L'enfocament i aproximació actual vers la qüestió de la independència (ja sigui del poble català o d'altres) s'ha fet principalment des de la visió dels drets de les persones o dels poble (per tant, en alguns casos des d'una aproximació més individualista i en d'altres més col·lectivista). Aquesta demanda s'ha canalitzat darrerament en l'assumpció del dret d'autodeterminació dels pobles (tal com queda recollit per la ONU des de fa més de 50 anys). El mecanisme per tal de fer possible aquest dret (àmpliament reconegut, però poques vegades practicat, com un exemple més de les contradiccions implícites dels estats moderns actuals) varia en funció de l'aproximació ideològica des de la qual es faci: en algunes ocasions a través d'un referèndum o consulta popular, en d'altres, per declaracions unilaterals d'independència i en d’altres s'utilitzen eufemismes o ambigüitats de caire autonomista o federalista per evitar reconèixer aquest dret.

 

En tot cas, i de forma compartida, queda clar que l'exercici del reconeixement d'aquest dret és bàsicament una demanda democràtica essencial, ja que la llibertat individual i col·lectiva queda estretament lligada al dret a decidir el futur d'un mateix. La negació d'aquest dret és per tant, una negació dels principis fonamentals de la democràcia, que com per tots és sabut, és una pràctica constant de l'Estat espanyol, en el seu afany recorrent d'evitar qualsevol intent de fragmentació de la invenció vuitcentista de la "nación española", i que a pesar de la pràctica feixista d'aniquilament cultural de tot el que no sigui espanyol mai ha aconseguit quallar entre la població.

Caldria però a partir d'ara, fer un pas més enllà, més quan la qüestió de la independència està present en l'agenda política catalana. Els representants polítics, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal, que s'autodefineixen com a demòcrates (és a dir, tots, almenys de cara al públic general) haurien d'assumir com a deure inalienable la defensa del dret d'autodeterminació dels pobles (siguin d’on siguin) que ho desitgin. Aquesta assumpció no implica necessàriament ser independentista, sinó simplement reconèixer un dret democràtic. Moltes vegades hem escoltat en boca dels representants polítics que, el seu "deure" és defensar la democràcia, procurar pel seu bé, però aquest per desgràcia es redueix exclusivament a l'àmbit constitucionalista espanyol (el mateix per cert, que amenaça amb l'ús de les forces armades si la unitat de "la nación española" es veu en perill) i per tant, es perden pel camí, elements bàsics que defineixen el que és una democràcia i el que no ho és. Arribem, doncs, al punt en el qual ens hem de preguntar: és demòcrata aquell que nega el dret d'autodeterminació dels pobles? És demòcrata aquell/a que nega un dret bàsic de la democràcia? No és un símbol d'autoritarisme la negació d'aquest dret?

Al meu entendre és molt clar: el grau de democràcia és directament proporcional a l'assumpció dels seus principis bàsics, entre els quals no podem oblidar-nos de les llibertats col·lectives com la independència dels pobles. Així, doncs, a quants dels "nostres" representants polítics els podem treure la "màscara demòcrata"?

 

Llorenç Casanova

Vilafranca del Penedès

22 d'octubre de 2010