No és cap novetat afirmar que actualment vivim immersos en un context de crisi a nivell internacional. Però, què diferencia aquesta crisi de les anteriors? Doncs, que actualment s'ha de parlar de crisis (en plural) i no només de crisi. Crisi alimentària, crisi energètica (el debat entorn del cementiri nuclear n'és un viu exemple, així com la forta dependència de la nostra societat respecte del petroli), crisi ambiental o climàtica (amb efectes nefastos sobre grans poblacions), i la crisi més mediàtica i soferta: l'econòmica, causada principalment per l'especulació financera i el desgavell provocat per una gestió nefasta de l'economia. I és important reconèixer les causes de la crisi actual, ja que en cas contrari es cau en el perill de repetir els errors del passat o el que és el mateix, perpetuar un sistema "il·lusori" basat en el consumisme que ens ha conduït a aquesta situació de crisis.  

Recentment, Arcadi Oliveres (professor d’Economia Aplicada de la UAB) parlava de les dificultats de sortir de la situació de crisi actual donades les estretes relacions entre el poder econòmic i el poder polític. I el sistema legislatiu actual, així com el sistema fiscal, més enllà d'afavorir l'especulació (en tots els sentits), continua mirant cap a altra banda, per evitar el frau fiscal de les grans fortunes o per evitar gravar les grans transaccions financeres mundials. El govern espanyol ha dipositat la quantia de 1.800 milions d'euros per "salvar" la banca i ha aplicat el principi fonamental del sistema capitalista: privatitzar els beneficis (que continua obtenint la gran banca) i socialitzar les pèrdues (convertint el dèficit privat en dèficit públic). I en aquest context es reobre el vell i etern debat sobre el paper de l'Estat en l'economia (sota l'atenta mirada de la UE): la retallada del dèficit públic, el qüestionament del sistema públic de pensions, la necessitat d'ampliar l'edat de jubilació i la previsible reforma laboral que, com sempre, "precaritzarà" una vegada més la vida dels i les treballadores (i aquesta és la verdadera crisi social).

Davant d'aquest escenari, quines mesures es poden prendre? La primera i més lògica, la intervenció de l'administració pública en el sistema financer privat, ja sigui a través de les nacionalitzacions (i més quan estan rebent diners públics), limitacions de les clàusules dels alts directius (fins ara desorbitades) o fomentar la banca ètica... Per reduir l'atur, repartir el treball (principi d'equitat i de solidaritat). Assegurar un sistema de protecció social basat en els drets de les persones (defugint l'assistencialisme i la dependència que ha predominat majoritàriament); fomentar el cooperativisme com a model d'organització del treball. I finalment, un sistema de finançament local just que tanta falta fa als ajuntaments com a prestador dels serveis bàsics i de proximitat a les persones. Les mesures actuals, però, disten de ser aquestes.

Cal una economia social i més justa, al servei de les persones i del planeta i no al servei del capital i de les butxaques dels més rics. En cas  contrari continuarem establerts en un sistema profundament injust, mediambientalment insostenible i intensament desigualitari.

 

Llorenç Casanova

Vilafranca del Penedès

19 de febrer de 2010