtica i –molt parcialment- judicial. És a dir, tot el contrari que l’abril del 2002, en el moment d’unes detencions marcades pels maltractaments.
Tornar a començar
La lluita antirepressiva és –quasi sempre- tornar a recomençar. El mite de Sísif o el nen de Sant Agustí intentant buidar el mar amb una petxina sembla prou recorrent. Sempre contra els mateixos murs, contra els mateixos silencis, contra les mateixes complicitats i, a voltes, contra les pròpies inèrcies i passivitats. El cas dels tres Gràcia hauria d’acabar entre l’arxiu de la causa contra els tres joves –és a dir, sense judici- o en la lliure absolució davant d’un tribunal ordinari. Tota la resta serien estafes. Acostumats als cops i les urgències, però, caldria anar més lluny i començar a pensar en el següent pas: sigui per arxiu o per absolució, el cas dels Tres de Gràcia no hauria de quedar impune. Quan se’ls absolgui, per dignitat, caldria passar a l’ofensiva i asseure a la banqueta dels acusats els responsables policials de tant abús.
Ho diem perquè cal assentar els pilars de la resistència ética, civil i política contra un model de control social i policial on la societat panòptica, l’empresonament rutinari de la pobresa i la criminalització de la dissidència seguiran marcant una agenda marcada per l’obsessió per la seguretat de l’Estat.
Els riscos i les tendències penals de futur són greus per a totes i tots nosaltres, catalogats i perimetrats com estem en els pertinents ‘grups de risc’, simplement per treballar per l’alliberament nacional i la justícia social. Des de la vessant del dret, fa anys que assistim a la confluència de les tres vessants del dret penal més repressives i autoritàries: el dret d’emergència europeu bastit a la dècada dels 70 contra la conflictivitat social, l’autonomia obrera i fenòmens de violència política; les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar la militància social a l’Amèrica Llatina sota la bota impune de les dictadures militars; i la reixida ‘tolerància zero’ inaugurada el 1990 per l’alcalde de Nova York, Rudolph Guliani, i copiada i reeditada per Aznar el 2003 amb la frase –literalment copiada de Guliani- “vamos a barrerlos de las calles”. Tot plegat, configurant el que hom coneix com ‘dret penal d’enemic’.
Val la pena aturar-se en aquest aspecte teòric d’una reflexió col•lectiva. Arran de la detenció de l’Eudald i l’Armengol, els dos joves de L’Hospitalet segrestats a la presó de joves de La Trinitat durant 60 dies, en el decurs d’una de les múltiples xerrades solidàries, el professor de Dret Penal Iñaki Rivera va recordar que en el seu dia Angel Acebes, el legionario de Cristo d’Àvila- s’havia felicitat públicament perquè havien aconseguit, precisament, bastir un ‘dret penal d’enemic’. Rivera, lúcidament, va voler recordar que el màxim teòric del dret penal d’enemic no era un altre que Karl Schimdt, alter ego judicial d’Adolf Hitler. La teoria és ben senzilla: a l’enemic se l’ha de destruir, anorrear, ofegar, matxucar i eliminar. I punt.
Quan tanquem aquest article les garrotades cauen i recauen sobre el 0’7%, un menor de 14 anys –l’Eric- ha estat imputat a l’Audiència Nacional per un triple delicte de terrorisme, han sortit a la llum les fitxes il•legals i no s’ha mogut ni una coma ni una lletra de la legislació repressiva del PP. La realitat és, doncs i com sempre, ben tossuda. En matèria antirepressiva, la implosió del 14-M no ha existit pels moviments socials. I seguim igual: a pals, fins i tot amb la pastanaga. Des del 14-M una pregunta quotidiana queda a l’aire, al ras i a la intempèrie: qui deconstrueix l’arquitectura repressiva bastida pel PP? Qui desmantella els grups d’informació especialitzats? Qui destrueix la informació il•legal acumulada? Ni al Pacte del Tinell ni al ‘talante’ ZP han dit pas res.
Mentrestant només queda ampliar i amplificar la cultura antirepressiva, reforçar els llaços de suport mutu i aplicar la solidaritat directa cas per cas, persona represaliada rere persona represaliada. Defensant cada nou cas com si fos el primer i amb la voluntat que sigui el darrer. Qualsevol cosa menys acostumar-nos.
Fet i fet, sempre ens quedara l’Ovidi: “Garrotada?”. Doncs “Cantarem!”.
Coordinadora Antirepressiva de Gràcia
A la Vila de Gràcia, a 30 de desembre de 2004
www.tresdegracia.net