Prop de 700 persones van participar en la marxa amb torxes en motiu de la diada de l'onze de setembre

Bona nit a tothom, Benvinguts a la Segona Marxa amb Torxes del Penedès. Avui ens retrobem en aquest espai, per segon any consecutiu amb voluntat de reivindicar un any més que som un poble, que ho volem seguir sent i que estem determinats a guanyar-nos un futur entre tots els pobles lliures del món.

Però la d’aquest any és una conjuntura històrica definida pels futurs canvis del marc jurídic i polític. Ens anuncien una Constitució Europea i ens publiciten un nou Estatut reclamant l’opinió dels ciutadans, a través d’un autobús que arribava precisament aquesta setmana a Vilafranca. Mentrestant, al Penedès, vivim uns moments febles i molt fràgils pel que fa preservació dels nostres trets més característics, la vinya, la cultura rural, el paisatge, els espais naturals, la pagesia i el dret dels nostres pagesos a tenir un futur digne. La poca i pobra planificació territorial de les nostres administracions està bescanviant espai agrari per polígons, infraestructures, bases de muntatge, estacions de regionals i altres ocupacions sempre sobre sòl agrari. Però aquí, ningú no pregunta res. Necessitem tot això, tot?

Però tornant a Europa. Es pot votar afirmativament una Constitució que ens oblida, que nega la nostra existència com a catalans, que no ens reconeix? Ens hem d’empassar la Constitució Europea a risc, si no, de ser titllats d’antieuropeistes? Em ve a la memòria una frase de Francesc Layret. Deia que quan els obrers feien vaga, la propaganda reaccionària els acusava de perjudicar l’economia, de ser uns agitadors i sobretot de ser uns ganduls que no volien pencar. Desagraïts cap a l’amo que els proporcionava un sou. Layret sempre recordava que quan els obrers feien vaga no és que no volguessin treballar sinó que volien treballar millor. Potser per això Layret va ser assassinat a la porta de casa quan s’interessava per la situació de dirigents cenetistes i de Lluís Companys, que eren empresonats. Fets històrics a banda, passa tres quarts del mateix amb la Constitució europea que allò que deia Layret.

Els catalans sempre hem mirat cap a Europa, mentre que alguns s’obstinen a fer-ho cap a Madrid. No hem de demostrar res a ningú sobre la nostra condició de poble europeu i mediterrani per dret propi. En nom de no-res no es pot acceptar un instrument normatiu que no comença pel més elemental, reconèixer aquells que s’hi emparen. Com tenen la barra de vendre’ns la conyeta de la falta d’europeisme per desprestigiar aquells que mantenen actituds de dignitat tot i les miserables renúncies dels que pel camí s’hi han deixat bous i esquelles? No volem ser ciutadans de segona a Europa, volem ser-hi per dret propi, sense filtres espanyols. Som europeus perquè som catalans i aquesta és l’única condició nacional amb la qual podem ser a Europa. Consens i unitat dels partits polítics catalans semblen els missatges retòrics de moda d’aquests dies quan es parla del futur nou Estatut català i de la Constitució Europea, com si ens haguessin de fer empassar qualsevol cosa. Pactes de mínims per no arribar enlloc, pensant sempre què diran o deixaran de dir a Madrid, si això ens ho acceptaran o si això no.

Amb consens es va fer l’Estatut de 1979, el migrat Estatut de Sau, un Estatut ple de renúncies vergonyoses. Un Estatut que ha servit per allunyar els Països Catalans, per endormiscar durant molts anys les ànsies de llibertat nacional amb què s’havien amarat amplis sectors de la societat catalana i consolidar la supeditació de la hisenda catalana als capricis de Madrid. Amb aquest Estatut, que ara tant defensen els sectors més conservadors i espanyolistes, que sobtadament pateixen una febrada estatutària –exactament el mateix procés cronològic seguit per aquells que renegaven de la Constitució Espanyola i ara en són els més fervorosos defensors- no anem enlloc. Desitjar segones parts és apedaçar un instrument subordinat a una teranyina jurídica en què regna la Constitució que proclama als quatre vents, entre d’altres moltes coses, que l’Exèrcit és el garant de la sagrada unitat de la seva Espanya. El loquaç i clarivident Fraga Iribarne deia, no fa pas més d’un any, que si alguns desitjaven emprendre el camí de la sedició ja sabien a què s’haurien d’enfrontar. “Viva la Constitución de España” va cridar entusiasta. Rotund com sempre. És clar que Fraga és autor d’una famosa frase en quà es vantava dels salvatges bombardejos de l’aviació franquista i feixista sobre la Barcelona republicana. A la capital catalana se l’ha de bombardejar cada cinquanta anys va proclamar l’insigne dirigent de la dreta espanyola i guardià de les essències pàtries. Per què obvien l’Estatut d’agost de 1931 quan parlen del nou Estatut? L’Estatut de Núria, explicava Francesc Macià, no era la culminació de les ànsies de llibertat dels catalans i per això, tot i ser molt més ambiciós que l’actual Estatut, proclamava en el preàmbul, d’entrada, el dret d’autodeterminació. La llengua catalana havia de ser l’única oficial perquè era la llengua pròpia. Els Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, eren l’àmbit nacional de referència i per això l’Estatut de Núria preveia una institució de govern comuna. El servei militar obligatori ja era considerat una xacra i s’havia d’abolir. Per això l’Estatut de Núria advocava per les relacions de pau i fraternitat de tots els pobles lliures de la Península Ibèrica i del món. El 2 d’agost de 1931 es va convocar un referèndum per a què la població catalana votés l’Estatut. El resultat va ser una participació de prop del 80% de la població amb dret a vot (només els homes majors de 21 anys podien votar) i el suport a l’Estatut va ser massiu, prop del 97% dels votants ho van fer afirmativament. Les dones no tenien encara reconegut el dret de sufragi però van recollir més de 400.000 signatures de suport a l’Estatut de Núria. També és cert que l’Estatut va ser mutilat a Madrid i el que va entrar en vigor un any més tard era descafeïnat, després de passar pel sedàs de la dreta i l’esquerra espanyoles al Parlament espanyol. Aquell Estatut mutilat mai no va ser votat pel poble de Catalunya. Però malgrat tot va ser considerat un avanç per la classe dirigent catalana, que havia propiciat un canvi sense precedents. Però ells partien del no-res i van assumir tot el procés estatutari amb una clara vocació sobiranista i sense renúncies prèvies. Avui l’anomenat Pla Ibarretxe no fa més que imitar el que ja va plantejar i portar a la pràctica Macià el 31. Els bascos no han inventat res de nou, s’emmirallen en el procés sobiranista de Macià mentre aquí ara en volen prescindir. I citant Euskal Herria, recordem que aquesta democràcia espanyola és l’única d’Europa que tanca diaris, prohibeix partits i condemna a la mort civil bona part dels sectors socials més actius i compromesos amb la seva societat i el seu pa ís.

Avui encara no sabem quin serà el model de finançament. Com pot ser? No hi ha autonomia política sense autonomia financera. Haurem de seguir suportant una pretesa solidaritat que des de Mad rid administra els recursos de Catalunya? Això no és solidarita t, és simplement espoli. Algú ens hauria d’explicar com vol en fer una truita sense trencar els ous. I si no ens hi podem entendre, si a Espanya segueixen entestats a no reconeixe’ns c om a iguals, si no hi podem parlar en un pla d’igualtat només ens queda dir-lo s “Adéu, que marxem, que a reveure, definitivament adéu. Nosa ltres a mirar cap a la Mediterrània, cap a Europa i ells que s’ho f acin solets!! Aquella República va foragitar al Rei Alfons XIII per ò no va ser la gran panacea en què deleguessin tota la confiança els homes i don es que a Catalunya havien propiciat una aurèola de canvi i una i l•lusió popular com mai no s’havia conegut des d’aleshores. La Cons titució Republicana de novembre de 1931 condicionava poderosame nt l’autonomia de Catalunya, retallava la voluntat sobiranista que presidia l’anhel del poble català demostrat amb l’Es tatut de Núria. Però bé és cert que permetia somniar que un a ltre món era possible. El primer dels articles que encapçalav a aquella Constitució deia “Espanya és una República democràtic a de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de lliber tat i de jus tícia”. També en el preàmbul es podia llegir una declaració de principis ben eloqüent: “Espanya renuncia a la Guerra com instru ment de política nacional” o l’expressa renúncia a tenir una religió oficial o la proclamació dels colors roig, groc i morat de l’ense nya espanyola. Res a veure amb la Constitució monàrquica que te nim avui. Aquella Constitució era la d’una generació que estava p rotagonitzant un dels capítols més apassionants de la història moderna, un mom ent històric que deixaria bocabadats personatges com l’anglès Geor ges Orwell i tants d’altres que, allistats com a voluntaris en l es brigades internacionals, es desplacen a Catalunya per comba tre en una cruenta guerra contra el feixisme. Així ho explica a Homenatge a Catalunya quan el jove Orwell, captivat per l ’atmosfera revolucionària que es respira a Barcelona, creu haver arribat a l’única ciutat d’Europa en que realment manen els obrers.

“Sobretot, hi havia fe en la revolució i en el futur, el s entiment d’haver entrat bruscament en una era de llibertat i d’igu altat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers h umans i no com a dents de l’engranatge de la màquina capitalist a”. L’esperit pacífic de la Con stitució Republicana seria fet a bocinets pels que sí creien en la guerra com un instrument de política nacional. Aquells que el 18 de juliol de 1936 iniciarien el camí que conduiria a desbar atar el somni. Els catalans som una nació d’història Mediterrània i economia europea per dret propi. Però no ens empassarem qualsevol Europa. Volem una Europa millor, una Europa de pobles lliures on els cat alans hi siguem de fet i de dret. I el nostre futur tampoc n o pot passar per pidolar competències i esperar gracioses conce ssions de Madrid amb estatuts de mínims i consensos que són ve rgonyoses renúncies nacionals. Avui, com aleshores, quan aquest país tenia dirigents de la talla de Francesc Macià, hem de prendre la iniciativa i ser agosarat s. Hem de ser amos del nostre destí, que tot està per fer i tot és possible, que ja va vaticinar Miquel Martí i Pol. Res no es tà perdut, hem de perseverar i apostar fort. Recordem aquella fr ase de Lluís Companys, l’únic president electe que han as sassinat a Europa, quan proclamava “Tornarem a lluitar, torna rem a sofrir i tornarem a vèncer”. Perquè és així de simple: si l luitem podem perdre però si no ho fem estem perduts!!

No hi ha cap més horitzó de futur que la sobirania. Que qui n Estatut d’automonia volem? L’autonomia que ens cal és la de Portugal. La nostra estació de destí ha de ser la independència, n omés amb la plena sobirania tenim garantit un futur entre tots els pobles lliures d’Europa i del món.