Els demandants d'Estrasburg reclamen canvis en la llei antiterrorista per acabar la tortura
04/11/2004
David Martínez: 'La gent no vol creure que viu en una societat on es tortura sistemàticament'.
Els 15 independentistes catalans que van signar la demanda contra l'Estat espanyol estimada pel tribunal d'Estrasburg esperen que la condemna sigui «un punt d'inflexió» en l'aplicació de la llei antiterrorista. Els demandants i les entitats que els donen suport van valorar ahir la sentència com «una victòria moral i política». Volen que el govern estatal introdueixi les mesures contra la tortura recomanades per l'ONU, com la gravació dels interrogatoris dels detinguts.
«Confiem que la sentència sigui un punt d'inflexió i es destapin les clavegueres de l'Estat.» Amb aquestes paraules resumia ahir la reclamació plantejada al govern espanyol Ramon Piqué, un dels 35 independentistes catalans detinguts el 1992 per ordre del jutge Baltasar Garzón i portaveu dels 15 demandants que van portar el cas fins a Estrasburg.
Els denunciants i les entitats que els donen suport -Justícia i Pau, Ciemen i Acció de Cristians per l'Abolició de la Tortura (ACAT)- mantenen converses amb els grups parlamentaris catalans per aconseguir que presentin una moció per la introducció de mesures contra la llei antiterrorista. «Ja hem parlat amb quatre partits i es mostren disposats a pronunciar-se», va avançar Montserrat Munté, de l'ACAT. L'objectiu de la comissió és forçar l'Estat a posar en pràctica les recomanacions del relator especial per la tortura de l'ONU, Theo van Boven: gravar els interrogatoris i limitar l'aïllament dels detinguts. «No pot ser que no puguin ser atesos per un metge de confiança», va argumentar l'advocat dels demandants, Sebastià Salellas.
El lletrat, però, va recordar que el primer pas que ha de fer el govern espanyol, sense que calgui modificar cap llei, és garantir la investigació de les tortures quan són denunciades: és per no haver aclarit els fets del 92 que el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha comdemnat l'Estat a indemnitzar amb 8.000 euros cada un dels afectats.
La història es repeteix.
Unes 200 persones dels Països Catalans han presentat denúncies per maltractaments policials des del 1977 i «molt poques han estat investigades», segons Alerta Solidària. Un cas recent és el de Laura Riera, condemnada per col•laboració amb ETA i absolta de l'atemptat contra un regidor del PP. La denúncia per tortures ha estat desestimada pel jutjat d'instrucció, l'Audiència de Madrid i el Tribunal Constitucional, tot i que el metge de la presó va trobar a la detinguda dos hematomes. Riera estudia ara si porta el cas a Estrasburg
ENTREVISTA: David Martínez Sala (Independentista demandant en el cas de les tortures del 92)
A.B. Feia un any que esperàveu la sentència després del judici a Estrasburg. ¿Pensàveu sincerament que us afavoriria?
D.M. Si ens hem de fixar en la manera com va anar el judici i com va actuar l'advocat de l'Estat, d'Estrasburg ja en vam sortir molt optimistes. Al febrer el tribunal va fer una nova declaració que admetia a tràmit de nou la nostra posició. L'advocat de l'Estat ho va fer, per als nostres interessos, molt bé: va ser barroer, no responia a les preguntes dels jutges... Només desconfiàvem que el temps i els últims canvis polítics poguessin modificar la visió del tribunal, però no ha estat així.
A.B. Heu fet una lectura en clau de victòria perquè es condemna l'Estat per no investigar les tortures. Però una part de la sentència veu no provats els maltractaments pel que diuen els informes forenses.
D.M. És una victòria. La sentència, llegint-la sencera, deixa entendre implícitament que hi havia base més que suficient per iniciar unes investigacions sobre tortures. Queda claríssim que som guanyadors, en una resolució adoptada per unanimitat, a la qual nosaltres vam contribuir amb tot el que ens van demanar i, en canvi, l'Estat va fer tot el contrari. I això ho diu la sentència, que precisa que és molt difícil de concretar si és probable el delicte, tenint en compte el pas dels anys i els pocs informes mèdics de què va disposar Estrasburg.
A.B. L'Estat presentarà recurs?
D.M. És poc probable. Històricament els recursos d'aclariment que s'han elevat a la gran sala del Tribunal de Drets Humans són testimonials.
A.B. ¿I per què ha prosperat la vostra demanda i no les altres, sobretot basques, que s'havien presentat fins ara?
D.M. És difícil de valorar. La majoria de denúncies per tortures que es presenten des de l'Estat espanyol arriben d'on arriben i no precisament de Catalunya. I a Euskadi hi ha una qüestió molt diferent. Amb nosaltres es va aplicar un silenci, però respecte a ETA i a Euskadi hi ha tot un Pacte Antiterrorista al davant.
A.B. Per què creieu que es dóna una credibilitat social baixa a algú que presenta una demanda per haver sofert tortures?
D.M. La baixa credibilitat a nivell polític és intencionada, perquè se sap però no es vol saber que hi ha tortures, i a nivell mediàtic forma part de consignes. Socialment és curiós, perquè la denúncia penetra en molts sectors quan, per exemple, arriba des de l'Iraq. Però la majoria de la gent no vol creure que viu en un lloc on es fa això sistemàticament.
A.B. Què recordes de la detenció i dels dies posteriors?
D.M. Recordo molta por i molta violència. Tornava a casa i se'm va creuar un cotxe d'on van sortir cinc individus apuntant-me amb pistoles. Em van arrencar del cotxe pels cabells i em van fer picar el nas contra terra. En qüestió de segons estava al terra d'un cotxe mentre tres persones em picaven amb els peus. Les primeres 48 hores van ser les pitjors que he passat en la meva vida. A Barcelona i a Madrid em van desmuntar físicament i psíquicament.
A.B. Han passat dotze anys. Què fareu a partir d'ara?
D.M. Ja hem contactat amb tots els partits perquè el Parlament català i el Congrés espanyol comencin a crear el debat per canviar les lleis que permeten, per manca de control, això que està passant.
Els 15 independentistes catalans que van signar la demanda contra l'Estat espanyol estimada pel tribunal d'Estrasburg esperen que la condemna sigui «un punt d'inflexió» en l'aplicació de la llei antiterrorista. Els demandants i les entitats que els donen suport van valorar ahir la sentència com «una victòria moral i política». Volen que el govern estatal introdueixi les mesures contra la tortura recomanades per l'ONU, com la gravació dels interrogatoris dels detinguts.
«Confiem que la sentència sigui un punt d'inflexió i es destapin les clavegueres de l'Estat.» Amb aquestes paraules resumia ahir la reclamació plantejada al govern espanyol Ramon Piqué, un dels 35 independentistes catalans detinguts el 1992 per ordre del jutge Baltasar Garzón i portaveu dels 15 demandants que van portar el cas fins a Estrasburg.
Els denunciants i les entitats que els donen suport -Justícia i Pau, Ciemen i Acció de Cristians per l'Abolició de la Tortura (ACAT)- mantenen converses amb els grups parlamentaris catalans per aconseguir que presentin una moció per la introducció de mesures contra la llei antiterrorista. «Ja hem parlat amb quatre partits i es mostren disposats a pronunciar-se», va avançar Montserrat Munté, de l'ACAT. L'objectiu de la comissió és forçar l'Estat a posar en pràctica les recomanacions del relator especial per la tortura de l'ONU, Theo van Boven: gravar els interrogatoris i limitar l'aïllament dels detinguts. «No pot ser que no puguin ser atesos per un metge de confiança», va argumentar l'advocat dels demandants, Sebastià Salellas.
El lletrat, però, va recordar que el primer pas que ha de fer el govern espanyol, sense que calgui modificar cap llei, és garantir la investigació de les tortures quan són denunciades: és per no haver aclarit els fets del 92 que el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha comdemnat l'Estat a indemnitzar amb 8.000 euros cada un dels afectats.
La història es repeteix.
Unes 200 persones dels Països Catalans han presentat denúncies per maltractaments policials des del 1977 i «molt poques han estat investigades», segons Alerta Solidària. Un cas recent és el de Laura Riera, condemnada per col•laboració amb ETA i absolta de l'atemptat contra un regidor del PP. La denúncia per tortures ha estat desestimada pel jutjat d'instrucció, l'Audiència de Madrid i el Tribunal Constitucional, tot i que el metge de la presó va trobar a la detinguda dos hematomes. Riera estudia ara si porta el cas a Estrasburg
ENTREVISTA: David Martínez Sala (Independentista demandant en el cas de les tortures del 92)
A.B. Feia un any que esperàveu la sentència després del judici a Estrasburg. ¿Pensàveu sincerament que us afavoriria?
D.M. Si ens hem de fixar en la manera com va anar el judici i com va actuar l'advocat de l'Estat, d'Estrasburg ja en vam sortir molt optimistes. Al febrer el tribunal va fer una nova declaració que admetia a tràmit de nou la nostra posició. L'advocat de l'Estat ho va fer, per als nostres interessos, molt bé: va ser barroer, no responia a les preguntes dels jutges... Només desconfiàvem que el temps i els últims canvis polítics poguessin modificar la visió del tribunal, però no ha estat així.
A.B. Heu fet una lectura en clau de victòria perquè es condemna l'Estat per no investigar les tortures. Però una part de la sentència veu no provats els maltractaments pel que diuen els informes forenses.
D.M. És una victòria. La sentència, llegint-la sencera, deixa entendre implícitament que hi havia base més que suficient per iniciar unes investigacions sobre tortures. Queda claríssim que som guanyadors, en una resolució adoptada per unanimitat, a la qual nosaltres vam contribuir amb tot el que ens van demanar i, en canvi, l'Estat va fer tot el contrari. I això ho diu la sentència, que precisa que és molt difícil de concretar si és probable el delicte, tenint en compte el pas dels anys i els pocs informes mèdics de què va disposar Estrasburg.
A.B. L'Estat presentarà recurs?
D.M. És poc probable. Històricament els recursos d'aclariment que s'han elevat a la gran sala del Tribunal de Drets Humans són testimonials.
A.B. ¿I per què ha prosperat la vostra demanda i no les altres, sobretot basques, que s'havien presentat fins ara?
D.M. És difícil de valorar. La majoria de denúncies per tortures que es presenten des de l'Estat espanyol arriben d'on arriben i no precisament de Catalunya. I a Euskadi hi ha una qüestió molt diferent. Amb nosaltres es va aplicar un silenci, però respecte a ETA i a Euskadi hi ha tot un Pacte Antiterrorista al davant.
A.B. Per què creieu que es dóna una credibilitat social baixa a algú que presenta una demanda per haver sofert tortures?
D.M. La baixa credibilitat a nivell polític és intencionada, perquè se sap però no es vol saber que hi ha tortures, i a nivell mediàtic forma part de consignes. Socialment és curiós, perquè la denúncia penetra en molts sectors quan, per exemple, arriba des de l'Iraq. Però la majoria de la gent no vol creure que viu en un lloc on es fa això sistemàticament.
A.B. Què recordes de la detenció i dels dies posteriors?
D.M. Recordo molta por i molta violència. Tornava a casa i se'm va creuar un cotxe d'on van sortir cinc individus apuntant-me amb pistoles. Em van arrencar del cotxe pels cabells i em van fer picar el nas contra terra. En qüestió de segons estava al terra d'un cotxe mentre tres persones em picaven amb els peus. Les primeres 48 hores van ser les pitjors que he passat en la meva vida. A Barcelona i a Madrid em van desmuntar físicament i psíquicament.
A.B. Han passat dotze anys. Què fareu a partir d'ara?
D.M. Ja hem contactat amb tots els partits perquè el Parlament català i el Congrés espanyol comencin a crear el debat per canviar les lleis que permeten, per manca de control, això que està passant.