OPINIÓ: LA VEU D’UN POBLE
19/07/2010
A pesar de l'eclipsi total de sol del passat 11 de juliol que es va allargar més de 90 minuts, res podrà enfosquir la multitudinària manifestació celebrada el passat dia 10 de juliol a la ciutat comtal, organitzada per Òmnium Cultural, sota el lema: Som una nació. Nosaltres decidim!
Mentre el Tribunal Constitucional ha dictat sentència, el poble català ha parlat al carrer (la nostra sentència, la independència, cridaven molts manifestants). Sense entrar en un ball de xifres és clar que centenars de milers de persones vam assistir a aquesta històrica manifestació per tal de fer sentir la veu d'un poble i que es va tenyir de bon principi del color de la llibertat, és a dir, del clam per la independència. Malgrat els intents i les pressions del PSC per descafeïnar un cafè, que per si ja era prou amarg, la capçalera va acabar en mans del vertader protagonista d'una democràcia: el poble.
El problema de fons, però, rau en què hi ha un segrest formal de la democràcia per part dels partits polítics que actualment es troben en el poder i, per part dels òrgans i institucions de l'Estat espanyol (que s'ha posat més de manifest que mai amb l'actuació del tribunal constitucional; representa, en fi, l'enterrament final d’una marxa fúnebre que ha durat més de quatre anys). De manera que la sobirania popular del poble català es troba en aquests moments segrestada per l'ordenament jurídic espanyol. La sobirania del Principat de Catalunya resta, doncs, exclosa (amb moralitat o sense) de l'àmbit constitucional i "democràtic" de l'Estat. Les contradiccions són evidents i la dialèctica es redueix necessàriament al binomi independència-submissió (llegeixi's autonomisme o federalisme).
I com un nàufrag solitari enmig d'un desert d'aigua, el PP continua profanant la llibertat del nostre poble, argumentant ara el respecte constitucional i institucional que ells no apliquen quan les normatives no els són del seu grat (com la nova llei de l'avortament).
La sentència espanyola és prou clara, doncs per sobre de la sobirania del poble existeix un dogma de fe indiscutible: la indisoluble unidad de Espanya; la qual cosa ens demostra allò que des de l'esquerra independentista venim repetint: Espanya no és ni serà mai un estat de dret, doncs no reconeix el dret bàsic de qualsevol nació a autodeterminar-se i utilitza la seva constitució per a recordar que el seu exèrcit garantirà per la via de les armes la unidad de la nación española.
Per tant, no queda més sortida que la defensa explícita, inequívoca i sense dreceres de la voluntat popular. El procés d'autogovern passa sense excuses i sense por pel procés més democràtic de tots, el del dret a l'autodeterminació.
La manifestació, plantejada inicialment com un acte per defensar l'estatut, es va convertir en un crit clar i contundent que ja n'hi ha prou. Que no acceptem la seva constitució ni els seu estatuts. Una carta estatutària que no és fruit de la convicció del poble, sinó dels interessos electoralistes, del pactisme i de les estratègies d'alguns partits. Des de la CUP ho hem tingut sempre molt clar, sense vacil·lacions, sense dubtes, sense estratagemes partidistes, sense jocs de govern ni de poder: ara, la independència és l'únic camí. La lluita per la independència és la lluita per la democràcia.
Llorenç Casanova
Vilafranca del Penedès
16 de juliol de 2010