Passat, present i futur del discurs polític seccessionista.

Qualsevol estat que ha exercit un domini colonial sobre altres nacions ha tractat històricament d’evitar la unió dels seus súdbits adscrits a aquestes, enfrontar-los doncs entre ells, i integrar-los al seu marc jurídic i als seus models culturals i econòmics . L’espanyolisme als Països Catalans ha pres històricament un model tendent precisament a la desnacionalització i desintegració catalana i la nacionalització i integració espanyola. Evidentment cal remuntar-se al 1705-1716 (Guerra amb Castella i ocupació del nostre país) i 1812 (primera definició de la nació espanyola i inici de la construcció d’un estat liberal-burgés, pare de l’actual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de Cadis), per començar a entrendre aquest procés ; tenint en compte doncs que portem 300 anys sense “estat” propi i inclosos en un estat ocupant i que des de fa 200 anys la burgesia espanyola ens està tractant d’integrar en el seu projecte nacional. En el present més immediat el projecte burgés de nació espanyola ha pres la forma d’estat constitucional arran de la Reforma del Franquisme el 1978. En el text constitucional es fixen els paràmetres d’un estat uninacional (article 2), tot reconeixent els drets a les nacionalitats i terrritoris de descentralitzar l’Estat muntant-se una sucursal pròpia (Comunitats Autònomes, articles 2 i 143-159). Així i tot, la Constitució Espanyola no admet que aquestes comunitats autònomes tinguen sobirania pròpia -per tant no reconeix el dret a l’autodeterminació- (article 1), ni la seua federació (article 145) evitant així la reunificació de comunitats nacionals diferents de l’espanyola.

Així doncs, el nou model d’estat consagrà el model de descentralització de les comunitats autònomes, tot continuant la seua tasca nacionalitzadora espanyola. Així, a la part sota domini espanyol dels Països Catalans els nostres territoris quedaren dividits sota quatre marcs diferents : els Estatuts d’Autonomia ; quedant com a únic marc jurídic la Constitució Epanyola i com a únic nexe d’unió legal el Parlament Espanyol i el Govern Central.

Com ja hem dit el procés desintegrador i desnacionalitzador impulsat pels espanyols porta actuant sobre un poble ocupat 300 anys. D’aquesta manera seria ximple atribuir únicament al règim sorgit el 1978 la nostra descohesió territorial i l’aparició de realitats polítiques i socials diferents als Països Catalans, ja que aquestes dinàmiques porten des de l’inici de l’ocupació actuant. El principal problema és que en els anys previs a la construcció d’aquest model d’estat, s’havia iniciat un procés re-nacionalitzador i reintegracinista dels Països Catalans. D’aquesta manera, el model autonòmic és la resposta intel•ligent de l’Estat per aturar el procés donant-se per contents els sectors regionalistes i “nacionalistes” més moderats, però alhora accentuant la desintegració dels Països Catalans -en quatre realitats socialment, política, econòmica i jurídica diferents- i assentant el projecte nacionalista espanyol en guanyar reconeixement i legitimitat entre sectors moderats de l’antifranquisme català -que no ho oblidem, demanaven com a reivindicació l’estatut d’atonomia.

Així doncs, l’espanyolisme ha assolit als diferents territoris dels Països Catalans diferents formes. Dues de principals, una més rància (PP-AP, UCD, UV, PSOE i partits feixistes) i d’altra més subtil (CiU, UM, EU, IC,…), però totes dues amb un nexe d’unió comú l’acceptació/acatament del marc jurídic espanyol. Concretant més escau dir que l’espanyolisme “subtil” ha estat més “subtil” (potser afegint ací el paper del PSC) al Principat -on hi ha major consciència nacional dins els Països Catalans-, i menys “subtil” i més “ranci” a la resta del territori. D’aquesta manera formacions de l’espanyolisme “subtil” s’han beneficiat històricament d’un discurs menys agressiu nacionalment, arreplegant els sectors moderats del nacionalisme sociològic.

En qualsevol cas, queda palés que l’espanyolisme pren formes diferents arreu dels Països Catalans i sovint prenent com a marc de referència l’autonomia. Així, en funció més enllà de la primera divisió “ranci”-“subtil” de l’espanyolisme, aquest pren una orientació diferent segons la realitat social, política, econòmica i jurídica de cadascun dels quatre territoris, cercant incidir en la societat amb una major efectivitat.

Aquest és el cas del moviment seccessionista o blaver al País Valencià, que surt com a reacció “rància” de l’espanyolisme en un dels territoris on la consciència re-nacionalitzadora i re-integracionista catalana no s’havia consolidat però on hi havien impulsos rellevants en aquest sentit. A continuació explicarem la història i desenvolupament d’aquest moviment.

Aproximació a la sociològica i història del moviment seccessionista al País Valencià

Des de l’inici de la pressa de consciència cultural i la seua traducció en entitats polítiques pròpies als Països Catalans, finals del segle XIX i principis del segle XX , ha extistit un cert recel provincianista entre les elits polítiques i socials de cadascun dels tres territoris històrics. Malgrat tot, sembla que tot i no traduir-se en un projecte nacional consolidat, cap als anys 1930 la majoria dels sectors del valencianisme polític semblaven tendir cap al catalanisme cultural i la lleu tensió inicial s’anava dissolent. Aquest primer fenómen catalanitzador que es traduí en un Estatut d’Autonomia al Principat i en diferents projectes d’Estatuts per al País Valencià, fou interromput per la Guerra Civil reimposant-se el model més ranci d’espanyolització ver la via de les armes i la dictadura feixista de Francisco Franco.

Cap als anys 1960 hi ha un despertar de l’oposició al règim a tot l’estat. Als Països Catalans bona part de l’oposició al Franquisme assumí consciència nacional. Es crea un discurs nacional propi i es debateix la relació amb la resta de l’Estat Espanyol a tot el territori nacional, sent l’antifranquisme el dinamitzador del discurs nacional. En aquest sentit de creació d’una entitat política nacional i pressa de consciència, destaquen les obres d’en Joan Fuster qui divulgà el projecte “re-nacionalitzador” dels Països Catalans com a resposta al genocidi cultural existent.

Com a resposta a aquesta aproximació de sectors antifranquistes a les tesis fusterianes, a les Illes i sobretot al País Valencià, els sectors més propers al règim tradueixen el seu tradicional discurs espanyolista en una reivindicació anticatalanista per tal d’aturar la re-integració i re-nacionalització dels Països Catalans. És llavors -finals dels 1970- com al País Valencià, amb el suport intel•lectual d’antics catalanistes moderats com Miquel Adlert o Xavier Casp -fundadors de La Torre, primera editorial que publica en català a València durant el Franquisme- o com Maria Consuelo Reyna Domènech -editora del periòdic conservador Las Provincias des dels 1970 fins finals dels 1990, comencen a reivindicar una llengua i identitat valenciana antagònica a la catalanes. És així com s’origina el discurs polític del seccessionisme nacional al Sud dels Països Catalans. Originant-se un debat al voltant de la identitat nacionals dels valencians, que gira en torn a dos alterantives : valencians i catalans -tot i que la majoria dels sectors antifranquistes valencians ho enfocament des d’un punt de vista estríctament cultural- o valencians i espanyols -nacional i jurídicament. Aquest debat neixé amb força a finals dels anys 1970 i s’accentuà a principis dels 1980 acompanyat de violència política per part dels sectors de la perifèria política de l’espanyolisme més “ranci”, que ja assumia en bloc el discurs polític seccessionista.

La socialització d’aquest discurs polític es materialitzà en la creació d’un partit polític seccessionista el 1980 : Unió Valenciana. Aquest partit fou creat per sectors espanyolistes provinents del Franquisme amb la intenció d’incidir en el debat al voltant de l’Estatut valencià i sancionar jurídicament i simbòlicament amb ell l’esquarterament de la nació catalana. Els seus quadres eren doncs ex-franquistes i sectors empresarials, és a dir de la mateixa extracció que els originaris d’AP-PP. El partit tenia els seus majors suports a la província de València, concretament a la ciutat i les comarques del seu voltant. El seu electorat era gent adscrita al sector citrícola -destacant els mitjans i grans propietaris de terres- catòlica, conservadora i generalment amb una formació educativa reduïda i en espanyol -tot i que a nivell informal majoritàriament s’expressaven en català. El seu discurs polític no es basa tant en la gestió o una reivindicació de majors competències per a la Comunitat Autònoma Valenciana, com en l’ús d’una demagògia anticatalanista i la reafermació d’una identitat valanciano-espanyola basada en l’exaltació folclòrica i informal d’aquesta.

D’aquesta manera, els resultats electorals d’Unió Valenciana són més importants durant els anys 1980, quan el debat polític és més agre i la violència política anticatalanista més forta. Això fa que qualsevol intent no ja de caire re-integracionista o re-nacionalitzador, sinó als nivell més bàsics de normalització lingüística i pressa de consciència d’identitat cultural pròpia -fora de l’espanyola- siga aturat constantment ja siga per grups de pressió social i mediàtics (com ara Las Provincias) com per la intimidació i violència de grups proto-feixistes blavers (com ara el Grup d’Acció Valencianista).

En l’entramat seccessionista, però, entrava tot el conservadurisme valencià, des d’AP-PP als partits més rotundament feixistes i blavers, passant per Unió Valenciana. La seua ofensiva anticatalanista tingué efecte ja que aconseguí convèncer els sectors més moderats del reformisme franquista -PSOE i UCD-, que amb la participació estelar d’Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE), rectificaren a les Corts de Madrid la proposta d’estatut autonòmic enviada des del País Valencià. Així, se sancionava jurídicament una Comunitat Autònoma basada en una identitat cultural valenciano-espanyola a nivell de símbols i enfocament, i a nivell de competències relegava al Sud dels Països Catalans a la categoria d’autonomia de segona (que assoleix les competències a partir de l’article 143 de la Constitució Espanyola, i no a partir del 151 com el Principat o les Províncies Bascongades). En aquest estatut reformat a Madrid, se sancionava també jurídicament que la llengua co-oficial al País Valencià rep el nom de valencià, cosa que deixava la porta oberta al seu reconeixement com a llengua diferenciada de la resta del català .

Com hem dit el blaverisme polític obtingué èxit electoral en la mesura en que el blaverisme social es constituïa en grups de pressió i desenvolupava una intensa activitat anticatalanista arreu el País Valencià. Unió Valenciana es presentava a les primeres eleccions autonòmiques de 1983 en coalició amb Alianza Popular, Coalición Popular i el Partido Popular. Després d’aquelles eleccions la coalició decidí unificar-se en AP, però Unió Valenciana no vullgué entrar-hi per tal de mantenir la seua personalitat pròpia i accentuar el seu discurs blaver. D’aquesta manera a meitat dels 1980 els conservadors valencians es dividien entre AP-PP (que ficava més incís en la identitat espanyola tot i mantenir els principis bàsics del blaverisme en torn a la identitat regional), i UV (que exhaltava demagògicament i folclòrica la identitat valenciana plantejant-la com enemiga de la catalana suposadament imperialista, sense ser incompatible això amb el reafermament no tan explícit de l’espanyolitat de la Comunitat Valenciana).

Un tret fonamental del discurs polític blaver és el tema de la politizació de la llengua. Així, front l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans -que al País Valencià delegava en les universitats valencianes amb llicenciatures de filologia catalana-, els seccessionistes potencien la Real Acadèmia de Cultura Valenciana com a referent normatiu. Aquesta entitat presidida per en Xavier Casp renegava de la normativa catalana general i en feia una altra pròpia a partir de suposats particularismes i arcaïsmes valencians, adaptant-se a les anomenades Normes del Puig, que passen a ser bandera del blaverisme lingüístic com a reivindicació i model a aplicar a tot arreu front les Normes de Castelló de 1932 -que sancionaven l’equiparació del valencià amb la resta del català. Així i tot, la normativa seccessionista era utilitzada a les institucions governades per UV i -encara en menor mesura- en les d’AP-PP només de manera marginal, emprant-se majoritàriament l’espanyol com a llengua formal, i la normativa blavera per a discursos més simbòlics i populistes. Així, la reivindicació anticatalana a nivell lingüístic és més teòrica que real ja que a les escoles, televisió, etc… i demés àmbits formals sí s’havia d’utlitzar el català era amb les normes de l’IEC trameses a partir d’assessors universitaris valencians -tot i que retallades per tal d’emprar només formes valencianes i evitar les d’altres zones dels Països Catalans (política lingüística emprada des d’època del PSOE). D’aquesta manera el nucli de gent blavera que coneixia la normativa de la RACV era reduidíssim, cosa que no era incompatible amb l’extensió en amples capes de la població del País Valencià -sobretot a les comarques d’al voltant de la capital- del discurs seccessionista lingüístic, entrebancant així la normalització lingüística del Sud dels Països Catalans.

A les eleccions generals de 1986 Unió Valenciana es presentà en solitari per primer cop amb uns resultats modests (64.403 vots), això cal vincular-ho no a la feblesa social del blaverisme, sinó a les seues inequívoques connexions amb el conservadurisme espanyol, palesant-se un trasvassament de vots permanent cap a aquest sector a totes les conteses electorals a nivell espanyol -el fenomen anomenat “vot útil”. El mateix ocorregué en les generals de 1989, 1993, 1996, i sobretot el 2000 i 2004 -en plena decadència del partit blaver. En les eleccions locals i autonòmiques, però, els resultats foren molt millors rondant un marge d’entre 130.000 vots -a les locals de 1995- i 208.000 -a les autonòmiques de 1991. A partir de 1995, però, Unió Valenciana comença a perdre vots, sent la seua debaclé electoral a partir del 1999, quan obté 106.000 vots a les eleccions autonòmiques i es queda sense representació parlamentària en no arribar al 5% del total de l’electorat valencià per uns pocs vots.

Per explicar-se aquesta debaclé del blaverisme polític cal estudiar l’evolució del conjunt del conservadurisme valencià des de 1995. En aquelles eleccions autonòmiques el PP obté per primer cop la majoria al país valencià, tot i que no arriba a assolir la majoria absoluta : necessita dos diputats més. El pacte natural per afinitat ideològica era amb Unió Valenciana. És el que es coneix com el “Pacte del Pollastre” , pel qual UV rep una de les 8 conselleries -la d’Agricultura i Medi Ambient , amb els càrrecs i assessories que això implica-, el càrrec de president de les Corts Valencianes -que obstentarà Vicente González Lizondo-, la Presidència del Consell d’Administració de Ràdiotelevisió Valenciana i l’Institut Valencià de la Juventut (obstentat per Chimo Lanuza).

En el govern de coalició l’hegemonia corresponia al PP clarament. La presència d’UV a la coalició únicament es traduí en aspectes concrets i simbòlics, de manera que el model de govern conservador tendí més en principi cap a l’espanyolisme “ranci” sense massa additius regionalistes. Com hem dit doncs el català a les institucions tot i recular en el seu ús públic, continuà mantenint-se en general fidel a la normativa de l’IES i les universitats, tot i la derogació simbòlica de l’homologació de títols de valencià i català . D’aquesta manera semblava que un cop arribats a ocupar càrrecs els membres d’UV es conformaven amb tenir certa autonomia en aquelles parcel•les de poder que controlaven i no exigien un posicionament 100% blaver al PP.

El 1996 hi ha dos punts d’inflexió en la política de la coalició de govern valencià que a més resultaren complementaris. Un d’ells, fonamental, és la crisi dins Unió Valenciana per la lluita de poder entre els històrics i una nova generació de militants que no provenien de la mateixa extracció social i política que els seus antecessors. Aquesta crisi se salda amb l’expulsió del partit del seu líder històric Vicente Gonzalez Lizondo el Desembre de 1996, cosa que desencadena les primeres escissions i abandonaments de militants històrics. Aquesta paulatina desserció militant, a més es veié esperonada pel fet colpidor dins el blaverisme polític que Vicente Gonzàlez Lizondo mor mentre estava parlant d’una sessió de Corts valencianes pocs dies després de l’expulsió. Llavors, càrrecs institucionals com ara el senador Vicente Ferrer -que després creà el seu propi partit Iniciativa de Progreso del Reino de Valencia-, el diputat europeu Alfonso Novo, el diputat a Corts valencianes Rafael Ferraro Sebastià, o alguns alcaldes rellevants com el de Carcaixent; i militants històrics com ara una de les fundadores Maria Dolores Garcia Broch (ex-regidora de l’ajuntament de València), o Enric Esteve (que a més, era figura destacada a Lo Rat Penat ). A més de la citada IPRV es forma un altre partit ja cara a les eleccions locals i autonòmiques de 1999 : Alternativa Valenciana. En definitiva, els militants històrics del partit són desplaçats majoritàriament, deixant pas als més joves que, comandats per Hèctor Villalba assumeixen la direcció del partit. De fet és el mateix Hèctor Villalba qui passà a presidir les Corts Valencianes -càrrec de major projecció pública obstentat per UV en el govern de coalició- a partir de 1997 en substitució de Vicente González Lizondo.

Per altra part, cal destacar altre fet rellevant i és l’arribada al govern espanyol del PP el 1996 amb el suport de Convergència i Unió. En unes declaracions realitzades l’Octubre de 2004 per l’ex-líder de CiU iex-president de la Generalitat de Catlanunya Jordi Pujol, aquest afirmà que una de les condicions per donar suport al PP en el seu govern fou el “pacte per la llengua”. El PP hauria atès aquesta reclamació i hauria ordenat al President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana (líder del PP valencià) que pactés amb Pujol la desactivació del malanomenat “conflicte lingüístic”. Hom recordarà ara les nombroses reunions que en aquella època tingueren Pujol i Zaplana, tot i que no es parlà massa del protagonisme del President de la Generalitat de Catalunya en aquest acord per evitar donar arguments als blavers. La solució triada fou la creació d’un ens que tot i partir de la normativa oficial catalana -seguint el model de les universitats- tingués capacitat normativa autònoma de l’IEC dins la Comunitat Autònoma Valenciana. La llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua -Juliol de 1998- partí del consens doncs de CiU (i el seu acòlit Bloc Nacionalista Valencià), PP i PSOE ; i l’oposició d’UV -que formava part del govern que tirava endavant la llei- i d’Esquerra Unida del País Valencià, per motius ben diferents (els primers perquè no es conformaven amb la nova normativa ja que per a ells suposava oficialitzar el català al País Valencià, i els segons perquè pensaven que les úniques institucions capacitades per normativitzar la llengua catalana a la Comunitat Autònoma Valenciana eren les universitats com a correja trasmissora de l’IEC).

En qualsevol cas, el “pacte de la llengua” assolia un consens majoritari en aquest àmbit -mitjaçant una forma el•líptica es reconeixia la unitat de la llengua tot i que es deixava la porta oberta a la normativització autònoma del català al Sud dels Països Catalans i per tant s’obria la possibilitat de la seccessió futura d’aquesta normativa respecte a la de l’IEC. Aquest procés es produïa, com hem dit, en un context de crisi i disgregació d’UV de manera que el partit quedà en la contradicció d’oposar-se a una llei elaborada pel seu soci de govern. Aquesta contradicció agreujà la crisi interna del blaverisme polític i donà lloc a més escissions -com l’assenyalada d’AV- i baixes individuals significatives. Així, s’apropava el 1999 i una nova cita electoral a nivell local i autonòmic, i UV aplegava a ella amb evidents contradiccions a nivell de discurs, aillada en la seua defensa política del seccessionisme lingüístic més radical, escindida i amb una crisi intestina importantíssima. Les enquestes sobre intenció de vot deixaven a UV a la vora d’obtenir representació.

El PP aviat se n’adonà de la possibilitat que li oferia la conjuntura d’apropiar-se de tot l’espai electoral conservador al País Valencià i evitar-se futurs pactes amb el blaverisme polític deixant fora de joc UV. Així, en fer el “pacte de la llengua” deixava sense arguments UV en un context de greu crisi interna. Donada la greu crisi interna d’UV i les possibilitats de quedar sense càrrec en les futures eleccions, una part important del partit blaver pactà amb el PP romandre en els càrrecs a canvi d’ingressar en aquest partit i deixar UV. Així, Maria Àngels Ramon-Llin i el seu equip a la Conselleria d’Agricultura Pesca i Alimentació dimitiren del seu càrrec i ingressaren al PP poc abans de les eleccions locals i autonòmiques de 1999. Amb ells el sector de quadres vinculats a la Ciutat de València deixaven UV, la qual a un mes de les eleccions es veia obligada a recòrrer a gent molt jove i inexperta per ocupar càrrecs al partit i al govern valencià. A nivell simbòlic també feu nosa al partit blaver el fet que IPRV es disolguera i l’històric del blaverisme Vicente Ferrer entrara al PP. UV quedava ferida greument i a les eleccions de 1999 quedava sense representació parlamentària per pocs milers de vots ; mentre, el PP obtenia per primer cop la majoria absoluta a la Comunitat Autònoma Valenciana.

Aquesta maniobra de suposat “soterrament” de l’anticatalanisme més radical de la vida política del Sud dels Països Catalans, es veié adobada per un procés paral•lel de relleu a la direcció del diari conservador Las Provincias, el segon més llegint en aquesta part del país. Des de finals dels anys 1970 aquest diari havia adoptat una línia editorial radicalment seccessionista nacionalment parlant, i donava suport a les entitats de normativització lingüística blaveres. Malgrat tot, aquesta línia editorial entrava en contradicció amb els nous vents polítics que el PP estava preparant per al Sud del País Valencià i pressionà per un canvi de línia. Així, Maria Consuelo Reyna fou apartada de la direcció del diari a finals dels 1990 i la resta de la família Domènech moderà les posicions d’aquest en torn al catalanisme, prenent una línia més acord amb la del PP. El canvi de línia del diari es completà amb la compra de part del diari per part del Grup El Correo, resituant-se dins uns paràmetres moderadament conservadors i regionalistes, sense abandonar el fons espanyolista. Aquest canvi també es produí al Consell de Direcció de Radio-Televisió Valenciana quedant desplaçat el marit de Maria Consuelo Reyna, Sánchez Carrascosa, per sectors del PP més afins a la nova orientació del partit.

L’estratègia del PP d’anihilar UV es complementà amb l’assumpció d’un nou discurs per part del partit d’Eduardo Zaplana des de 1997-1998. Deixant de banda el suposat “conflicte lingüístic” i assumint una orientació regionalista folcloritzant, sense abandonar la seua base espanyolista, que deixava gairebé sense personalitat pròpia a UV. És llavors com els líders del PP al País Valencià encunyen el concepte de “Poder Valencià” que és expressió d’aquesta nova orientació pretesament regionalista. Escau dir també que el PP valencià es veié afavorit en aquest sentit per diversos punts que enfortien la seua gestió, com ara l’arribada del PP al govern espanyol el 1996, o la bona conjuntura capitalista que semblava tendent a nivell mundial a reforçar el model de gestió neoliberal de l’economia.

Per últim convé dir, que juntament a tots els factors que s’han dit ací, en la seua determinació d’eliminar la representació d’UV, el PP es dedicà, sabent la feblesa del partit a boicotejar els actes electorals d’eixe partit convocant els seus actes el mateix dia i ala mateixa hora que els d’UV per tal de llevar-li encara més protagonisme.

A partir de 1999 la crisi d’Unió Valenciana s’accentuà i quedà confirmada en les següents cites electorals. Així el 2003, no només quedà fora del parlament valencià obtenint els pitjors resultats autonòmics de la seua història sinó que a més fou amplament superada pel catalanisme moderat del BNV. Previament la direcció del partit havia passat a ser obstentada per militants més joves com Josep Maria Chiquillo i Valerio Eustaquio, que pretenen dur al partit als seus origens més reaccionaris -arran de l’entrada de la nova direcció de Villalba el 1996 el partit havia tendit a no radicalitzar el seu discurs anticatalanista i a optar per un apropament tímit al BNV cercant, però, un espai regionalista propi. Aquesta maniobra, però, fracassà com hem dit a les eleccions de 2003 i novament es replantejà, al Congrés “Nacional” de 2004, l’orientació del partit entre dues pautes principals : el radicalisme seccessionista i el moderantisme regionalista -sense abandonar totalment el seccessionisme. A aquest congrés s’imposà la candidatura més obertament seccessionista de Julio Chanzà, amb el suport d’Eustaquio i Chiquillo. El fantasma de l’absorció total per part del PP, però, rondava UV i a aquest Congrés hom decidí per majoria de compromisaris no acudir a les eleccions generals de 2004 de la mà del PP. Malgrat això, la direcció decidí coaligar-se amb el PP a les tres provincies de la Comunitat Autònoma Valenciana per aquesta contesa electoral. Això suposà un nou escàndol intern ja que deixava palès que els seus dirigents avantposaven l’ocupació d’un càrrec parlamentari estatal de la mà del PP -Josep Maria Chiquillo obtingué l’acta de senador-, a les decisions del congrés del partit, i com a conseqüència directa, la major part de la militància abandonà UV. Molts d’ells per ingressar al PP, i d’altres a la constelació de sigles blaveres sorgides arran de la defunció pràctica d’UV.

Mentrimentre, sembla que el PP ha aprofundit amb el nou equip de Francisco Camps el seu discurs regionalista i, en principi no deixa massa espais a la recuperació del blaverisme polític. Malgrat tot, aquest sector sociològic i polític que porta en crisi des de 1997 continua existint, i des d’aqueix moment cerca la seua identitat com ara veurem.

En efecte des de 1996 hi ha moviments importants dins el blaverisme social, anàlegs al blaverisme polític. Hi ha un sector més dur que el 1997 es distància d’UV i funda la Plataforma Nou Valencianisme. Al front d’aquesta plataforma “cívica” se situà un dels històrics del blaverisme més radical i violent : Juan Garcia Sentandreu. Aquest personatge provinent de sectors feixistes espanyols de la universitat, i antic president del Grup d’Acció Valencianista, destaca pel seu seccessionisme i espanyolisme intransigent. El mateix any que es funda Nou Valencianisme, es produeix una gran manifestació blavera convocada per totes les entitats polítiques i culturals seccessionistes que aplega a la Ciutat de València 70.000 persones aproximadament per protestar contra l’homologació de títols de valencià i català.

Malgrat això, a partir d’aleshores i coincidint amb les primeres grans crisis d’Unió Valenciana, el blaverisme social es troba força desorientat i bona part d’ell acaba assumint el discurs del PP, mentre que una minoria radical aguditza el seu anticatalanisme. Així, l’activitat diària, la pressió social, i la violència política minven momentàniament. En aquest sentit, hi ha un període d’aturada social del blaverisme que a principis de 2000 se supera mitjançant una reactivació de l’agitació i la violència política per part de sectors minoritaris i joves del blaverisme.

Així, l’agitació i la violència política blavera, que havia tingut el seu punt àlgid entre 1979 i 1992 , i havia generat grups específicament dedicats a aquestes activitats com ara el Grup d’Acció Valencianista o el Col•lectiu Vinatea, torna a manifestar-se amb una constància i força important. Darrere d’aquesta nova onada d’agitació i violència blavera es troben sectors vinculats a les Joventuts del GAV que comencen a actuar sota noms fantasmes com ara Milícia Valenciana o Maulets 1707. Sectors que protagonitzen atacs de certa importància com l’assalt a la seu del BNV de Montcada, pallisses i intimidacions a clients del Casal Terra de Benimaclet, l’assalt al Casal Jaume I de Russafa o la crema de la Seu Nacional d’Endavant a València l’abril de 2002.

Abans d’escometre la descripció dels diferents grups polítics blavers existents a dia d’avui escau assenyalar que arran el “pacte de la llengua” s’han produït també moviments ressenyables a l’àmbit cultural blaver. Així, l’elecció d’en Xavier Casp -que a més en eixe moment era president de la RACV- com a membre destacat de l’AVL per part del PP deixava al blaverisme sense el seu vaixell insignia a nivell intel•lectual, restant-li moltíssima credibilitat ja que la seua entrada en l’ens normatiu valencià suposa un reconeixement implícit per part seua de la unitat de la llengua. Aquest fet -malgrat que per motius de salut i pressions dels grups més radicals del blaverisme social, Casp hagué d’abandonar aviat l’AVL- provocà una forta frustració al món blaver, i alhora moviments interessants des del punt de vista de la cultura blavera. D’aquesta manera, la legitimitat de la RACV es veié minvada i ha produït una forta desorientació en l’àmbit normatiu blaver. Així, recentment la RACV ha adaptat la seua normativa fins aproximar-la força a la de l’AVL -per exemple en acceptar l’ús dels accents- i per tant a la catalana ; això ha fet que bona part dels grups blavers (els més radicals i espanyolistes) reneguen de la RACV i continuen emprant la normativa antiga. D’aquesta manera, sembla que darrerament apareix la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de València com a referent intel•lectual del blaverisme polític més radical i anticatalanista.

Paral•lelament a l’espai polític blaver es produeix una cada vegada més gran disgregació en diversos grupuscles, i un goteig de desercions d’UV cap al PP. El punt culminant d’aquest procés és el darrer Congrés d’UV el 2004, on es presenten fins a quatre candidatures a la direcció regional , imposant-se al final la de Chanzà, Chiquillo i Eustaquio. Sent definitiva per explicar l’atomització final d’UV la decisió de la seua direcció de presentar-se conjuntament amb el PP a les generals de 2004 per tal d’assegurar-se càrrecs a Madrid, traïnt la decisió del Congrés d’UV que havia vetat aquesta possibilitat. L’intent de tornada a recuperar un espai polític propi presentant-se UV a les europees de 2004 en solitari, acaba palesant la seua definitiva debacle ja que obté els pitjors resultats de la seua història : 8.500 vots, quedant fins i tot molt per darrere d’ERPV.

A continuació tractarem d’explicar aquest complicat i atomitzat panorama polític blaver actual. Hi ha un sector del blaverisme, clarament minoritari que defensa unes postures properes a les tesis de la Tercera Via , com és el cas d’Esquerra Nacionalista Valenciana i Opció Nacionalista Valenciana. ENV és un partit que es declara republicà i independendista valencià i que té el seu origen en un moment força anterior a les primeres crisis d’UV. Aquest partit reconeix les normes actuals de la RACV, es declara d’esquerres, però té una implantació territorial mínima, sobretot centrada a Burjassot (l’Horta Nord). Per altra part, Opció Nacionalista Valenciana es declara nacionalista valenciana i sembla ser el sector més proper al BNV. Està formada per gent del sector renovador d’UV que fou derrotat en el darrer congrés pel sector de Chanzà, destacant com a cap visible la presidenta Lorena Ferrandis i el numero dos David Marchuet, i a nivell simbòlic destaca la presència de l’actual alcalde d’Almàssera (l’Horta Nord), Enric Ramon. Es tracta d’un sector relativament reduït, que accepta les normes actuals de la RACV i que té seu al Carrer Guillem de Castro 165 de València.

Per altra banda, el sector polític més radical del blaverisme està representat per Identitat Regne de València i, sobretot Coalició Valenciana. IRV es declara un partit autonomista, progressista i partipatiu, i defensa les normes antigues de la RACV, no reconeixent l’actual institució. És un grup molt minoritari que té seu al Carrer Moratin 14 de València.

Coalició Valenciana -amb seu al Carrer Sorní 17 de València- és el partit més gran dels esmentats fins ara, el que més recursos té i el que major legitimitat política està guanyant dins l’espai polític blaver. Surt a partir de la Plataforma Nou Valencianisme i es declara constitucionalista espanyol, foralista, conservador i hereu del blaverisme de combat. En efecte, al capdavant d’aquest partit s’hi troben sectors vinculats a la violència política blavera com ara Juan Garcia Sentandreu -que es curtí a sectors feixistes de la universitat i al GAV, on aplegà a ser el cap visible- i sectors de renom dins el blaverisme històric més dur com ara l’ex-regidora de l’Ajuntament de València, fundadora d’UV i actual presidenta de la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de València, Maria Dolores Garcia Broch.

CV defensa la normativa antiga de la RACV, i té un discurs molt dur front als sectors blavers que han abandonat la línia dura : especialment front UV i els sectors que han acabat al PP. A nivell de Països Catalans els seus dirigents són impulsors de la Plataforma Constitucional i Autonomista que presideix el mateix Juan Garcia Sentandreu i té seu al Carrer Jacinto Benavente 27 - 7 de València. Aquesta Plataforma anticatalanista està integrada per la Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental, la Plataforma en Defensa de Sa Llengo Baleà, el Círculo Cultural Mallorquín, la Embajada Cultural de Baleares, Convivencia Cívica Catalana, la Plataforma Nou Valencianisme i el GAV. L’objectiu d’aquesta Plataforma reaccionària és reunir les associacions anticatalanistes de tots els territoris del país per tal d’actuar conjuntament contra el projecte nacional de Països Catalans.

CV sembla destinat a hegemonitzar el seccessionisme polític durant els propers anys. De tota manera, és una incògnita si aquest partit assolirà una força mobilitzadora rellevant i si aconseguirà representació institucional en el futur. Pel moment, sí està obtenint certa presència als Medis valencians per diferents motius. En primer lloc, té uns recursos econòmics importants -que determinen la seua influència- provinents fonamentalment de l’emprasariat valencià més reaccionari i espanyolista, però hom creu que també de l’Estat espanyol. En efecte, hom parla de possibles ajudes per part del PSOE, en una maniobra clàssica per la qual reforça els partits a la dreta del PP -calculant sempre que tinguen poques possibilitats de tenir representació institucional duradora- per tal de restar-li suport electoral al País Valencià i arravatar-li a curt termini la Generalitat. Aquest fet explicaria també que el diari Levante-EMV (la línia editorial del qual és clarament pro-PSOE) done prou importància a CV en les seues pàgines -com també ho fa amb altres partits reaccionaris com España 2000. Però a nivell de Mitjans de Comunicació el suport més gran prové de Diario de Valencia, rotatiu fundat per Maria Consuelo Reyna Domènech quan fou apartada de la direcció de Las Provincias. El Diario de Valencia és avui dia un diari amb escasa presència pública, hom diu que es manté gràcies a la fortuna de Maria Consuelo Reyna i a les subvencions de la Generalitat i la Diputació de València, però amb un discurs radicalment anticatalanista i 100% reaccionari. Per últim, CV també rep el suport de la web digital www.elpalleter.org que ha esdevingut referent a internet del blaverisme social.

A nivell d’aliances polítiques, CV té el suport de diversos col•lectius conservadors de la província de València. Però les aliances de major entitat són segurament la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de València, el Sindicato Independiente -sindicat groc vinculat a sectors reccionaris-, i España 2000.

Per últim, en aquest repàs al blaverisme polític hem de dir que UV ha desaparegut virtualment del mapa, i que el seu futur més probable serà la dissolució o en el seu defecte la seua integració en el PP.

Anàlisi i significació del discurs seccessionista en el moment actual

Pel que es desprèn d’allò explicat el blaverisme polític està en un moment de transició. El més probable és que els sectors més moderats acaben vinculant-se al PP (els qui avantposen la fam de càrrecs a la ideologia) o al BNV (els sectors més renovadors “nacionalistes”). D’aquesta manera a la fi només quedaria com a referent polític del seccessionisme al Sud dels Països catalans, CV, és a dir, el sector més reaccionari, espanyolista i anticatalanista.

Malgrat que resulta incerta la capacitat de CV d’assolir la mateixa força i presència d’UV, cal mirar més enllà i adonar-se que el discurs seccessionista i anticatalanista està força arrelat al Sud del nostre país. D’aquesta manera, serà sempre un arma dels sectors burgesos més espanyolistes del País Valencià per tal d’aturar qualsevol procés de reintegració i renacionalització dels Països Catalans.

Des de 1997 ens trobem en un procés de canvis polítics al País Valencià. Per una part, el PP ha aconseguit generar un discurs regional-seccessionista sense que això implique assumir la seccessió lingüística a nivell normatiu ; per una altra el blaverisme polític s’ha vist desplaçat per aquest discurs i això ha generat una gran desorientació al seu sí que ha acabat en la seua desintegració conjuntural.

L’èxit del PP precisament ha estat aconseguir que el discurs seccessionista i espanyolista estiga legitimat per la major part del blaverisme social. D’aquesta manera, ha aconseguit integrar aquests sectors dins el seu projecte polític, esdevenint el seu referent. Això ho ha aconseguit, com hem dit, sense embrutar-se massa en la pol•lèmica lingüística, però assumint tots els elements discursius del blaverisme polític. Això permet per exemple al PP assegurar que el català del País Valencià és distint de la resta del domini lingüístic però alhora mantenir la normativa catalana en tots els seus escrits, ja que sap que es irreal plantejar-se un canvi de la normativa des d’un punt de vista polític perquè això li produiria enemistats entre grups de poder importants al conjunt dels Països Catalans, i perquè des dels 1980 s’educa a la població en la normativa catalana a nivell d’escola, televisió, etc.

En definitiva, el discurs blaver va més enllà del seccessionisme lingüístic. L’objectiu principal d’aquest discurs polític és aturar la reconstrucció dels Països Catalans des de l’arrel, avivant una pol•lèmica estèril i dificultant tant la pressa de consciència nacional com la integració dels nouvinguts al Sud del nostre país ; el resultat de la socialització d’aquest discurs és l’acceleració de l’espanyolització al País Valencià i l’allunyament de la resta dels Països Catalans respecte a una realitat conflictiva com la valenciana, pensant que aquests són problemes que no els afecten a la resta del territori.

Per altra banda, el discurs blaver permet a hores d’ara al PP desviar l’atenció dels problemes reals de la societat. És un arma política en un moment en el qual el PP en el conjunt de l’Estat està en retrocés polític -perdé les eleccions de Març de 2004 esguitat i desprestigiat pels darrers esdeveniments a nivell estatal- i en la Comunitat Autònoma Valenciana viu una crisi política important dividit entre el sector “zaplanista” i el sector “campista”. Traient de nou a la palestra el discurs anticatalanista el PP es garanteix una certa calma a nivell extern mentre soluciona els seus problemes interns. L’actitud tova dels partits espanyols (PSOE i EU) i “nacionalistes” valencians (BNV) en temes estrela de l’anticatalanisme modern com ara el PHN, la unitat de la llengua, o la solidificació de l’espai econòmic de l’arc mediterrani, facilita la labor del PP.

Ara bé, tot i que hem dit que el PSOE està objectivament interessat en l’enfortiment de sectors reaccionaris anticatalanistes per tal de llevar-li força electoral al PP ; en certa mesura, el PP també està interessat en que hi haja grups de pressió anticatalanistes per tal de justificar el seu discurs, fent de punta de llança d’aquest, i mantenir així en primera línia d’actualitat aquesta pol•lèmica tan rendible per a ells en aquesta conjuntura de feblesa interna en la qual es troben. És així com estem davant d’un complicat joc d’equilibris polítics, arriscat per part dels dos partits espanyols -majoritaris al Sud dels Països Catalans- on més que la profunditat del discurs seccessionista -que ells ja donen per vencedor, si més no, nacionalment parlant- els interessa la seua continuitat en la mesura que arma per afeblir el contrari electoralment, en el cas del PSOE, i per traure-li contradiccions al PSOE per part del PP, en un panorama en el qual el PSOE depèn dels catalanistes d’esquerres al govern de Madrid.

A un nivell més estructural, però, convé entendre que el discurs seccessionista com qualsevol altre discurs reaccionari. En aquest sentit, apareixeria amb més força en moments de canvi polític esperonat pels interessos de l’empresarial més espanyolista conservadora d’aturar o minvar qualsevol procés que moga l’status quo actual. Per això el blaverisme fou important a finals dels 1970 i durant la primera dècada en la qual es posà en funcionament l’Estatut d’Autonomia Valencià, ja que d’aquesta manera els tímits intents reintegracionistes i renacionalitzadors existents al Sud dels Països Catalans es veurien obstaculitzats. I pel mateix motiu sembla que torna a rebifar ara, amb la falsa discusió al voltant de la llengua però també amb altres elements identitaris i simbòlics importants emprats demagògicament ; ja que sembla que en els anys vinents s’obri la porta a una nova reforma política de l’Estat. Reforma política des de dalt, que si bé no deixaria resolt el conflicte nacional entre els Països Catalans, sí posarà en primera línia de l’actualitat la relació del nostre país amb el conjunt de l’Estat -tot i que dintre de límits- i la relació dels quatre marcs jurídics-estatutaris (aragonès, principatí, illenc i valencià) en els quals estem dividits la part de la nostra nació que es troba sota domini espanyol.

En aquest sentit, des d’un punt de vista reaccionari i espanyol, té més sentit que mai reactivar el seccessionisme discursiu i també el blaverisme polític ja que tenen por que com a resultat d’això l’espanyolització del nostre país es desaccelere i es deixe la porta oberta a una reintegració, si més no, cultural dels Països Catalans . Aquest fet és força important al País Valencià ja que com hem dit en el moment en el que es feu l’Estatut de Benicàssim la tensió política existent en torn a la identitat del Sud dels Països Catalans feu que els partits que havien assumit cert discurs catalanista acceptaren l’estatut de mínims que s’oferí rebaixat des de Madrid. Hi ha doncs, al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans, una esperança política entre determinats sectors reformistes, reginalistes i/o catalanistes d’afavorir uns estatuts reformats que deixen la porta oberta a la reintegració -si bé exclusivament cultural- del nostre país i afavorisquen l’assumpció de sostres competencials més alts. Per aturar aquestes tímides esperances existents als Països Catalans, la burgesia regional-espanyolista torna a reactivar el seccessionisme nacional amb l’esperança de mobilitzar a unes bases que tenien conjunturalment fora de servei, però que actuen demagògicament com a força de pressió i de socialització del discurs. L’intenció és doncs mantenir la situació actual per tal d’espanyolitzar més ràpidament els Països Catalans. Aquest objectiu, no exempt de contradiccions discursives, uneix els interessos estructurals de l’Estat amb els de la burgesia regional-espanyolista ; de manera que si bé a nivell discursiu PSOE-PSC, PP i CV, poden tenir posicions teòricament oposades, a nivell real, de política de fets consumats, tots coincideixen en una política de fons tendent a la desintegració nacional dels Països Catalans i a la integració d’aquests dins el projecte burgés espanyol.

Recapitulant, en la reaparició en escena del discurs seccessionista o desintegracionista i el seu renaixement com entitat política diferenciada hi ha interessos conjunturals-electorals dels dos partits espanyols majoritaris, però també interessos estructurals de la burgesia espanyola d’evitar canvis rellevants a curt i mitjà plaç que puguen fer més lenta la integració dels Països Catalans dins el seu projecte nacional espanyol. Seria de fons un joc d’equilibris entre la necessitat de reforma d’un Estat que es trobava força qüestionat en el seu model actual i la necessitat d’evitar que les reformes vagen més enllà del mínim necessari per poder mantenir l’estabilitat en el futur més immediat i acallar els sectors més moderats dels nacionalismes no-espanyols, tenint en compte que aquesta burgesia espanyola afronta un procés d’integració jurídica completa en la Unió Europea. Pel que fa al Sud dels Països Catalans la burgesia espanyola té clar que el preu mínim a pagar pot ser reduït o zero, donat que no existeix un sector social catalanista el suficienment ampli com per fer-los nosa ; i que al Principat els catalanistes d’esquerres i els moderats es conformaran -potser no a nivell discursiu però sí en la política real i de fets consumats- amb una reforma regional controlada i donaran l’esquena al projecte de reintegració nacional ja que, si bé mantenir un discurs reunificador en aquest sentit els dóna vots -i li’ls donarà-, en la política real, de fets consumats, pot ser un entrebanc a la seua aspiració de reforma autonòmica.

Línies d’actuació de l’esquerra independentista

Pel que fa al seccessionisme nacional del Sud dels Països Catalans la postura general històricament parlant dels catalanistes, inclòs l’MCAN, ha estat fonamentalment basada en la defensa de la unitat lingüística i cultural del nostre País. Centrar-se en defendre aquests dos pilars, però, implica una derrota mediàtica i social segura , ja que les forces catalanistes al País Valencià són minoritàries i les forces espanyolistes que han estat influïts per sectors catalanistes (EU i PSOE) tenen un discurs tou en aquest sentit donat el seu desinterès en una pol•lèmica que genera tanta crispació social i els pot desafavorir electoralment.

Entrar en debats absurdes sobre la unitat lingüística i cultural és una errada. Centrar-nos en soltar proclames en favor d’aquests pilars és una tasca política buida de contingut, que genera una dialèctica social absolutament destructiva ja que les bases reaccionàries tenen molt ben assumit el seu projecte polític -que passa per la seccessió nacional dels Països Catalans- mentre que entre els qui defensen la unitat cultural i lingüística als Països Catalans molt pocs tenen assumit un projecte polític realment renacionalitzador i reintegracionista.

Hem de donar un pas més enllà i treballar-nos una base social forta que entenga com a necessitat el projecte reintegracionista i renacionalitzador dels Països Catalans. Això no es fa únicament manifestant-se un parell de cops a l’any pels carrers de València o Barcelona, o pegant cartells periòdicament. Sinó clavant-se en les estructures socials de base : associacions de veïns, sindicats, col•lectius locals, casals de festes, penyes esportives, associacions culturals, colles de danses populars,… ja que és en la dialèctica diària amb gent autoorganitzada on podem fer entendre com a necessitat real el nostre projecte reintegracionista i renacionalitzador, i trencar el discurs seccessionista i espanyolitzador. Aquest camí sembla més llarg però és l’únic en el qual obtindrem uns resultats seriosos i consolidats, emprar l’altra via, sembla més ràpid i directe però els resultats donen a entendre que s’estan malbaratant esforços.

Per altra part, l’Esquerra Independentista hauria de refusar entrar en debats al voltant de la llengua i centrar-se més en una política de fets consumats. Així, l’MCAN hauria d’enfortir i impulsar o crear les estructures de normalització lingüística de base -cooperatives de professors de català, associacions nacionals d’ensenyament en català- i aprofitar a més aquests pilars de normalització lingüística per fer entendre la neccessitat d’un projecte renacionalitzador i reintegracionista del nostre país ; dit amb unes altres paraules fer entendre que aprendre català significa defendre’l, i que l’única manera d’assegurar la seua existència i integritat és mitjançant la reunificació nacional i la independència dels Països Catalans, fora del sistema capitalista.

En el mateix sentit convindria impulsar al sí de les entitats populars i institucions en les quals treballem actes simbòlics i populars que tinguen cert ressó a nivell de barri o poble, i que facen entrar en contacte entitats culturals del País Valencià i de la resta dels Països Catalans -agermanaments, trobades, marxes, excursions, intercanvis d’estudiants,…- on hi haja grups de gent que no s’hagen plantejat mai el tema de la reunificació nacional. Aquesta seria una altra manera pràctica de construir la subjectivitat col•lectiva dels Països Catalans.

Per altra banda, convindria que el catalanisme polític abandonés el victimisme. Hem de replantejar com fem la denúncia de les agressions polítiques i físiques dels blavers. Fins ara, hem sobredimensionat les seues actuacions, els hem donat força en mitificar la figura del blaver, i fer-los veure que el seu treball de crear inseguretat i por dins les nostres organitzacions i base social, és efectiva. Tampoc hem de respondre amb atacs directes a les seues seus, imitant el seu estil, ja que pel moment el blaverisme polític -no el discurs seccessionista- roman en la marginalitat des de la crisi final d’UV, i respondre d’aqueixa manera seria donar-los publicitat. Els independentistes hem d’actuar contra ells, promovent l’auoorganització en aquest sentit, i actuant en dues línies : un tractant de crear confusió en torn aquest moviment, i cercant les seues contradiccions internes, tractant d’enfrontar políticament els diferents sectors blavers ; i autoorganitzant grups que investiguen qui són les persones culpables directes d’aquestes accions per tal de propician futures accions en diferents nivells.

Recapitulant, hem d’evitar caure en una batalla dialèctica inútil com la de la unitat de la llengua, i hem de prendre la iniciativa pel català. Practicant una política de fets consumats, incidint i impulsant de manera real la normalització lingüística i introduint-nos en les organitzacions populars de base, per estendre el nostre projecte polític i fer entendre que per defensar la llengua no calen manifestacions toves als Mitjans de Comunicació, sinó defensar un projecte polític i social alternatiu a l’espanyol i capitalista. El que Endavant planteja als independentistes de base és que òmpliguen de contingut real les proclames en defensa de la unitat lingüística i cultural, i comencen a construir des de la base els Països Catalans, fent entendre socialment la necessitat de la reunificació del nostre país i de l’assoliment de la sobirania popular.
______________________________________

Bibliografia

-Constitució Espanyola. 2003. Comissió Nacional Organitzadora dels Actes Commemoratius del 25 Aniversari de la Constitució Espanyola.

-CALVET CRESPO, JORDI. El gobierno de coalición entre PP y UV en la Comunidad Valenciana (1995-1999) : El fin de Unió Valenciana. Vº Congreso de la AECPA, Barcelona, 18-20 de septiembre del 2003 ; Grupo de Trabajo 15, sobre morfología de los gobiernos.

-Arxiu Històric Electoral - Informe sobre Comunitat Valenciana. www.pre.gva.es/pls/argos_elec/DMEDB_elecComunidades.informeElec ?aNCor…

-www.elpalleter.com .

-VVAA. Diccionario histórico de la Comunidad Valenciana. 1992. València. Editorial Prensa Valenciana

Document editat per Endavant (OSAN)
www.endavant.org